Mes: abril 2014

Nom d’un xicotet carrer de xalets que recau al carrer del Capità Cortés i davant mateix dels blocs dels mariners. No sabem si aquest nom és oficial perquè no l’hem vist publicat, desconeixent si la designació va ser per acord municipal o per simple desig dels propis veïns.

1. (Vinaròs 1503? O 18-XI-1520?). Mestre en Arts i Doctor en Medicina per la Universitat de València. Gavaldà va desempenyar una Càtedra o Studium en la Facultat de Medicina Va deixar escrit «Elenchus problematus sive Opusculorum», publicada a València en 1561 en la tipografia de Joan Mey, i en la que explica la seua teoria de sangrar els cossos dels pacients. Un exemplar d’aquesta obra es troba a la Biblioteca Nacional de Madrid, recuperat en fotocòpia en l’actualitat per l’advocat Sebastià Albiol Vidal. També apareix una referència d’aquest personatge a la revista “Arte y Letras”, any V (2ª etapa) nº 13. 31 d’agost 1915. Pàgina 11, en la que dóna com a data de naixement l’any 1503.

2. Un altre Miquel Gavaldà apareix al segle següent en el «Vecindario» de 1646, utilitzant el distintiu de «Don» que com a cavaller empren ell i una sola altra persona.

(Vinaròs 12-III-1955). Llicenciat en Filologia per la Universitat de València. Professor de “Teoría de la Literatura i Comunicació Audiovisual” en la Universitat de València. Té actualment publicats diversos llibres per la Universitat Valenciana i per l’Abadia de Montserrat sobre temes molt especialitzats. Es coautor d’alguns altres i també ha colaborat en les revistes L’Espill, Quaderns de Filologia i Millars. D’entre les obres publicades destaquem els títols “La telepótica y sus récords” (1994. Univ. De València); “Medioptrías y sondeoscopios. Espots y encuestas electorales o de las campañas y sus efectos”. (1996. Univ. De València), etc. Es editor de la revista universitaria “Eutopías”.

(Vinaròs 1653-Vilafamés 1697). Serva de Déu. Nascuda el 16 de novembre de 1653, tres mesos després de la mort del seu pare. En la partida de baptisme s’afegeix junt al seu nom: «Esta Señora morí ab gran crèdit de Santidad en la vila de Vilafamés y se li predicaren les honres en dita vila«. Victòria era de família acomodada, filla d’En Miquel Gavaldà Juan i d’Anna Sorita (o Zorita) d’Orfanell, amb edats de 28 i 15 anys respectivament en el moment de casar-se el 24 de febrer de 1651. Victòria va ser maridada amb Baltasar Mas i Gil, un home bastant major i batlle de Vilafamés. El cognom Orfanell u Horfanell, que de los dos maneres apareix, l’emparentava amb el beat de La Jana, Fra Jacint Orfanell, oncle segon de la seua mare. Aquest beat tenia un germà casat a Vinarós, d’ofici mercader, anomenat Josep Orfanell Prades; era la seua esposa Damiana Travesset Salvador, de Vinarós. Van tenir dos fills i una filla. De l’única que van tenir descendència, de la xiqueta Anna, es va casar amb Gaspar Sorita o Surita, els quals van tenir tres filletes, Anna, Tomasa i Anna Maria. Aquesta última, al quedar vídua, va casar-se en segones noces amb Miquel Gavaldà, els pares de la nostra «santeta». Poc es coneix de la seua vida matrimonial, i el que es sap es déu a les fonts d’informació del Clergat de la població, molt agraït possiblement a les generoses almoines amb que l’afavoriria. La dot aportada per Victòria al matrimoni la deurien ajudar en les quantioses obres pietoses i almoines, sent aquesta la seua qualitat més remarcable. La casa del batlle de Vilafamés era un casal del segle XV, – museu d’art modern de la Diputació des del 18 d’agost de 1972. Victòria tenint poca salut, va morir molt jove, als quaranta anys, sent possiblement la seua malaltia la tisi, donada la contínua febra, poca gana en el menjar, cansament i deixadesa general.
Havia transcorregut la seua vida entre obres pietoses com eren ajudar els menesterosos, guarir malalts, amortallar difunts i pregar a Déu. S’afirmava d‘ella que podia curar els malalts amb tant sols tocant-los i que curava les nafres més malignes amb l’oli de la làmpara de Sant Pasqual. Va morir el diumenge 28 d’abril de 1697, a les déu i mitja de la nit. Les exèquies que atenent a aquells grans mèrits que d’ella es predicaven i per ordre del bisbe se li van fer el 15 de setembre, passats ja molts mesos, van ser lluidíssimes, sent soterrada en el sepulcre més digne. El seu panegirista la qualificava com «violeta mas baxa i clavel mas empinado por la fama de sus virtudes«, i seguia de la següent manera: «Batalló nuestra venerable doña Victoria con el ocio. Empleó toda su vida muy bien el tiempo, que en quarenta y tres años y meses que vivió, no se halló en ella un punto de perdimiento por ociosa. Y por eso consiguió doña Victoria, victoria de ocio». GAYA, Miquel. (?). Arquitecte

(Vinaròs). Germana dels músics abans descrits. El seu nom apareix esculpit com a benefactora en la làpida de l’antic hospital.

(Vinarós 3-X-1818 – Madrid 21-IV-1870). Músic i compositor notabilíssim. Organista de la Parròquia de Sant Blai de Tortosa. Obligat a ingressar a files, es va presentar al general carlí Cabrera en Morella i una vegada caiguda dita població en mans de l’exèrcit lliberal va ser indultat en premi als seus mèrits artístics, sent confirmat en el mateix càrrec de Músic Major de la Guàrdia Reial. Director de Música del Col.legi Militar de Toledo i d’ altres diversos regiments. En 1856 va fundar en Madrid una publicació per a bandes militars baix el títol de «El Eco de Marte». Va composar dos simfonies per a gran orquestra, una missa a sis veus, una Salve a cinc veus i un extens repertori per a banda. Va morir a Madrid el 21 d abril de 1870 segons afirmen Ràfels Garcia i Borràs Jarque, encara que en la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana s’assegura que va morir en 1890, confonent-lo amb el seu germà. Modernes antologies de música militar inclouen la seua obra «El grito de la Patria», composta en 1860. Palacios Bover va escriure sobre aquest music en la revista “Fonoll” nº 4.

Los hermanos Gavaldá