Mes: mayo 2014

(Gènova, Itàlia – Vinaròs 1612). Mestre panader i comerciant. Ocupà els càrrecs de Justícia el 1602 i 1608, i de jurat en 1582-91,92 i 93; Mustassaf en 1610. El 4 de juliol de 1594, la Vila li va comprar pel preu de 190 lliures una casa i hort a l’esquerra del barri marítim on es van edificar després el convent de Sant Agustí, la placeta de Sant Telm i la casa gremial dels mariners. Apareix el seu nom en l’acte de benedicció de la parroquial com a majoral de la confraria del Santíssim i en l’acte de capitulació de la confraria de Sant Telme de la qual es considerava fundador l’any 1610. En 1595, quan les dos fleques existents eren sols propietat de la Vila, va aconseguir permís del Rei per a construir dos forns especials per a fabricació de bescuyt (pa francés), la qual cosa va moure roidosos plets, recurrint-se la sentència i al Consell General d’Aragó, aconseguint-se que per un altre manament del Rei del 15 de febrer de 1599 que reconeixia el dret de la Vila, el dit Cosme assolara els dos forns que la gent havia batejat amb el nom de «olles d’aquells». Del plet que es va sostenir a València per motius del «bescuyt» que fabricava Cosme, extraem les següents frases: «(…) com per exemple, se ha vist q. haura dos anys poc més o menos (1595) que venint don Juan Porto Carrero de llevant ab dotze galeres y havent pasat per devant de Palamòs, de Barcelona y Tarragona, aplegà a la present plaza de Binaròs sens tenir bescuyt per donar a la husma y axí fonch socorregut y remediat lo dit don Juan Puerto Carrero de quatre cents huytanta quintars de bescuyt, lo que si no tinguera havent de pasar anant y anar de así a Cartagena pera provehirse de bescuits fora star en gran dany de dites galeres (…)» i segueix: «…quan venen les galeres (…) apleguen faltes de bescuyt y ques folguen de trobarne, ara sia q. lo temps nols dona loch pera poder aferrar en Barcelona o Tarragona apres haver passat lo golf de Narbona o perque en les dites parts es contingent no trobar bescuyts fets, es recordant ell testimoni que haura un any poc mes o menys que aplega Ambrosio Espinola a la present vila de Vinaròs ab nou o deu galeres les quals aplegaren sense bescuyt i volentli comprar al dit Cosme Ferrer lo bescuyt, que serien sis o set cents quintars, los jurats de la present vila donaren y manarent per medi de Rafel Morell al dit Cosme Ferrer que no donàs bescuyt a dites galeres, y entenent ho lo dit Ambrosio Espinola lo veu ell testimoni molt brau y colerich ab la vila y li hoi dir que si nol provehien de bescuyt que llansaria a tota la gent en terra pera que feçen tot lo mal que poguesen; e apres no sap ell testimoni com se remediaren…».

(Vinaròs segle XIX). Sacerdot. Doctor en Teologia i Missioner Apostòlic. Fou professor de la Universitat de València. Entre els llibres que va escriure coneixem “El Amado de mi Alma” (1889 i 1895 en la Llibreria religiosa d’Enric Hernández); “El Alma Piadosa” (1890); “El buen combate” (Castelló, 1890).

(Vinaròs 1-III-1792 -1-III-1826). Venerable. Va morir als 34 anys justos amb opinió de santedat. Havia nascut a la primera casa del carrer de Sant Francesc, cantonada a la raval de Càlig, i des de la seua infància mostrà grans virtuds. Baix la protecció espiritual del Pare franciscà Ramon Simó entrà en l’Orde Terciària de Sant Francesc i pels seu consell va escriure moltes cartes en les que apareixen els múltiples arrobaments contemplatius que va sentir en la seua curta vida. Gran devota del Rosari, el resava sencer tots els dies i va quedar estigmatitzada. Hilarió Claramunt va pintar a la santeta en un llenç a l’oli per a la sagristia de l’arxiprestal que va ser col.locat el dia 1 de març de 1921. Un resum d’aquelles cartes va ser publicat en un llibre, per l’arxiprest mossèn Bono en descobrir-les a l’arxiu parroquial el 1930 i que conté d’il.lustracions del dibuixant tortosí Cerveto i un bon grapat de fotografíes de la ciutat.

