Mes: abril 2014

(Badajoz, 23-III-1885). Pintor. Fou un dels nou germans, fills d’Antoni Covarsí. D’ascendència vinarossenca. Personatge reconegudíssim i molt important en Extremadura. Rebé medalles, títols i honors. Membre de l’Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. President de la Junta de Monuments Nacionals d’Extremadura. Director de l’Escola de Treball de Badajoz, Medalla d’Or Nacional en 1929. Entre els anys 1929 – 1933 tenim documentat que ve a estiuejar a Vinaròs a casa dels seus amics, els del metge D. Ramon de Salvador. Les referències apareixen en la revista “Heraldo de Vinaroz” i “San Sebastián” en 9 d’agost de 1931. Va participar amb tres llenços en la 1ª Exposició d’Art, feta en 1929, amb motiu de la inauguració del nostre “Grupo de Baix” o antic col.legi “Sant Sebastià”. Té dedicat un carrer a Badajoz, on fou declarat Fill Predilecte. Molts dels seus excel.lents quadres tenen com a motiu principal escenes de caça, com el que presentem.

(Vinarós 1769 -Chodos? 1834). Comanant Militar. Va nàixer en una casona del carrer de sant Vicent, de família acomodada. Va ingressar en l’exèrcit, servint 31 anys i 7 mesos. Va obtenir les següents graduacions en els anys que s’acompanyen: Cadet (1794); Subtinent 2on (1795); Primer Subtinent (1795); Tinent (1802); Capità (1808); Sargent Major (1808); Tinent Coronel (1809); Comanant (1816). Amb una brillant fulla de serveis prestats, se li podrien destacar els següents mèrits: Regiment d’Infanteria de València. Voluntaris de Murcia, Infanteria de Guadalajara. En 1823 era Tinent Coronel i Comanant, resident a Vinaròs amb llicència il.limitada amb un sou de 800 reals al mes, sent llavors nomenat Comanant d’ armes de Vinaròs i cap del Batalló de Voluntaris realistes de Peníscola. Va obtenir la Creu dels defensors de Saragossa ja que es va trobar en la defensa heròica a les ordres de Palafox; Creu de la Real Ordre Militar de Sant Hermenegildo i la Creu del Primer Exèrcit. Desprès de la seua baixa forçosa en l’exèrcit per dissolució del Cos de Voluntaris, en 1833, amb 65 anys d’edat i vidu, va encapçalar la rebel.lió carlina al Baix Maestrat, amb els seus cinc fills i 15 voluntaris que van anar a sumar-se a les forces del Baró d’Hervés. Va encapçalar el Batalló denominat de Vinaròs, que estava integrat per voluntaris de Vinarós, Benicarló, Alcalà i Torreblanca. Després de la derrota del Baró d’Hervés, no va tardar molt la de Cosme Covarsí, dissentint els historiadors del lloc exacte on va morir . (Se’n ocupa extensament d’ell, Vicent Meseguer Folch en “Los realistas de Vinaròs” del butlletí del CEM, nº 25, del gener i març de 1989).

(Vinarós 10-XII-1679). Abat de Benifassà, elegit en el quatrieni 1728-1732. Fill de Josep i d‘Agustina. Va patir durant el seu manament grans persecucions, segons afirma el nostre historiador Borràs Jarque.

(Vinarós 1812 – ?) Militar carlí. Fill major de Cosme Covarsí, amb qui va fugir la nit del 10 de novembre de 1833. Era clerge. En setembre de 1836 ostentava la graduació de Tinent de la Divisió de Cabrera

(Vinarós 1816- Chodos? 1834). Militar carlí. Tercer fill de Cosme Covarsí, amb qui va fugir la nit de l’onze de novembre de 1833. Va morir afusellat junt al seu pare a principis de febrer de 1834.

(Vinarós 1814-Badajoz 1894). Militar carlí, segon fill de D. Cosme Covarsí. Als 19 anys va seguir a son pare, germans i un grapat de voluntaris la nit del 10 de Novembre de 1833, sent l’únic dels cinc germans que sobreviuria als horrors de les guerres civils carlines. La Diputació Provincial de Badajoz va publicar en 1969 la seua curiosa biografia baix el títol de «Covarsí, un montero genial», sent l’autor E. Segura Otaño. Fernando va passar a les files de Carnicer on estava integrat també Cabrera, a la mort del seu pare i germà Gregori i amb l’empeny que tenia en venjar la seua mort va fer mèrits per ascendir aquell mateix any a Tinent. Va patir una emboscada als Pirineus i va ser embarcat amb molts prisioners en un vaixell vell a Tarragona i baix la sospita de que anaven a afonar-lo, es van sublevar i apoderar d ell, dirigint-se cap a Gibraltar. Des d allí va fer cap a Anglaterra, passant una temporada a Londres a casa del seu oncle, el desterrat Bisbe de Leon, retornant a Espanya i enrolant-se en l’exèrcit vasco-navarrès. Va prendre part en el famòs seti de Bilbao on va morir Zumalacàrregui. Després de brillants accions se’n torma cap al Maestrat, amb les tropes de Cabrera, en Ariño. Se l’ascendeix a Capità. Va patir l’asedi èpic de Morella el juny de 1838, sent abraçat pel mateix Cabrera quan aquest va entrar a lliurar-los. Present en el reducte de l’ermita de sant Pere Màrtir, veu ara caure mort al seu germà més menut d un tir de canó. Ferit i presoner al fort de La Querola, es traslladat a Saragossa. Cabrera el nomena mentretant Comanant. En llibertat provisional es casa amb Pilar, una xica de La Rioja. Per l’indult d’Espartero es decanta cap a una vida tranquil.la i familiar vivint a Badajoz. Ja major, en la revolució de 1868, torna a vestir de militar formant part de l’Exèrcit del Centre, nomenat per la Comissió Règia Suprema com Coronel de les tropes carlines. Als 58 anys, el 12 de juny de 1874, escriu en el seu diari: «En este dia llegué a mi pueblo de Vinaroz, después de 41 años de ausencia». Va morir a Badajoz vins anys desprès.