Hostal antic que es trobava junt a la carretera de Vinaròs a Morella, en terme de Catí i en el punt que separa les comarques del Baix Maestrat i dels Ports.
Aiguats
Els aiguats més forts es produeixen normalment a la tardor encara que no són exclusius d’aquesta estació com així es pot comprovar amb els desbordaments que ha patit el nostre riu. El més fort que s’ha patit al nostre terme va batre el récord del segle XX de tota la província i es produí el dia 1 d’octubre de 1986 en que caigueren més de 250 litres per metre quadrat. Es calcularen els danys que es van ocasionar en més de 200 milions de pessetes. En gener – febrer de 1998 van caure 145 litres per m. anegant tots els camps.
Aiguardent
Beguda alcohòlica que s’extraia de la destil.lació del raïm o vi. En 1835 Joan Reguart ostentava el càrrec d’Alcalde Major a Vinaròs, el qual va manar a totes les poblacions de la seua jurisdicció, les del Partit Judicial, a Peníscola, Benicarló, Càlig i Sant Jordi que li passenssen informació sobre totes les destileries d’aiguardent, per ser un producte molt important que s’extraia del vi i de les figues. Joaquim Ayguals d’Izco era l’alcalde de Vinarós en 1834, elegit pels nou contribuents més importants. Era propietari d’una fàbrica d’aiguardent en la que tenia dos calderes de 50 cànters cadascuna i era la més important de tot el Partit judicial, Va morir eixe any en el famós “atac d’Alcanar”. A Vinaròs algunes fàbriques ostentaven ja llavors les altes xemeneies de les que encara se’n pot vore alguna. En 1916 encara fabricaven aiguardent Sebastià Fontanet i Josep Talavera, continuant en 1933 la de Joan Rabassa i la vidua de J. Talavera. L’aiguardent de la comarca va anar desapareixent a mesura que desapareixia el cultiu de la vinya.
Aigua-Oliva
1) Barranc o rambla del mateix nom que separa els termes municipals de Vinarós i Benicarló. Ja apareix citat en el més antic document de la nostra població, el de la Carta Pobla, on es defineixen els llindars del terme i se’l nomena com Riu d’Oliva. Neix en terme de la Jana i rep, prop de Sant Jordi, els barrancs de la Font i d’Estellar. Té una conca de 72’5 quilòmetres quadrats i una longitud de 22,8 qu. Alguns historiadors l’identifiquen amb “l’Oleum Flumen» de Rufo Festo Avieno. A Benicarló alguns el nomenen d’aigualiba, el significat del qual seria el d’aigua fluixa o minça, però el filòleg Joan Coromines en el seu llibre Onomasticon Cataloniae el fa derivar senzillament de paissatge sobrepoblat d’oliveres i per a aigua en el significat de riuet.
2) Nom d’una de les partides del terme, que toca al barranc del mateix nom i que separa el nostre terme del de Benicarló. Apareix com a tal partida en el padró de riqueses de l’Ajuntament de l’any 1811. Compren per tant les finques del polígon 32, tocant a les de la partida Salines segons el plànol catastral. També és el nom de la platja molt extensa que conforma el referit barranc i que es per tant la que es troba més al sud de la població. Diversos intents s’han dut a terme per enllaçar la carretera de la costa sud amb Benicarló que té sols uns camins rurals que no van rectes per la costa; La difícil construcció d’un pont llarguíssim i molt alt que s’hauria de fer a la part de Vinaròs han frenat la decissió tant desitjada que ja es va originar a l’època de l’alcalde Francesc Balada.
