Mes: abril 2014

Topònim. Lloc del riu on un poc més amunt del pont vell del Cervol es produeixen uns salts d’aigua durant les riuades. Aquesta denominació ja apareix en els Establiments del Mustaçaf de la Vila de 1648, encara que després foren modificats y altres afegits en castellà, com el que els cita: “Otro si, por los abusos que se experimentan de lavar ropas y matar cáñamo en el Rio de esta Villa, desde las Canales arriba, emponzoñando las aguas y perjudicando al común, que las necesita para beber, establecemos y ordenamos que ninguna persona pueda lavar ropas ni matar cáñamo en los hoyos de agua que ay en dicho Rio, desde el salto de más arriba del puente, que llaman las Canales (…)”.

Aprenents de Niàgara,   riu amunt,   els Canals,   que només corren   quan volen rajar,   aixetes dels núvols,   de la tardor l’aiguat

A. Giner Sorolla, en “Pont romà” del llibre “Amunt i avall”

El 27 de juny de l’any 1906 es va descobrir la placa dedicant el tradicional carrer de santa Magdalena a aquest polític republicà que en 1902 havia visitat la nostra ciutat. El llibre de Sebastià Albiol, “Esplendor y declive económico de Vinaròs”, parla extensament d’aquella visita amb il.lustracions originals de l’època incloses. L’acord s’havia pres ja en 1902.

Vella aspiració vinarossenca de dur les aigües de l’Ebre cap a terres castellonenques per regar els camps. Ja en 1869, el nostre Ajuntamentsent, sent l’alcalde Demetri Ayguals, germà del literat Venceslao, Vinaròs va sol.licitar a les Corts de la Nació, la construcció de dit canal. L’anomenat canal Xerta-Càlig està sols construit fins al riu Sénia però sense dur ni una gota d’aigua i es va construir durant els darrers anys de la dictadura del general Franco i amb una capacitat de 19 metres cúbics per segon. Al desembre de 2000 està en plena eufòria la controvèrsia del Pla Hidrològic Nacional proposat pel PP i mig recolzat pel PSOE, i que contempla entre altres fets el de la canalització del riu Ebre, però amb forta oposició d’amplis sectors catalans i aragonesos. Si s’aplega a dur a terme aquesta vella aspiració vinarossenca, arribarà tard i s7ense cap efecte beneficiós per al nostre poble que està molt ben abastit d’aigües dels aquífers del subsòl. Tal vegada resultarà el seu efecte totalment contrari i perjudicial, especialment per les repercusions ecològiques en la pesca pelàgica de la nostra mar.

Societat Espanyola d’Electricitat, coneguda també després com «Riegos y Fuerzas del Ebro». En 1915 projectava a més de proveir d’electricitat a la nostra ciutat, construir un ferrocarril elèctric entre Tortosa i Vinaròs amb ramificacions per La Galera, Godall i La Sénia. Aquesta empresa tortosina va subministrar llum elèctrica a Vinaròs per a rec a l’estiu de 1920 i apareix molt sovint nomenada en les nostres publicacions locals.

En 1982 es va dur a terme una neteja del fons del port i els busos van trobar uns canons, extraent-ne un d’ells de grans proporcions. L’associació “Amics de Vinaròs” el va netejar i dipositar en aigua dolça durant un llarg periode per tal d’extrauren el salitre i evitar així la seua descomposició. Va demanar a l’Ajuntament la seua restauració i construcció d’una curenya, assesorant-se de les altes instàncies, com la Diputació i el Museu de l’Exèrcit. El pressupost del preu de la curenya no va convèncer els regidors socialistes que llavors manaven així van fer una instal.lació simple i infame, soldant-lo i clavant-lo en unes bigues de ferro i situant-lo en la plaça de sant Agustí, enfront del mercat municipal. En la remodel.lació de la plaça que va fer l’Ajuntament del Partit Popular pocs anys desprès cap a 1993, el canó fou tret i deixat a terra junt a un magatzem municipal. Quan l’Associació va demanar informació sobre l’estat del canó, es va respondre des de l’Ajuntament que el canó havia desaparegut i que l’havien robat. Donada la notícia a la premsa que va fer-se gran ressó de la desaparició de la peça històrica i el clamor i sospites despertats entre l’opinió pública, va motivar que el canó finalment aparegués, deixat molt prop del lloc del que havia desaparegut, acció que es va dur a terme amb nocturnitat i esborrant-se les senyals del camió que l’havia traslladat. Joan Bover afirmà de seguida que el canó era carlí però resultava a totes llums massa antic per a utilitzar-se tant tard. Segurament la clau ens la dóna Borràs Jarque quan expressa: «La Vila aplegà a sentir la necessitat de algo que substituira a la destruida muralla contra el perill dels corsaris que seguia viu. Reconeixent tal necessitat, es crearen dos companyies de milicies urbanes en 1773; i en 1795 fon reconstruit i posat en millors condicions d’efectivitat, el Fortí de la platja de les ataraçanes fet el segle anterior, costant l’obra 1.110 lliures. Tot lo qual fon completat l’any 1799 ab la construcció de llanxes canyoneres i adquisició de canons de 24, pagats dels fondos de propi”. I efectivament, segons totes les referències aportades pels experts, el canó coincideix amb la mesura del 24 que no es refereix al diàmetre si no al pes de les bales que llançava.

Un canó dels segle XVII va ser extret de dins del port per una draga que operava en 1989. Pel tipus de canó que és no se’l pot considerar carlí encara que se sap que un vaixell va naufragar durant aquelles guerres. Es trobava emplaçat a la plaça Sant Agustí.

(Sarrià, Barcelona 1879- Barcelona 1968). Escultor. Autor de la imatge de la Divina Providència del Convent de la nostra ciutat, datada en 1943. També són obres seues el monument al cardenal Vives i Tutó de Sant Andreu de Llavaneres (1950) i de l’escultura «Ruth» de la font de la plaça de la Virreina a Barcelona (1949).