Mes: mayo 2014

Vegeu carrer de santa Anna.

(Sant Jordi 1881- Onda 1945). Escultor. Fill de pares llauradors i vinaters que es van traslladar a viure a Vinaròs quan tenia pocs anys. Va donar mostres del seu talent, aprenent aquí el dibuix i la pintura, estudiant posteriorment a Castelló i Barcelona on naixeria la seua faceta d’escultor en els tallers de Venanci Vallmitjana. Un matí, en la fundició de Masriera i Campins coneix a Mariano Benlliure que estava fundint allí el monument a Julián Gayarre, el qual assenyala el camí de Roma pensionat ocupant el lloc que ha deixat a la seua mort l’escultor Viciano. Però becat per la Diputació, va completar estudis no en Roma si no en París, sent l’escultor Rodin el seu preferit. Ell i Clarà van instal.lar els seu estudi en Montparnase, prop del bulevard Clichy. Folia assisteix a les classes de l’Acadèmia i freqüenta l’estudi de Rodin, el seu ídol i mestre esencial amb qui traba una bona amistat. . El 1904 el seu nu “La Tomba”, amb menció d’Honor en el Saló d’Artistes Francesos es regalat per Folia a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. Un any després retorna a Espanya on exercirà durant dos anys de Professor de l’Escola d’Arts i Oficis en Salamanca, buidant la mà de Miguel d’Unamuno i fa el pedestal del monument del Pare Càmara i el del monument als estudiants morts en la jornada del 3 d’abril. Continuà l’amistat amb Benlliure, el qual li va preparar el camí, a la vista de les seues dots, per a ampliar estudis a l’Acadèmia de San Fernando a Madrid. Va ser esporàdicament company de Porcar i alumne de Castell. A començaments de 1912 va a América, primer a Santiago de Chile i després a Buenos Aires on realitza les esculptures de “Los cuatro Doctores”, un bust de Guardiola i el del rei espanyol Alfons XIII per al Club Espanyol. Retorna a Barcelona on treballa meravellosament per a la ornamentació de l’Exposició de Barcelona i poc després retorna a Argentina per a fer el monument al Diputat Estrada en la Cambra Argentina i el monasteri de Sant Agustí en Santiago de Chile. Aquí realitza Folia la seua obra cimera, un claustre amb cuatre-cents capitells i noranta metres de fris, amb figures de tamany natural, sobre la vida de Sant Agustí, bisbe d’Hippona. En 1929 ja havia retornat a Espanya, després de grans elogis de la premsa sudamericana de la mà del periodista, íntim amic seu, Yáñez Silva. Aquí s’instal.la a Barcelona amb la seua família primer i després en València on munta el seu estudi que té aires de gran tenda de campanya. Durant la postguerra va treballar d’imaginer a Castelló i finalment va morir a Onda als 63 anys en 1945. Entre les obres fetes a Vinaròs destaquen la Dolorosa de la capella de la Comunió encarregada per Vicent Enrique i Tarancón i pagada per la família de Joan Bta. Polo Esteller (Marietet) en substitució de l’anterior del famòs escultor valencià Esteve Bonet. Dita imatge era treta en peanya en les processons de Setmana Santa fins l’any 1964 en que la confraria de les Angústies (dels «toreros») en van adquirir una de guix d’Olot. i també la imatge de Sant Antoni de Padua que presidix el tercer altar lateral a mà dreta, obsequiada a la parròquia per Antoni Esparducer i esposa Pilar Caballer. També se li atribueix la imatge d un san Sebastianet que era molt lleig i negre i que la gent del poble va batejar humorísticament com «lo xicotó», destruit (cosa no massa credible, per cert), venut o desaparegut en temps de les reformes en les oficines i salons de l’Arxiprestal dutes a terme per l’Arxiprest Alvaro Capdevila. Borràs Jarque diu que Folia va fer un altar per a l’oratori de les monges de la Consolació que es va inaugurar el 21 d’abril de 1922. En el museu Provincial de Castelló es conserven d’ell entre altres peces un bust del general Aranda i un cap de xiqueta que va aportar quan era becat per la Diputació. L’Ajuntament de la Capital conserva també d’ell un bust del pintor Ribalta. Obres seues eren les escultures que enmarcaven la façana de l’antic banc de Castelló i un Mercuri que destacava en una façana del carrer d’Enmig. La seua inspiració en Rodin es nota en les seues millors obres que són «Despertar», «Tumba» i «Buscando Belleza». En Vinaròs es conserven en mans particulars de la família de Joan Bta. Llatser les obres «Ultim Sopar», «Dona amb collar», de cap a 1935 i un Indi de D. Agustín Delgado. En Alcanar se li atribueix la Verge del Remei, feta per a l’ Ermitori en 1939. També se’n troben a Peníscola, Xert, Sant Jordi, (angels de tamany natural per a l’altar major), etc.

