Mes: abril 2014

S’anomena Societat de Regants “Pou Sant Sebastià dels Dos Vilars”. Rega una extensió de 165 jornals vinarossencs repartits entre un centenar de socis. Els seus estatuts, aprovats en junta general va celebrar-se el 10 de desembre de 1968, davant la presència del Notari D. Fernando Sequeros Valle, de l’il.lustre col.legi de València, sent el seu president Agustí Esteller i el Secretari Francesc Baila. En dit any deu socis van signar encara digitalment per no saber de lletra. Però la seua história és molt més antiga. Així, mossèn Bono reunix en Agost de 1924 als terratinents voluntaris que desitgen explotar un pou que l’ajuntament tenia molt començat i que els venia per 5.000 pessetes a pagar en vuit anys (5 de setembre). El 9 de novembre la Revista San Sebastián publica un article amb el títol de :»Una empresa salvadora». La societat es constitueix el 14 de novembre de 1924, sent president Josep Puchal, presentant-se al Govern Civil el 22 de juny de 1925.Durant la guerra civil es van destruir els protocols notarials i llibres de registres corresponents. Cal destacar que la societat es regeix pels vots per jornal i no per soci. Fins fa molt poc anys encara dita societat comptava i media els terrenys per ceps, sent l’equivalent d’un jornal igual a 1.500 ceps. El pou té 57 metres de profonditat i una escala de 200 esglaons amb els seus replans per arribar a l’aigua. La seua boca medeix 4,10 metres de llarg per 1,20 d’ample. Actualment s’extrau un cabal de 2.000 litres d’aigua per minut. Compta amb una esplèndida i impressionant bassa, la més capaç del terme. En la setmana del 24 de gener de 1926 apareix la següent nota en la revista “San Sebastián”: «El jueves por la tarde como el dia destinado para mover el motor se trasladó al pozo de San Sebastián un gentío enorme acudiendo también unos quince o veinte carros para proveerse del agua que tan buenos resultados está dando a cuantos la usan, siendo incontables los que la beben de ordinario”. I en 18 de juliol: “La importante casa S. Kurztisch de Barcelona que instaló el motor del pozo de San Sebastián (Dos Vilás) ha contratado con los Sres. Manuel, Joaquin y José Simó, Bta. Rochals y otros la instalación de Motores Diesel en sus embarcaciones para la pesca (…)«. L’anàlisi de les aigües que va fer el vinarossenc Forner Chaler, aquella mateixa setmana,va donar com a resultat que es tractava d‘aigua potable de gran qualitat, arribant-se a afirmar que era la més excel.lent aigua de taula, per la seua puresa, de les que es servien embotellades per tota Europa. (Vore Forner Chaler, Josep). En juliol de 1926 va elaborar un anàlisi de l’aigua que s’extraia del Pou dels Dos Vilars, fent una valoració molt possitiva. Residu Sec a 180º 0, 25800 grs/litre; Residu calcinat 0,24900; matèria orgànica i volàtils 0,00900; bicarbonat càlcic 0,16649; bicarbonat magnèsic 0,01561; bicarbonat sòdic 0,00652; sulfat càlcic 0,00652; clorur sòdic 0,03315; sílice 0,03620; alúmina mes ferro 0,00320; nitrats traces; nitrits 0,00000; amoníac, 0,00000; matèria orgànica en oxígen consumit 0,00024; grau hidromètric francés 22º. (Anàlisi de l’aigua acaptada el 25 d’abril, i finalitzat en 24 de juny de 1924). La valoració que feia de l’aigua dels Dos Vilars era de que es tractava d’aigua potable de molt excel.lents condicions per contenir escassa mineralització, ja que sols contenia 258 milígrams per litre, mentre que les aigües que es venien embotellades per a la taula, la més excel.lent com la «Evian» francesa deia contenir 500 milígrams, la d «Amer Palatín», 290 i la cèlebre de Solares no contenia menys que la d’Amer. Total, que acabava dient el Sr. Forner Chaler, que l’aigua del pou de “Sant Sebastià dels Dos Vilars” de Vinarós era més excel.lent aigua de taula per la seua puresa, que les que es servien embotellades per tota Europa. La bassa del pou es va fer en 1945, sent president Sebastià Miralles Fontanet (a) Regalat; va costar 110.000 pessetes i eixe mateix any es va adquirir el local social (uns baixos menuts) al carrer Nou per 50.000. En 1996 es va dotar tota la instal.lació de tubs de plàstic soterrats i comptadors per a millorar el rec.

