Mes: abril 2014

Estava enclavat dins de la població on es va construir després l’església de Sª Magdalena i el carrer de l’Arxiprest Bono. No hi havia futbol oficial a Vinaròs des del 4 de febrer de 1951, sent clausurat el camp de l’Hort de Borràs pel capità Delfin Atanes, perquè li van mostrar marcades en la cama d’un contrari les botes d’un jugador del Vinaròs.

Es va colocar la primera pedra el dia 22 d’agost de 1965 i el primer partit oficial es va jugar el 12 de setembre del mateix any. És de propietat Municipal, ja que va ser adquirit per l’Ajuntament el gener de 1988 a la família Tosca-Franco.

D’entre les principals fonts de documentació que encara perduren, els camins, són, molts d ells, com autèntics monuments vius. Així, quan després de la reconquesta es plantejava algun litigi entre pobles per questions de terme i camins, es consultava a les persones de més edat, que solien refrendar-ho dient : “com ja era en temps dels sarraíns… “TOTS ELS CAMINS CONDUIXEN AL CAMPANAR” Es una tradició arrelada en la gent del camp de Vinaròs que –quasi-tots els camins fan cap al centre del poble, al nostre campanar. Efectivament, baixant per la carretera d’Ulldecona, des de molt lluny ja apareixen els edificis mes alts de la ciutat i observant qualsevol plànol és fácil comprovar que convergixen al centre de la ciutat. No debades també la carretera d’Ulldecona, la de Càlig o camí de l’estació – actualment carretera nacional cap a Saragossa (Vinaròs-Vitoria), naixen a la plaça del Salvador. Encara que en el còrrer dels temps han sofert variacions, molts camins rurals ja existien segurament fa més de mil anys, i eren utilitzats pels moros per a desplaçar-se pel nostre terme. La seua terminologia o toponimia seria diferent però en substància els camins encara perduren. Quasi tots els camins rurals del terme foren enquitranats durant la dictadura del General Franco a les primeries dels anys setanta En el nostre terme són els següents:

NOM	LONGITUD
Carretes	5 Kms.
Cometes
Sant Sebastià,
Dos Vilars	2 “
Peníscola	11 “
Egües	7 “
Xivert	10 “
Rustic (Rustic a Ulldecona) =Xivert
Càlig, (de Càlig a Ulldecona)	13 “
Alcanar, (Camí vell de Alcanar)	7 “
De la partició de Sunyer,
Melilles o dels pals
S. Gregori	7 “
Mas de Mestres	3 “
Camí Fondo	2 “
D’en Borràs	4 “
Caminàs-Parreta	3 “
Tres Corrals	3 “
Saldonar	1 “
Peniscoleta, (a Ulldecona)	2 “
Cub	1 “
Caminàs – Dos Vilars	2 “
Barbiguera	5 “
Canet, (de Canet a Peníscola)	11 “
Corral de Cayo
Capçades	1 “
Quadreta

Tots eixos camins suposen una xarxa de més de 100 quilòmetres de longitut. Un parell de pedres es van trobar a diferents llocs del camí de la Ratlla, molt curioses, la primera de les quals estava escrita sobre un antic mil.liari romà, amb les següents incripcions:
Anvers:

CAMINO
DE HERAdu
RA PARA
LA GALERA
dE tORTOSA.
AÑO 1810.

Revers:
CAMINO
DE CARO oB
RA de VINA
ROS y DE
HERRADU
RA PARA
ULLDECONA.

Aquesta està prop del quilòmetre dos de la carretera de Traiguera a Sant Rafel,, a l’entrada al camí del mas de Caperó. A uns tres quilòmetres, un altre motlló de la mateixa factura però més menut, en la confluència del mas de la Bota i del molí de la Blanqueta, diu:
Anvers

CAMINO
DE HERRA
DURA DE ULL
DECONA

Revers:
CAMINO
DE CARO
PARA VINARO
S.
(Queda clar que camino de caro vol dir de “carro”).

Topònim. Es citat com a tal en l’establiment nº 26 del Lloctinent de Justícia de 1647. Vide Devesa dels Fruytals.

Associació de dones que vetllen pel manteniment i neteja dels altars de l’Ermita dels Sants Patrons. Custodien les almoines i els vestits valuosos de la Verge, com un de bust brodat amb plata de l’any 1927 (amb el qual surt el dia de Pasqua a la processó de “l’encontre”) i les bandes de Sant Sebastià (dels anys 1844, 1903 i 1935). Tenen a la seua disposició l’anomenat “quarto de les cambreres” situat a la dreta de l’altar major de l’ermita. Davant de les autoritats religioses i civils van donar en gener de l’any 2000, al pintor Ramon Roig, quatre milions de pessetes que tenien replegats d’almoines per a restaurar els dorats de les pintures de l’ermita.

 

 

Càrrec vitalici que ostentava una de les senyores més distinguides de la Vila i que es feia càrrec de les despeses de l’octavari solemne. L’any 1761 era cambrera Na Casilda Lostau.