Mes: abril 2014

Associació religiosa de caràcter benèfic fundada el 18 d’abril de 1881. La primera presidenta fou Josefa Ballester. Tenia uns 75 socis dels quals eren homes 29 i dones 46. Estava domiciliada en la mateixa Església Parroquial, es dedicava “preferentemente al ejercicio de la caridad” i estava presidida per l’advocat Juli Chillida posteriorment. Actualment consta de dones pies que reben i donen almoines per a necessitats. En 1916 va morir Teresa Miralles García que ostentava el càrrec de presidenta des de divuit anys abans i llavors va ser nomenada pe al mateix càrrec Teresa Guarch. El 18 d’octubre de 1992 van celebrar una magna assemblea Provincial a la nostra ciutat. La mateixa Conferència, però, d’homes, va ser fundada anteriorment a la de les dones. En setembre de 1924 estava presidida per l’enginyer Josep Queralt.

Nom donat a la petita plaça situada enfront de la desembocadura nord de l’avinguda del País Valencià, en sessió de l’Ajuntament el 19 de juliol 1995, encara que s’havia inaugurat per la empresa promotora dels edificis en les festes de juny de 1994 amb un vi d’honor als nombrosíssims assistents. És disseny de l’arquitecte vinarossenc Manuel Adell Pascual, i té paviment de formigó estampat.

 

(Vinarós 1892 – Ciutat de Mèxic D. F. 1978) Artista cançonetista d’extraordinària fama al seu temps a tota Espanya i països hispanoamericans. El seu afincament o autoexili a Mèxic, la van fer oblidar del públic d’Espanya durant el franquisme. Als anys 20 el seu nom competia per igual amb les famosíssimes Raquel Meller, Maruja Gómez i Pastora Imperio. Els seus pares eren el santmatevà Manuel Conesa Artiga i la vinarossenca Teresa Redó Vidal, els quals van emigrar a Barcelona quan ella sols comptava set anys. L’acta de naixement i Agustí Delgado donen la data de naixement el dia 9 d’abril de 1893 però segons ella mateixa confessava sempre en Mèxic realment havia nascut el 18 de desembre de 1892. Va començar a actuar quan encara no tenia edat adequada ja en escenaris espanyols i París. Als catorze anys i contractada per als escenaris d’Amèrica, es va decidir la família fer el salt de l’Atlàntic que seria definitiu per a la seua carrera, actuant a La Havanna. Va passar la major part de la seua vida a Mèxic, on actuava sobretot amb papers de protagonista en «Sarsueles» i teatre costumista. En 1910 va tenir l’honor d’estrenar en el Teatre Principal l’Himne Nacional de Mèxic. El sobrenom de «Gatita Blanca», li ve d’un dels seus primers papers, més vegades interpretat i amb el que es precisava una bona veu, en una època en que encara no existien els micros. Precedida ja de gran fama, en 1922 va vindre expressament des de Mèxic a Vinaròs per inaugurar el Cine Moderno, d’Eduard Torres, omplint-se durant 10 dies el local. La seua especialitat seria el teatre musical des del canvi de segle fins els anys 30. Va fer el debut del cine en l’època del cine mut però ella no va aparèixer en els films sonors fins l’any 1938 en la pel.lícula “Refugiados en Madrid”. María va fer altres pel.lícules en la següent década i va aparèixer en televisió als anys 50.
Però el periode de més èxit popular fou sens dubte l’anterior al cine. Enrique Alonso, “Cachirulo”, el seu amic, va escriure la biografia de l’artista en el llibre “Conciencias” i sempre li agradava recordar algunes anècdotes d’ella: “Cachirulo recordó algunas anécdotas de los años en que a María Conesa se le permitía lo que quisiera, «ya que todos estaban enamorados de ella, tan es así, que un día le cortó el bigote a un general en pleno espectáculo; en otra ocasión un licenciado queriendo desacreditar a su compañero porque no salía del teatro, tan sólo por admirar a María, fue reprendido por el presidente de la República de ese entonces, quien a la defensiva intervino y dijo «tiene usted muy buen gusto. A ver que día vamos juntos». Al cremar-se el Teatre Principal de Mèxic va passar-se al Varietté a un altre, conegut amb el nom de «El Dorado». Va retornar actuant en el País Vasc i Madrid, on se la va homenatjar amb un banquet en el que estaven els autors de lletres d’obres i cançons i al que també va assistir el pintor Julio Romero de Torres. Retorna a Mèxic i d’allí a escenaris de Los Angeles i Nova York. Del seu matrimoni amb el mexicà Manuel Sanz va tenir un fill, Manuel Sanz Conesa, Enginyier Químic, vint anys com a Director del Departament de Química de la «Airways norteamericana», mort prematurament, així com el seu net, que li va quedar, mort en accident de trànsit posteriorment. Va ser homenatjada als 75 anys del seu debut al Teatre Principal d’aquella capital, colocant-se una placa en el lloc on existia el referit teatre. A Vinaròs havia actuat una vegada de jove i ja famosa en el Cine Moderno que va inaugurar en 1922 i va ser invitada a llançar el xut d’honor en el partit en que van jugar els legendaris futbolistes Samitier i Zamora en les festes d’aquell any. Maria Conesa va retornar a Vinaròs ja molt major en octubre de 1971, i de nou a l’octubre de 1972, en que va obsequiar els vellets de l’Asil. Encara se’nrecodà Maria Conesa del seu poble nadiu ja que va deixar en el seu testament una quantitat de 50.000 pessos, (153.139 pessetes) per a les escoles (1982) i la regidoria de Cultura va decidir comprar per als tres col.legis públics el «Diccionari Català, Valencià, Balear», d’Alcover; un gran “Atlas Santillana”, i també una “Enciclopedia de Psicologia i Pedagogia”. Maria Conesa tingué el privilegi de ser la primera dona que va ser soterrada en el Panteó d’Homes Il.lustres de Mèxic. La televisió mexicana Televisa va produir una miniserie amb el títol de “Toda una vida” sobre la vida de la artista sent l’autor Alfredo Tappan. Un restaurant mexicà, de l’avinguda Norte, nº 5, porta el seu nom.

