Mes: mayo 2014

(Vinaròs). Alcalde de Vinaròs des del mes de setembre de 1938 fins al 3 d’abril de l’any següent.

El 1920 trobem encara aquest ofici en la persona de Josep Macip Quer, el qual fabricava espardenyes a la nostra població, el qual va traslladar el seu negoci a Benicarló al mes d’agost. L’ofici pareix que va perdurar aquí perquè encara la gent parlava en temps més recents del renom d’espardenyers.

Nom amb què es coneix dins del món rural vinarossenc el lloc del terme de confluència o encreuament de diversos camins, entre ells el de la partició amb Sant Jordi o de la Ratlla i el camí Carretes, tocant al riu Cervol i en la partida denominada Mas del Pastor.

Amb l’adveniment de l’actual democràcia (1979) es van legalitzar altres confessions religioses no catòliques. Les establertes a la nostra ciutat en el primer moment van ser la dels Testimonis de Jehovà, que tenien el seu «Salón del Reino» al carrer de Costa i Borràs, ja anterior a 1979 i l’Església Evangèlica, situada en un immoble del carrer de sant Josep (número 69), que celebrava cultes els diumenges a les onze del matí. En 1993 (?) els testimonis de Jehovà van inaugurar un edifici nou i propi al carrer de santa Rosa Maria Molas. Una altra rama, la dels «Evangelistes Pentecostals» integren majoritàriament a persones de raça gitana, sent les seues assemblees diàries, amb molta animació de cants que acompanyen a la predicació. Una nova seu més moderna de l’Església Evangélica es va inaugurar el dia 8 de juny de 2003 a l’avinguda de Tarragona.

Des de la conquesta i pel manament del rei Jaume I en la carta pobla “et volo ut habeatis eclessiam” ja estava la que fou la nostra primitiva església dedicada a la Gloriosa Assumpció de la Mare de Déu, ja que era la devoció més tendra del Rei Jaume, com queda reflectit en el llibre dels furs: allí es prohibeix els Cristians tinguen les portes obertes (dels tallers u obradors) els diumenges i festes, i s’exceptua que els moros llauressen les seues terres qualsevol dia menys en les tres pasqües i el dia de la Gloriosa Assumpció de la Verge Maria. No de bades, porten aquesta advocació la majoria de les esglésies valencianes, des del segle XIII. Sugereixen els nostres historiadors locals diferents llocs on es trovaria aquesta primitiva església: Ràfels García que davant de l’actual però no precisament enfront, on es troba l’Ajuntament; Borràs Jarque, per la seua part, afirma que la primitiva església deuria ser segurament gótica i situada davant mateix de l’actual, o siga ocupant el lloc que actualment ocupa la Sala Capitular cosa improvable perquè el gòtic encara tardaria bastants anys a implantar-se. Joan Bover es decanta per l’opinió de Borràs i Gómez Sanjuán dubta entre la de Ràfels García i l’altra opinió que aporta Arturo Oliver que afirma que també es podria trobar situada en el carrer de Sant Joan, tocant del forn i del primitiu Ajuntament. Per tant, tot són opinions probables però de certa ni n’hi ha cap. De la primitiva església són els picaports gòtics segons opinió molt autoritzada de mossèn Manuel Milián i el riquíssim i artístic retaule que van cremar en la passada guerra civil de 1936 i dels que ens queden ara les fotografies, així com també l’antiga custòdia de Gaspar de Santalínea, era la que s’utilitzava en ella. Molt segurament allí devia celebrar missa el Papa Luna, amb motiu del compromís de Casp. Rodríguez Culebras suggereix que les esglésies primitives com la nostra eren d’un tipus de romànic que utilitza l’arc “fajón” (faixer) apuntat, com es veu encara en algunes esglésies més primitives dels pobles del nostre interior, Catí, Bel, etc.

