Mes: marzo 2014

Vinaròs sempre ha destacat en la seua afició a la música i per aquest motiu, com a digna població valenciana on són tan caràcterístiques ha tingut la seua pròpia banda de música, durant molt de temps de caràcter municipal. Cal remuntar aquesta agrupació a l’antiga Escola de Música i Mestre d’ Orgue que es cubria per oposició, l’últim dels quals va ser Francesc Argemí Casamada. Segons cita Borràs Jarque l’any 1896 ja existia certa rivalitat ja que coexistien dos bandes de Música, una municipal i un altra denominada Euterpe, però unes pàgines abans també fa present que al 1891, amb motiu de l’estada de Meseguer i Costa a Vinaròs en octubre, després d’haver estat nomenat bisbe de Lleida, va obsequiar-lo l’Ajuntament per la nit amb una serenata, protagonitzada per la banda de música de Sant Jordi perquè llavors la de Vinaròs estava desorganitzada. En les festes de 1903 actua la banda denominada “Juventud Vinarocense” amenitzant els actes. Poc després «La Alianza» com a tal va nàixer en 1905. Des de 1905 a 1927 la dirigia el mestre Antoni Verdera. Competia tots eixos anys amb la Banda del “Centro Instructivo Republicano” de la que estava al front el mestre F. Tapbioles, creant-se entre les dos agrupacions musicals una sana rivalitat. El 25 de febrer de 1927 es va crear la plaça de director amb un sou de 3.000 pessetes, amb l’obligació de dirigir l’Acadèmia de Música. A principis del mes d’abril de 1929 mossèn Antolí devia donar compte de com quedava el reglament que estava confeccionant per a la banda i també per a la «Alianza Juvenil» que llavors s’estava formant. L’agrupació musical creada a finals de 1930, denominada “La Artística Vinarocense” pareix ser que fou fundada per Facund Fora Ferreres; fent-se legal al gener de 1931. En celebrar-se la primera junta d’aquesta, va ser elegit president Mario Forner Bel i al maig de 1931 ho fou Josep Adell. Era el seu director el mestre Tomàs Mancisidor (març de 1931). Al 28 de gener s’havia proposat i es va acceptar fer ball als baixos de la Sala Capitular, previ pagament de 30 pessetes per cada nit d’actuació. Coexistia dita banda de “La Artística Vinarocense” amb “La Alianza” que estava dirigida encara pel mestre Antoni Verdera; en 1933 passava moltes penúries econòmiques per la qual cosa se li va concedir per part de l’Ajuntament una subvenció de 250 pessetes a canvi de fer de bades tots els concerts de l’any següent, inclosos els tradicionals de les festes. Cal recordar que les bandes de música mes o menys municipals són típiques de la Regió Valenciana. Aquesta costum particularitat s’havia irradiat a les poblacions veïnes de la província de Tarragona, on de les 13 bandes de música federades, 11 perteneixen a les comarques més pròximes a Vinaròs i la seu de dita Federació Catalana resideix en Amposta. Actualment la “Banda” és una més de les seccions de la Societat Musical «La Alianza». Aquesta entitat Cultural és tal vegada la més antiga en vigència de totes les que conformen l’ampli espectre d’entitats culturals i recreatives de Vinaròs. Com a resum històric de la Banda podem dir que ha sofert, al transcurs de la seua llarga vida, alts-i-baixos normals, reorganitzant-se en 1964 i sent des de llavors la seua continuitat més efectiva. BANDERES: «L’Alianza» com a tal va nàixer el 1905 i la seua bandera és de 1907, la qual es conserva encara al Museu Municipal. Aquesta primera bandera va ser brodada per Dª Maria Calbé, l’esposa del pintor Pau Bèjar, amb dibuix del pintor vinarossenc Agustí Redó del qual sabem que va retocar els quadres de l’ermita en 1909 per estar molt deteriorats. La bandera antiga que es conserva al museu municipal era un obsequi a «La Alianza» dels senyors Mayor i per part de Vicent Martorell, fabricant de vànoves. Era per aixó que dita bandera es guardava a la seua botiga al carrer Major, i per aquest motiu en cada actuació la Banda anava desfilant i tocant cap al seu domicili on, amb tots els honors, la bandera era treta i retornada allí en cada actuació durant els primers anys. En 1970 la Banda va estrenar la seua segona bandera (amb les dates 1907-1970) i en 1991, amb motiu del concert del 750 aniversari de la Carta Pobla, la tercera. DIRECTORS: La banda ja ha tingut diversos directors a travers de la seua història més recent. Des de la seua fundació ha tingut a Antoni Verdera (1905-1927), Tomàs Mancisidor (1927-1929), Francesc Frías (1929), Facundo Fora (1930-1931), Tomàs Mancisidor (2ª volta, 1931-1936, en eixe temps era director de La Artística Vinarocense), Antoni Esteller (1940-1955), Baptista Armela Forner (1956-1967), Simó Arasa Torrens, natural de La Sénia (1968-1977); aquest és autor dels «pas-dobles», Francisco Balada i Himne al Vinaròs Club de Fútbol (1970); Rafel Giner Estruch, autor així mateix de dos obretes que va estrenar la banda en diferents concerts (1974-1976), Antoni Arnau, Jaume Montes Sánchez (octubre de 1976-abril de 1982); Josep Antoni Valls Subirats, d’Alcanar, jove promesa i mort prematurament en accident automovilístic (1982), Josep Ramon Renovell (des de 1982 fins el moment 2002).FETS DESTACATS: Dins de l’apartat de premis, entre molts altres, cal fer referència als següents més destacats:1928.- Certamen de Castelló. 2on. Premi1952.- Certamen de Tortosa. 1er premi (2ª Secció).1975.- Certamen d’Onda. 3er. Premi (2ª Secció)Com a fets dignes de menció cal destacar la celebració en Vinaròs de dos assemblees generals de la Federació Regional Valenciana de societats Musicals, la V en 1973 i la XX en 1988.
