(Vinaròs 23-V-1877). Vinarossenc emigrat a Argentina en 1919. Té un carrer dedicat amb el seu nom a Rivadavia, on va tindre les seues propietats i es va dedicar a fer empelts a les vinyes per millorar-les i les va ensenyar-los a altres terratinents. Sols aquest motiu li va donar una gran popularitat. Així s’aconseguiren millors raïms de taula i vins del tipus “Cavernet”. Allí se’l recordava “por los injertos de don Gombau”, com molts el coneixien en aquella zona eminentment vitivinícola. Segons deia, quan ell va arribar a l’Argentina en 1919, “las uvas de allí no eran uvas, sino “uvitas”. No debades a Vinaròs s’entenia molt de vins per la producció del vins “Carlon” que s’exportaven pel nostre port a quasi tot el món. Casat allí per tercera vegada va tindre cinc fills, un dels quals, Joan Josep Gombau Olguín, va vindre a Vinaròs en desembre de 2003, als 70 anys, coneixent així a una germana del primer matrimoni que llavors comptava amb 96 anys.
Goles en la comarca
(1973-1975). Setmanari d’informació deportiva fundat i dirigit per l’ex-alcalde Francesc J. Balada Castell. Publicà 77 números que es conserven tots.
Goigs
La nostra ciutat és rica en estampacions de goigs, la gran majoria d’ells impresos antigament. Tant dels referents als sants patrons com a diversos imatges de sants en els que el nostre poble havia dipositat la seua devoció. Respecte als goigs de l’Assumpció, patrona de la Parroquial, es conserven publicats en els anys 50 a la Imprempta Soto i es té memoria de com es cantaven gràcies al record del mestre Paco Baila (Vegeu “Cançons i Costums de Vinaròs” , 1ª part). De la Mare de Déu de la Misericordia es conserven diferents exemplars amb lletres prou diferents: uns més antics (1800 aprox.) porten el nom de l’artista Piñol que els va dibuixar, uns segons es van estampar a València, al carrer Bolseria, 22, i uns tercers a la mateixa imprempta amb paper de color taronja a la llibreria de Pasqual M. Villalba amb dibuix plateresc atribuïble als mateixos orfebres vinarossencs; uns quarts es van estampar a l’imprempta Soto local en 1945 amb dibuix molt més senzill que segurament faria el pintor Molés. Més tard apareixen impresos sense cap dibuix uns cinqués ja a la imprempta de la Viuda de Soto. Es conserva la seua melodía. De Sant Sebastià es conserven diferents tipus d’exemplars impresos a la mateixa imprempta de Valencia amb dibuix del sant similar al de la Vilavella, uns impresos amb el cartell del III centenar de la Relíquia en 1910 i uns molt posteriors (sobre 1940) amb la fotografia del “Morenet” o imatge perduda durant la guerra civil de 1936. Per la festa del sant de 1994 la Caixa Rural va fer publicar uns exemplars sobre gravats dels segles XVIII i XIX i també uns altres sobre els de Sant Roc no tant antics, però imitant-los. D’entre els anys 1822 a 1864 són els impresos a València per la imprempta de Laborda, del Jesús Natzaré, “venerado en la Iglesia del Padre San Agustín, de la villa de Vinaròs”, dels quals es conserva que coneguem un sol exemplar a la Biblioteca Nacional de Madrid. De 1847 són els de “Afectos Devotos a Jesucristo Crucificado, cuya sagrada imagen se venera en la capilla del antiguo cementerio” segons resa la propia estampa. De l’any 1882 són els de Sant Antoni, impresos a la imprempta de S. Issuar de Tortosa en 1882. D’aquesta època més o menys deuen ser els que també es conserven impresos de la Verge del Carme en l’Escola Tipográfica Salesiana de Sarriá (Barcelona). Dels goigs dedicats al mártir Sant Valent conservem la lletra i dels Goigs a Santa Victoria també conservem lletra i música, gràcies a la memoria del mestre Paco Baila i es troben recollides al llibre ja esmentat de “Cançons i Costums de Vinaròs”.
Gloria al pueblo
Passdoble del músic benassalenc Perfecte Artola Prats, estrenat a la plaça de bous de Vinaròs el diumenge de pasqua, dia 27 de març de 1932, per la banda que dirigia el Mestre Albert Muñoz. Prompte va alcançar dita peça musical gran fama que ha perdurat fins els nostres dies, sent una de les obres més celebrades de la música castellonenca.
Gironella, Josep Maria
Escriptor català. En el seu llibre «Un millón de muertos» (Barcelona 1961), dedica el pàrraf següent a Vinaròs (pp. 698-699):
«Rebasada Morella, allá a lo lejos, al otro lado de los sueños, apareció de pronto el azul… vieron a lo lejos el sosegado Mediterráneo, el mar que no era océano, el mar «cuyos peces hablaban latín…»
-¿A qué día estamos hoy?
