Mes: abril 2014

(Vinaròs). Tècnic Mecànic de Senyals Marítimes. En juny de 1919 fou destinat a Maspalomas (Las Palmas, Canàries) i en maig de 1923 va ser destinat al Cabo Mayor de Santander. En agost de 1926 era torrer de les Illes Columbretes. Jubilat el 14 de novembre de 1959, quan exercia en el far de Punta Orchilla, de Tenerife. Pareix ser que també fou el penúltim farer de Vinaròs.

(Vinarós 7-XII-1966). Llicenciat en Ciències Empresarials i Econòmiques per la Universitat de València en setembre de 1993. A l’estiu de l’any següent va realitzar un màster d’empreses als Estat Units, a la Universitat de Virginia. Exerceix com a professor de Màrketing i Direcció Comercial a la Universitat Jaume I de Castelló.

Nom d’una de les partides del nostre terme, a la zona nord de la població. Les cales són entrades que fa la mar en la costa, per efecte d’una transgressió marina o per una vall o depressió envaïda per la mar.

(Alcalà de Xivert 1880). Organista de l’Arxiprestal de Vinaròs nomenat des de primers de maig de 1917; apareix també actuant com a tal en 1918. Llicenciat en Dret Canònic per la Universitat Pontificia de València en 1916. No sabem si actuava interinament d’ organista en substitució de mossèn Antoni Brau Roso o de mossèn Joan Baptista Juan Banasco que residiria des d’eixos anys (uns sis) a La Havanna (Cuba), sent aquests dos, fills també de Vinaròs.

A l’Ermita, els dies de les festivitats dels Sants Patrons es repetix any rera any una de les tradicions més antigues que ja es troba documentada a mitan segle XVII al nostre Arxiu Municipal. En 15 de maig de 1702 l’Ajuntament va pagar per eixes calderes d’arròs 10 lliures de l’època. Es repartix l’arròs que abans era per als pobres. Es una tradició popular de molts altres pobles que ha anat canviant a travers del temps però ha perdurat en tot allò que és essencial. Tots els mendicants de la comarca acudien eixe dia al repartiment d’un plat que omplia les panxes de boques famèliques. Recordarem que antigament eixe arròs s’acompanyava de pa i vi i es feia passar als pobres o necessitats per uns carrerons fets a propòsit amb cabirons. També es comprava llenya i s’asclava per a fer los focs que iluminaven els balls dels carrers la vespra de la festa amb els festers o graelles de ferro penjades a les parets d’algunes cases. L’arròs es feia en calderes fins al gener de 1992 en que es van implantar els paellons preparats pels restauradors qualificats del poble. Ja feia bastants anys que els pobres no es veien en eixe acte. Les calderes ( quatre o cinc calderes de coure d’uns cent litres de capacitat) es feien amb l’arròs – uns nou quilos amb l’aigua, dos litres d oli, sal al gust, safrà i la carn. La carn que s’hi posava era sols la de corder amb afegits de costella i magre. Els corders els aportaven gratuitament els pastors propietaris d’ovelles que les pasturaven pel nostre terme; se’n posava un balde ple -de corder- en cada una de les quatre o cinc calderes que es repartien i de les quals no solia sobrar-ne quasi mai. Les calderes s’omplien totes menys un «forquet», perquè l’arròs i els ingredients al bullir creixen de tamany. (Explicarem que aquí a Vinaròs diem «forquet» a la mesura que correspon a la distància entre les puntes dels dits índex i polze exteses). Un dels secrets per a que resulte bo l’arròs està en el moment d afegir-lo a l’aigua bullint que deu ser una hora abans de servir-lo per a menjar i que es deu traure del foc precisament en el moment que comença ja tot a bullir. Els darrers cuiners que han preparat les calderes recordem al municipal Febrer (a) Marlà i a Antoni Figueredo, el nedador, que va fer-les durant nou anys. Les autoritats locals civils i religioses, a més dels empleats municipals (oficinistes, jardiners, conductors de l’auto-cuba, policies, etc.) menjaven arròs fet en paelló que dirigia D. Pedro Ayora, propietari de la «Fonda de La Viuda», amb tots els ingredients típics de la paella valenciana «vinarossenca», mig marinera i mig llauradora, amb llagostins, caragols, fesols de garrofa, pèsols, etc.

(Vinaròs?). Apareix en el cens electoral de 1910 amb l’ofici, llavors curiòs i únic, de periodista. Comptava en aquell moment amb 36 anys.