(Vinaròs 13-IX-1936). Catedràtic de Química Orgànica de la Facultat de Ciències de Barcelona. Número 1 a les Oposicions per a la obtenció de dita Càtedra, celebrades a Madrid en desembre de 1966, i de la que va prendre possessió al mes següent (26-I-1967). Es llicencià en Ciències Químiques a Valencia en 1959. Ingénieur du Genie Chimique per la Universitat de Toulouse, França, en 1962. Obtingué el doctorat en Ciències Químiques a Madrid en 1966. Fou becari (CSIC, MEC, Fundació March…) a les Universitats de Valencia, Toulouse i Madrid, ajudant i profesor adjunt de la Universitat de Madrid, sent finalment nomenat Catedràtic d’Enginyeria Química de la Universitat de Barcelona des de la solemne presa de possessió el 23 de gener de 1967, quan comptava tant sols amb 31 anys d’edat i de la qual acabà sent Degà i Director del Departament d’Enginyeria Química i Metal.lúrgia. Ha dirigit cinquanta tesines de Llicenciatura i vint-i-set tesis doctorals, i ha publicat cent quaranta treballs d’investigació, preferentment en els temes de transferències de matèria i enginyeria de les reaccions químiques amb aplicacions mediambientals. Ha impartit cursos d’Enginyeria Química Forense, Ambiental, Ciència i Tecnologia de l’Alimentació, emfatitzant els temes econòmics, impactes ambientals i de seguretat i higiene industrial. Coautor del llibre de text“Curso de Ingeniería química”, Ed. Reverté. Barcelona (8ª. Edició, 2000), així com traductor de catorze llibres sobre diverses àrees de coneixement d’Enginyeria Química. Ha realitzat un centenar de dictamens, informes i treballs d’investigació per a l’entorn industrial, sent membre del Consell d’Administració de Erkimia del Grup Ercros S. A. i d’altres empreses. Membre de diverses societats científiques i professionals tant espanyoles com estrangeres, formant part de juntes directives i grups de treball, preferentment de “Working Party on Chemical Engineering Education” de la Federació Europea que estudia la planificació de les noves orientacions de l’ensenyament universitari europeu davant de les noves tecnologies i nous materials més segurs i d’impacte ambiental nul i compatible. El Doctor Costa va obsequiar a la nostra Biblioteca Muncipal amb un exemplar del Llibre dels Feits, de Jaume I, a principis d‘octubre de 1973. En abril de 1993 va ser distingit com Acadèmic Corresponent de la Real Acadèmia de Medicina de Barcelona. Des del 17 de juny de 1996 és Degà del Col.legi Oficial de Químics de Barcelona. Jubilat en 2006.
Arquebisbe de Tarragona. (Vinarós 1805 -Tarragona 1864). Va nàixer a Vinarós el 14 de gener de 1805. Es va dedicar a la carrera eclesiàstica; Canonge de Tortosa en 1828, va exercir els càrrecs de Pavorde a la Catedral de València i el de Professor en dos Càtedres en la seua Universitat, de les que va ser desposseït per les seues posicions polítiques antiliberals intransigents. Bisbe d’Orense en 1847, va refusar el càrrec. Nomenat Bisbe de Lleida en 1848 i de Barcelona en 1849, on va patir diversos enfrontaments per les seues opinions integristes. Va ser confinat a Cartagena (1854-1856) per la seua oposició a la llibertat de cultes. Nomenat Arquebisbe de Tarragona (1857), va exercir el seu pontificat episcopal amb gran zel i pietat, mereixent la gratitud dels pobres de les seues diòcesis, ja que era molt practicant de l’almoina, sent tatxat per aquest fet com insensible davant les lluites socials, ja que en la seua pastoral de 28 d’abril de 1852 afirmava que els llibres sants recomanaven l’almoina, la qual no es podia concebre ni practicar, segons ell, si no hi haguessen rics ni pobres en major o menor escala; va prendre part en la redacció del Concordat, morint en 14 d’abril de 1864. A la seua influència es va deure la construcció del port de Vinaròs, segons projecte de 1851, sent el primer de la província, i que en agraïiment al seu il.lustre fill, la ciutat li va aixecar un magnífic monument, al mateix Passeig Marítim, en 1918.