Des de 1976 s’ha promogut per part de l’Ajuntament i durant les festes locals un concurs a nivell nacional de Pintura, atorgant un premi de 50.000 pessetes, que en anys s’ha hagut d’anar pujant. Resultat d’aquest certamen són moltes de les obres que es troben decorant les sales i escalinata de la casa Consistorial, encara que durant els darrers anys de manament socialista s’ha deixat de costat l’aportació dels artistes que han exposat a l’Auditori una obra de les presentades. Desconeixem on paren algunes d’aquestes obres perquè la de l’any 1981, guanyada per Agustí Vizcarro de Sant Carles de la Ràpita i a qui se li van pagar 75.000 pessetes, no recordem haver-la vista mai penjada.
Els guanyadors de dit premi són:
Sergi Ramírez, 17 concurs.
Bayerri de la Paz. 1996.
Sergi Ramírez. 19 concurs. 1999.
Sergi Cambrils Caspe. 16 concurs. 2000.
Paco Guzmán. 21 concurs. 2003.

Premi creat en l’any 1997, s’atorga als autors guanyadors de relats curts, en prosa, tant en castellà com en valencià. Un jurat composat principalment per professors dels instituts i alguns mestres, atorga el guardó consistent en un premi crematístic que en els primers anys era de cent mil pessetes per als guanyadors.

Iniciat en setembre de 1999, s’ha dut a terme encara en poques i massa recents edicions; a més s’ha de comptar amb massa canvis introduïts en les exigències que es demanen. Per tant no es pot encara considerar aquest certamen un acte tradicional.