(Estrasburg, 1832-París, 1883). Dibuixant, gravador i litògraf francès. Gustav Doré i el Baró Charles Davillier van realitzar un viatge per les nostres terres, aturant-se a Vinaròs. El famós dibuixant i pintor francés va fer un gravat de la portalada de la nostra església que hem buscat però que no hem pogut trobar encara. Esperem que algú amb més sort aconsegueixca aportar-lo algún dia. El seu viatge es va produir cap al 1861, i a l’any següent va permanèixer tot sencer a Barcelona il.lustrant una edició del Quixot. El baró Davillier va escriure «Le Tour du Monde”, obra publicada en 1862. De Vinaròs diu així: «Après avoir quitté Tortosa, nous traversâmes Amposta, et, laissant sur la gauche le Puerto de los Alfaques nous nous arrêtâmes à Vinaroz, petit port dont les environs produisent des vins épais et noirs comme de l’encre. Nous y vîmes le palais oú mourut d’une indigestion le duc de Vendôme, qui aimait trop le poisson; triste fin, bien peu digne d’un arrière petit-fils de Henri IV et du vainqueur de Villa-Viciosa. Philippe V, qui lui devait son trône, fit transporter ses restes dans le caveau de l’Escurial. C’est un peu avant Vinaroz que commence le royaume de Valence, ce paradis terrestre si vanté, et sans contredit la province la plus fertile de l’Espagne; une petite rivière, La Cenia, le sépare de la Catalogne. Ici les souvenirs de la domination moresque appareissent à chaque pas. Les atalayas, tours carrées servant autrefois de vigies, s’élèvent de place en place sur les hauteurs qui dominent la mer; les noms mêmes de plusieurs villes sont restés arabes, comme Alcalà et Benicarlo. Bien que nous fussions en septembre, la chaleur était vraiment tropicale: les aloès atteignaient des proportions colossales et les palmiers commençaient à se montrer fréquemment; les robustes caroubiers, au feuillage sombre, couvrent les montagnes qui s’élèvent à droite de la route, des femmes et des enfants, armés de longues gaules, frappaient les branches pour faire tomber les caroubes: la terre en était jonchée et on en chargeait des ânes qui disparissaient presque sous d´enormes paniers de jonc. Les algarrobas servent à la nourriture de bétail, qui en est très friand: l’algarrobo est un arbre d’une grande ressource pour le midi de l’Espagne, où le fourrage est rare; quelquefois il atteint une grosseur énorme, et on en a vu qui produisaient jusqu´à douze cents kilogrammes de caroubes. / Benicarlo, ou nous nous arrêtâmes quelque temps, est renommé pour ses vins. Un touriste anglais du siècle dernier, Swinburne, assure que de son temps on expédiait des cargaisons de vin de Benicarlo a Cette, ou il était mélangé avec d’autres vins moins chargés; on l’expédiait ensuite a Bordeaux par le canal du Languedoc, et de là en Angleterre. Voilà comment le vin de Bordeaux se fabriquait il y a cent ans: il n’y a rien de nouveau sous le soleil. / Après avoir traversé Castellon de la Plana, petite ville oú est né Ribalta, l’un des meilleurs peintres de l’école valencienne, nous arrivâmes enfin a Murviedro.” Davillier va escriure poc després una carta al seu amic, el pintor Fortuny, y en ella ens aporta precisament més notícies sobre la seua estada en Vinaròs. Aquestes van ser publicades uns anys després en la Revue Hispanique. «Te escribo desde Vinaroz, adonde llegamos anoche. En la posada nos reconocieron y nos dieron la mejor habitación y luego una cena opípara. ¡Qué rica variedad de pescado!. Gustavo, que temía la cocina española, quedó entusiasmado. A la luz de la luna, salimos después a pasear por unas encantadoras callejas que fascinaron a Gustavo. Al regreso, en un rincón de la cocina, vi una pieza de loza de destellos metálicos -esas «faiences» que tanto éxito tienen en París- y quise comprarla. El posadero se obstinó en regalarmela. ¡Qué gente tan amable! Ahora mismo han venido a anunciarnos que esta noche se prepara una fiesta en nuestro honor». «Gustavo no te escribe; se ha quedado haciendo un dibujo de la puerta de la Iglesia, que es curiosísima, con sus soberbias columnas de mármol negro». (Vegeu Charles Davillier).