Comanador de la Comanda de Vinaròs i Benicarló des de 1676 fins 1699, en que va morir en 5 d’agost. Ostentava els títols d’Almirall d’Aragó, Marquès de Guadalest i Compte de Cardona.

(Barcelona 1908- Vinaròs 1981). Mestre, poeta i escriptor. Nascut a Barcelona el dia de Sant Sebastià de 1908. Els seus pares, vinarossencs, que regentaven una carboneria, es van tornar a traslladar a Vinarós quan comptava 9 anys i passant a viure a la casa on havia nascut Paco Argemí, al carrer Sant Tomàs. Escolanet de mossèn Lino en el convent de Sant Agustí i alumne del mestre Sanchiz en les escoles del mateix ex-convent, per entrar als dotze anys al Seminari de Sacerdots Operaris de Mossèn Sol per a seguir estudis eclesiàstics que abandonaria desprès de set anys, en tercer curs de Filosofia. Alternant estàncies en Badalona on residien ara els seus pares i Vinarós, entra de comptable a la empresa Carsi i Cía i emprén estudis lliures de Magisteri, dels que s’examinava a Tarragona, compaginant amb classes particulars que oferia. Després de tres anys, mossèn Juan Piquer, director del diari «Correo de Tortosa», li proposà seguir estudis de periodisme, deixant més d’un any abandonada la carrera de magisteri, i oposant-se el seu pare, qui li fa reprendre els anteriors estudis. Per fi acaba la carrera i s’instal.la a Barcelona, on impartirá l’ensenyament a 145 xiquets pàrvuls i a Hospitalet de Llobregat durant la República i principis de la guerra.

Als anys cinquanta retorna a Vinarós on crearà i dirigirà el col.legi privat «Cervantes». Fou elegit concejal en 1957. Des de la seua fundació fins la seua mort, seria màxim redactor del setmanari «Vinarós», i encarregat de la Biblioteca Municipal. El 1965 els seus ex-alumnes d’Hospitalet li reteren un caloròs homenatge, entre els quals hi havia personalitats d’aquella capital. En 1970 la Unió Ciclista li imposà la insignia d’or de l’entitat.

El 16 de febrer de 1975 se li dedica un magnífic homenatge, amb motiu de haver-li atorgat la medalla d’Alfons X, El Savi, sent-li imposada en acte multitudinari celebrat al Pavelló Poliesportiu, al que assisteix el ministre d’Educació, Cruz Martínez Esteruelas i l’alcalde d’Hospitalet, dos dels seus ex-alumnes destacats i una gran quantitat d’autoritats locals, provincials, ex-alumnes, amics i simpatitzants.

 

 
És autor de multitud de poesies algunes de les quals es recullen en l’obra «Aspurnes vinarossenques»

Llibre ASPURNES VINAROCENQUES en PDF

 

 

 

 

 

 

 

 

i diverses obres de teatre costumista de caràcter vinarossenc: “Bona nit cresol”, “Tot per una vajilla”, “Per fi ha eixit lo sol”, etc.

 

 

 

 

 

L’Associació Cultural “Amics de Vinaròs” va publicar la primera de les esmentades comèdies amb algunes de les seues poesies més destacades. Manuel Foguet va morir repentinament el novembre de 1981, dia de Santa Caterina.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L’Ajuntament li va dedicar el nom d’un nou col.legi que es va construir al carrer de Iecla. (Vegeu Col.legi Manuel Foguet)

Encara als anys trenta permaneixia viva a Vinaròs l’antiga costum de fer fogueres per Sant Joan, a l’estil de les que estan tant en vigor encara per tota Catalunya. Així ho corrobora la noticia que es llig a la revista local “San Sebastián” del 28 de juny de 1931: “La víspera de San Juan, siguiendo tradicional costumbre, se hicieron diferentes hogueras en varias calles de la ciudad.”

La organitzen tots els anys els majorals la vestra del sant, la nit del 16 de gener, encenent-se sobre les set de la vesprada, coincidint amb el vol de campanes. Per la seua part els xiquets també en monten altres pels descampats i la platja. La dels majorals es preparava fins els anys 70 la placeta que es forma entre els carrers de la Mare de Déu i del Pont, on antigament estava situada la «Creu Verda». Posterioment i després d’haver estat traslladada fora muralla quan es van enquitranar els carrers, s’encenia tocant a l’era de l’ermita. La seua ubicació ha hagut de ser els darrers anys un tant erràtica i ja sempre pagada per la Caixa Rural-Caixa Vinaròs que a més convida els visitants amb vi dolcet i pastes.