-A quince de Abril.
Era el 15 de abril, era Viernes Santo…¡Extraña coincidencia! Exactamente mil novecientos treinta y ocho años antes, un hombre más alto que Franco y que Cosme Vila había muerto en una cruz, al otro extremo de aquel mar. Un hombre que no fue ni banquero, ni militar; que fue carpintero y que vivió durante treinta años una vida oscura. La voz de ese hombre fue tan misteriosa y tan fuerte que cuando exclamó: ¡Ay de aquel hombre por el que el Hijo del hombre será entregado!». Judas, al cabo de poco, se ahorcó. Sin embargo, su voz fue también tan suave, que cuando dijo: «La paz os dejo, la paz os doy», se alegraron hasta las aves del cielo. / El Cuerpo del Ejército de Galicia llegó al pueblo de Vinaroz. El mar se recostaba en él. Los soldados se acordaban de que aquel día era Viernes Santo, y, en cierto modo, ello les paralizaba el corazón. Ninguno osaba acercarse a la arena, acercarse definitivamente al agua. ¿Dónde estaban Lister y el Campesino? ¿dónde estaban Julio García y los padres del Perrete, dónde estaban los muertos?. Estaban también allí, a lo lejos, muchas mujeres que habían seguido a Jesús de Galilea. / El general Alonso Vega se adelantó para pisar la arena el primero. En la arena había un hombre herido que llebava en la gorra una inscripción: «No pasarán». Se parecía a Difícil, pero no era él. El General Alonso Vega se acercó al agua, se agachó, mojó en ella sus dedos e incorporándose se santiguó. El pueblo era Vinaroz; el día, Viernes Santo; el mar, el Mediterráneo.»
«Rebasada Morella, allá a lo lejos, al otro lado de los sueños, apareció de pronto el azul… vieron a lo lejos el sosegado Mediterráneo, el mar que no era océano, el mar «cuyos peces hablaban latín…»
-¿A qué día estamos hoy?
-A quince de Abril.
Era el 15 de abril, era Viernes Santo…¡Extraña coincidencia! Exactamente mil novecientos treinta y ocho años antes, un hombre más alto que Franco y que Cosme Vila había muerto en una cruz, al otro extremo de aquel mar. Un hombre que no fue ni banquero, ni militar; que fue carpintero y que vivió durante treinta años una vida oscura. La voz de ese hombre fue tan misteriosa y tan fuerte que cuando exclamó: ¡Ay de aquel hombre por el que el Hijo del hombre será entregado!». Judas, al cabo de poco, se ahorcó. Sin embargo, su voz fue también tan suave, que cuando dijo: «La paz os dejo, la paz os doy», se alegraron hasta las aves del cielo. / El Cuerpo del Ejército de Galicia llegó al pueblo de Vinaroz. El mar se recostaba en él. Los soldados se acordaban de que aquel día era Viernes Santo, y, en cierto modo, ello les paralizaba el corazón. Ninguno osaba acercarse a la arena, acercarse definitivamente al agua. ¿Dónde estaban Lister y el Campesino? ¿dónde estaban Julio García y los padres del Perrete, dónde estaban los muertos?. Estaban también allí, a lo lejos, muchas mujeres que habían seguido a Jesús de Galilea. / El general Alonso Vega se adelantó para pisar la arena el primero. En la arena había un hombre herido que llebava en la gorra una inscripción: «No pasarán». Se parecía a Difícil, pero no era él. El General Alonso Vega se acercó al agua, se agachó, mojó en ella sus dedos e incorporándose se santiguó. El pueblo era Vinaroz; el día, Viernes Santo; el mar, el Mediterráneo.»
Gironella Ayguals, Antoni
(Barcelona, juliol 1789 París 5-IX-1855). Comerciant, escriptor, poeta i polític. Oncle, cunyat i mentor a Barcelona de Wenceslao Ayguals de Izco, ja que aquest es va casar allí amb la seua jove “tieta”, Francisca Gironella Ayguals, i foren padrins els dos, d’Isabel Mondéjar. Antoni era Comanant del 3er Batalló de la MNV de Barcelona en 1821. Va ocupar altres càrrecs importants en la ciutat Comtal. Autor de molts diversos drames i colaborador de diversos periòdics. Va proclamar la Constitució de 1812 a Barcelona i després va ser desterrat a Tenerife. Vivia en una zona residencial de les afores de Barcelona on molts anys després es construiria el camp de futbol de l’espanyol, i d’aquí naix que els seguidors d’aquest equip s’anomenen els “periquitos”, que era el renom precisament dels Gironella-Ayguals. (Vide Bibliografia).