Aigues potables
L’any 1889, sent alcalde Agustí Safon Duran, s’inauguren molt solemnement a la plaça de Sant Antoni les primeres xarxes d’aigües potables del conegut com pou de Mangrano, signant l’empresari Joan Baptista Pascual un contracte amb l’Ajuntament del 17 de juny. S’acordava l’obligatorietat de l’empresa a facil.litar gratuïtament aigua a l’Hospital, dos metres cúbics per a l’Escorxador Municipal, vuit per a les fonts públiques i sortidor de la plaça Sant Antoni i l’aigua necessària en cas d’incendis. Al maig de 1917 el vinarossenc mossèn Tomàs Caballer, sent rector de la Ràpita, va beneir unes noves instal.lacions de motors i demés. El dia 27 de juliol d’aquest any el personal va treballar tota una nit per reparar un tub del Camí Carreró que tenia tres grans forats. Al juliol de 1926 Josep Forner Chaler (Vide Id), va elaborar un anàlisi de l’aigua que s’extraia del pou dels Dos Vilars, fent aquesta valoració tant positiva: Residu Sec a 180º 0, 25800 grs/litre; Residu calcinat 0,24900; matèria orgànica i volàtils 0,00900; bicarbonat càlcic 0,16649; bicarbonat magnèsic 0,01561; bicarbonat sòdic 0,00652; sulfat càlcic 0,00652; clorur sòdic 0,03315; Sílice 0,03620; Alúmina mes ferro 0,00320; nitrats traces; nitrits 0,00000; amoníac, 0,00000; matèria orgànica en oxígen consumit 0,00024; grau hidromètric francés 22º. (Anàlisi de l’aigua acaptada el 25 d’abril, i finalitzat el 24 de juny de 1924). La valoració final que feia de l’aigua dels Dos Vilars era de que es tractava d’aigua potable d’excel.lent qualitat per contenir escassa mineralització, ja que sols tenia 258 milígrams per litre, mentre que les aigües que es venien embotellades per a la taula, la més excel.lent com la «Evian» francesa deia contenir 500 milígrams, la d»Amer Palatín», 290 i la cèlebre de Solares no contenia menys que la d’Amer. Total, que acabava dient el Sr. Forner Chaler, que l’aigua del pou de “Sant Sebastià dels Dos Vilars” de Vinarós era més excel.lent aigua de taula per la seua puresa, que les que es servien embotellades per tota Europa. L’alcalde Balada va municipalitzar totalment les aigües potables i així des del 15 d’abril de 1968 les aigües de “Mangrano” van passar a mans de l’Ajuntament com a únic propietari.Molts anys desprès, degut a la salinització del pou, en 1972, es produiria l’aforament d’un altre pou, el de la Misericòrdia, amb un cabal de 8.800 litres per minut, en la partida de les Soterranyes, sent inaugurat pel Governador a principis del mes de juliol que immediatament es va posar en servei. Degut al creixement de la població i a les necessitats de l’estiu, en 1995, l’Ajuntament va previndre l’adquisició o construcció d’un nou pou i la privatització parcial d’aquest servei (1996). Vegeu «Sociedad de aguas potables de Vinaroz». Durant 1997 es crea dins del consistori una forta polèmica que enfronta els partits polítics per que siga compartida l’aigua potable per una empresa mixta formada per l’Ajuntament i una empresa particular, oposant-se els del Partit Popular i estant adherits a eixa idea el Partit Socialista i Esquerra Unida (després N. E. o Nova Esquerra). L’Ajuntament i l’empresa “Aigües de Vinaròs” de la qual és gerent Benjamin Eixarch Puigcerver, renovà i traslladà a vials públics tota la xarxa de canonades de distribució en uns 6 quilòmetres a principis de 2007. El Servei Valencià de Salut fa setmanalmet un control de la cloració de les aigües potables que es distribueixen a la ciutat.
Aigües jurisdiccionals
Segons Real Decret de 24 de novembre de 1914, les aigües jurisdiccionals comprenien una franja des de la rompent del mar sobre la costa i una línia imàginària paral.lela a dita rompent a 3 milles (5.556 metres), de distància cap a la mar. Posteriorment amb l’asumpte de la troballa del petroli entre la Ràpita i Vinaròs, es van cedir part de les nostres aigües jurisdiccionals en la zona nord per tal de no vigilar les autoritats militars de Marina valencianes tota aquella zona afectada.