(Vinarós 20-VII-1614 – 1677). Abat Mitrat de Benifassà. Va ser elegit tres vegades per a tal càrrec, en diferents quatrienis alternat el seu manament amb l’abat sanmatevà Josep Antolí Blau. Fra Damià Ferrer que havia nascut en 20 de juliol de 1614, va aplegar a ocupar el càrrec de Jutge Comptador de la Diputació de València. Molt jovenet va entrar a Benifassà on va destacar pel seu talent extraordinari. Va ser enviat al Col.legi de Osca on va completar la seua formació. Orador prestigiòs va predicar a Tortosa i a l’Ermita de la Font de la Salut, lloc de fama nacional en aquells temps i va dixar manuscrits uns sermons. Elegit en el primer seu quatrieni de 1656, als 42 anys, va convocar un Capítol Provincial, peró va haver de patir unes manifestacions contra el convent per part dels pobles de la Tinença. Acompanyat de quatre monjos va presidir de Pontifical els actes solemníssims de la benedicció de l’església del Convent de Sant Francesc en Vinaròs. Passat el primer quatrieni va ser nomenat Definidor i altra volta elegit per a un segon quatrieni, intervenint en la questió dels drets d’herbatge de Vinaròs sobre els terrenys del convent, que va resoldre en pau. Durant aquest segon manament es va rematar el campanar del convent i es van instal.lar dos campanes. Després de ser altra vegada Abat mitrat per tercera vegada, se’l va nomenar, en 1677, Vicari General per a l’Aragó i Navarra, i va morir al poc temps, el 18 de setembre del mateix any.

(Vinarós 8-IX-1657 – Castelló de la Plana, 25-VII-1717). Religiòs agustí, historiador, llatinista i poeta. Va vestir l’hàbit agustinià a Xàtiva el 10 de setembre de 1673. Durant els anys 1689 a 1691 va ocupar el càrrec de Mestre de Gramàtica de la nostra ciutat, predicant en algunes ocasions a l’església Parroquial. Traslladat a València va ressidir en diversos convents i després va ocupar càrrecs importants dins la seua orde i així fou prior del d’Oriola i del d’Aigües Vives. Va publicar diverses obres de caràcter principalment religiòs, a València, com un compendi d’Història Universal, en 1699, amb el títol de «Compendio histórico de los más principales sucesos del mundo». Altres obres conegudes d’aquest autor són: “Venerabilis servi Dei R. P. Magistri Agustini Pascual”, “Vita et Conciones Quadragesimales” (València 1744); “Octasticon in laudem Concionis”. Va morir el 25 de juliol de 1717, al convent de Sant Agustí de Castelló, a punt de complir els seixanta anys de vida.

(Vinaròs 1861 – 1938). Mestra Superior. En 1914 va publicar «Método Rápido de Lectura». En 1916 tenia la seua escola a la plaça del Salvador (coneguda com l’Escola d’Alt, i després edifici de Correus, encara que ja ha canviat a serveis de l’Ajuntament). Com a persona inquieta pels temes culturals se la troba en multitud d’activitats, actes públics, assemblees i fundacions benèfiques del seu temps. Formà part d’un comité de mestres oficials que apadrinaren soldats de guerra (1921); el febrer de 1922 va ser nomenada per S. M. la Reina, Presidenta comissionada de la Creu Roja.
En 1924, sent reformada dita institució, va tornar a ser nomenada Presidenta; colaborà econòmicament en un homenatge a l’Ancianitat (1926); apareix la seua signatura en l’acta de benedicció de la Primera Pedra de Santa Magdalena (1929); condecorada per l’Assemblea Superior de la Creu Roja (1931); repetidament les seues alumnes «catalinetes» servien en el Menjador dels Pobres el dia de la seua Patrona, fins el mateix any, en que li va arribar el moment de la jubilació en maig de 1931, mes i any en que va morir el seu marit, Eduard Albiol Llaudis (vegeu id). Va exercir el seu magisteri durant més de quaranta anys.