LA BANDA SOCIETAT MUSICAL. Pareix ser que per a fi de que els Directors de les Bandes o que els mestres de Música de les Bandes poguessen compaginar els sous de Professors d’Instituts d’Ensenyament amb el de mestres de música dels Ajuntaments i de les Acadèmies de Música, ( En alguns cas conservatoris o prou similars), es van haver de convertir en entitats privades ja que no podien aquests mestres o directors tenir de cap de les maneres dos o més sous “oficials”. Llavors es van crear (o inventar) les Societats Musicals (privatitzant-les). Així fou com en novembre de 1980 va ser el primer President de la recent creada Societat Musical “La Alianza” el mateix alcalde Ramon Bofill Salomó. El segon fou Francesc Torres Pauner el qual va ser elegit president de la Societat Musical el 29 de desembre de 1995 i fou substituït sis anys després per Manuel Labrador Recio en assemblea celebrada el 9 de març de 2001. Des de maig de 2005 ostenta el càrrec honorífic de Presidenta, Anna Rosa Escuin Ferrer.

L’únic intent de crear un banc financer a Vinaròs el protagonitzà la família adinerada dels Querol, que el mantingueren durant un seguit d’anys entre 1855 i 1925 aproximadament, amb seu a la plaça de Jovellar en el mateix edifici que en el temps esdevindria Banc de Castelló primer i Banc de València després, on va nàixer l’insigne pianista Leopoldo Querol. Els seus anuncis a tota plana apareixien en la revista “Patria” en 1921 amb l’encapçalament de “HIJOS DE ALEJO QUEROL. BANQUEROS”. Posseïen la major part de les accions de l’Ateneo Mercantil amb el teatre Ateneo, que va fundar en 1910, Lluís Roso Bover, l’avi del pianista, però segurament els principals protagonistes de la Banca Querol, deurien ser el seu pare, Leopoldo Querol Vives (Vinaròs 1863-València, 1929), junt al seu germà Ricardo Querol Vives, mort aquest ja en 28-VI-1923. En 1917, l’Ateno Mercantil es va disoldre, adquirint llavors la família Querol totes les accions dels demés socis. La Banca Querol deuria fer fallida sobre l’any 1925, poc més o menys perquè davant la tragèdia ocorreguda la nit del 26 de desembre de 1926 en que van morir dos mariners i es van enfonsar prop de 25 barques al moll no es nomenen en la llista de primers socors, ni benefactor, cosa que hagués estat més normal. Molt poques referències trobem d’aquesta entitat, entre elles les següents: “HAN SALIDO. Para Valencia. La respetable señora y distinguidíssimos hijos Leopoldito y Luis del acreditado banquero don Leopoldo”. (“Patria Nueva”, 23-IX-1923); i aquesta altra “Estos días se presentó en casa de D. Ricardo Querol un individuo, Augusto Mexicano, de Guatemala, para que le cambiaran billetes americanos; y gracias a la pericia de nuestro amigo D. Santiago Falcó, pudo evitarse una sorpresa. Tal sujeto fue detenido con sus tres mil y pico de pesetas imaginarias y encerrado en la cárcel”. (Rev. “San Sebastián”, juliol de 1916). Els altibaixos de l‘economia europea i la vinarossenca en particular deurien ser els culpables de la bancarrota, sense oblidar també la galopant inflació alemanya d’eixa època, en que molts ciutadans vinarossencs havien acumulat grans sumes de marcs, que després no van valer res. Com a història d’un greu fracàs, el tema no ha sigut mai estudiat.