Castelló li va dedicar un carrer principal en 31 de juny de 1929 , conegut com del «Cardenal Costa», ja que quan va morir estaven a punt de nomenar-lo per a tan alta dignitat. El nostre compatrici va fer publicar la «Doctrina Cristiana» en català per a l’Archidiòcesi de Tarragona. Les seues obres completes, de caràcter exclusivament religiòs, van ser publicades en sis volums (Barcelona 1865-1866). Destaquen: Presente y Porvenir de España (1856-1857); Exhortación Pastoral (1852); Catecismo (reeditat diverses vegades); Concilios Tarraconenses (1866-1867); Exposición que dirige a S. M. la Reina el escelentísimo e Ilmo. Sr. Obispo de Barcelona, D. José Domingo Costa y Borrás, sobre la Real Orden de 17 de febrero confinándole a Cartagena. (1855).
Costa i Borrás, Carrer de
1. Aquest carrer que unia el casc antic de la població amb el barri matítim de la platja de la Magdalena, avui Primer de Maig, es dia de Santa Magdalena de fora. En els canvis de 1842 se li va imposar el nom de carrer del «Liceo» i en 1844 li volien dedicar a Costa i Borràs el carrer de sant Jaume, segurament per ser el carrer on hauria nascut. Per fi, sent alcalde Agustí Safon, se li va posar al carrer de que tractem i que encara perdura, el nom de l’il.lustre Arquebisbe en les fires de 1890, dixant com de Santa Magdalena el que es coneixia anteriorment com el de Santa Magdalena de dins.
2. Nom d’un carrer de València dedicat al nostre compatrici per l’Ajuntament de la Capital del Turia en 1929, i per unanimitat de tot el consistori. (“Heraldo de Vinaroz”, 24-II-1929).
Costa Dorada
Nom popularitzat en els anys seixanta i setanta amb motiu del boom turístic i que es va donar a la zona de costa compresa entre Castelló (Costa d’Azahar) i Tarragona, sense tenir una línia ben delimitada. Poc anteriorment, en agost de 1959, en la revista “Destino” apareixia la denominació Costa Plana, situant-la entre Vinaròs i Borriana, estant a continuació i cap a València la Costa de Azahar.
Desamortizació
Per les dos lleis promulgades pel ministre Joan Alvarez Mendizábal de 11-X-1835 i 19-II-1836 van ser desamortitzades o arrencades de les “mans mortes” en la primera tots els monestirs i en la segona tots els bens del clergat regular les quals es portaren a cap en 1841. Menéndez Pelayo titllà la desamortització de “Inmenso latrocinio”. La llei tenia per finalitat que els grans bens de l’Església passaren en pública subhasta a mans dels treballadors del camp, però foren adquirides pels rics que es feren més rics, a mans dels polítics cristins, de funcionaris arribistes i de molta gent sense escrúpols. En 1856 es va publicar la llei de desamortització, venent-se moltes propietats comunals i de propis, suspenent-se els pagaments de censos del clericat. Una posterior llei es va publicar en 1856 però era des del primer de maig de l’any anterior i per la qual es disposava de la venda de bens del clericat, de les ordres militars, de les confraries o gremis, obres pies, santuaris, comuns i propies de les poblacions, de centres de beneficiència i instrucció. Es pretenia pagar el deute públic i encarregar-se d’eixes funcions l’Estat. Es pretenia també així impulsar les forces productives de la nació. El 80 per cent de l’import de les vendes s’havia d’ingressar en el Banc Nacional. Així s’evaluen els preus dels convents, molins, forns, deveses, etc. En part va afavorir l’avaricia dels rics que podien comprar-los més fàcilment. Borràs Jarque tracta el tema en les pàgines 408, 437, 444, 455, 457, 476, 477. A Vinaròs van ser desamortitzats els convents de Sant Francesc i el de Sant Agustí entre altres bens importants dels camps, alguns dels quals provenien de l’època dels Templers. Sent alcalde Agustí Francesc MAYÓ SIRÉS, des del 13 d’agost de 1856, als pocs dies, el 26 del mateix mes, va sol.licitar a la Reina Isabel II una casa de Misericòrdia per als vellets desemparats, a la que es destinaria el 80 per cent de les vendes de les finques de propis, sent aprovada dita petició el 15 i 24 de setembre
Densitat de població
Segons els cens oficial del 31 de desembre de 1993 en el que tenim 20.847 habitants, ens correspon una densitat de 216,25, comptant en que l’extensió del nostre terme és de 96,4 quilòmetres. Aquesta densitat no es reparteix uniformement, si no que es concentra en la població i en les zones residencials dels nombrosos xalets situats al llarg de la costa d’uns onze quilòmetres de longitud al nord i sud de la població. Les tres poblacions costaneres de Vinaròs, Benicarló i Peníscola tenen la meitat de la població de les dos comarques del «Baix Maestrat» i la de «Els Ports»juntes, situades en l’anomenat Arc Mediterrani, d’una forta pujança econòmica clarament en expansió.