 

 

 

 

PORTALADA RENAIXENTISTA. Finalment, el portal nou o portada renaixentista. El Rei Jaume I ja va deixar-nos ben clar el seu desig de que l’alqueria de Binalaròs tingués església, ja que en la Carta Pobla es recomana ben clar: «et volo ut habeatis ecclesiam». Aquesta primitiva església va perdurar fins la construcció de la nova i segons documentació existent abans de la guerra en l’Arxiu parroquial tenia els vuit altars o capelletes següents: de la Immaculada, de l’arcàngel Sant Miquel, de Jesús en la creu, del Socors, de Sant Josep, de les Ànimes, de Sant Pere i Sant Cristòfol i dels Sants Metges, Cosme i Damià. Aquesta primitiva església, d’estil gòtic del segon període, característic o dominant en la segona meitat del segle XIII, devia ser de menors dimensions que l’actual i fortificada, ben en consonància amb les muralles, ja que l’historiador Viciana, en 1562, quan descriu la nostra població afirma que estava molt ben defensada, amb 500 homes de combat, cinc capitans i quatre alferes, tots amb les seues banderes i que per entrar en combat, s’havien de repartir pels llenços de la muralla, quedant sobre l’església el Justícia, amb un alferes, l’abanderat i setanta joves forts i valents per tal d’acudir prompte allí on el perill siguès més gran. Aquesta església primitiva tindria també el seu campanar amb diferents campanes, pesant-ne una d’elles, la més grossa, 28 quintars, la qual cosa fa suposar que seria de bones proporcions. En algún punt es detalla que l’església primitiva es trobava enfront del Forn que hi havia “en la calle de la plaza de la Iglesia Mayor”, que és actualment el carrer de Sant Roc.

 

 

BENIFETS: D’entre els moltíssims benifets amb què comptava l’antiga església i documentats en l’arxiu parroquial abans de la guerra, n’enumerarem sols uns quants per no fer massa llarga la llista (1) i poder comprovar la religiositat existent en aquell temps i d època de febra constructora d’esglésies i ermites, emanada arran del Concili de Trento. L’1 d’abril de 1375? Joan Vives va fundar un benifet en l’altar major de l’Assumpció. El 24 de desembre de 1513 van fundar un altre benifet baix l’advocació de la mateixa Mare de Déu, Pere i Bernat Montfort, en compliment del testament dels seus pares, Antoni i Justina. El 20 de desembre de 1530, en l’altar de les Ànimes van fundar un altre Benifet, Antoni Roca, a nom de la seua mare, Ursola, vidua d’Antoni Roca.

CRIPTA. L’església conté diverses criptes, la principal a l’entrada de la façana que va ser utilitzada com a refugi durant els bombardejos de la guerra civil de 1936. Des de llavors la cripta no es vareobrir fins l’any 2008. Precisament eixe mateix any i poc desprès es va destapar també la cripta de l’altar del Roser.

 

 

 

 

 

 

EL PORTAL NOU: (Portada plateresca).El 1560, any que porta inscrita la portada plateresca apareix registrat un bateig al primer llibre de baptismes (1539-1599) en què es fa referència al portal nou i que fa suposar que es va inaugurar el dia 15 d’agost, festa de l’Assumpció (2). Diu així aquest bateig, entre les referències acostumades: «Elisabet filla de Mestre Sebastia Salvador, sastre, (…) y es estada la primera que es entrada per lo portal nou de la Iglecia y eixida per laltre». Hom atribueix aquesta portalada a l’arquitecte tortosí, seguidor de l’escola de Gil de Siloè, Miquel Joan Anglès, per la similitud d’obra seua amb el col.legi de Sant Domènech (1585) a Tortosa i també a Oriola. Aquest arquitecte va seguir els passos al seu protector, el bisbe tortosí Ferran de Loazes, qui va permaneixer en la nostra diòcesi de 1553 a 1560, anant després cap a Oriola. Possiblement també tingue alguna relació el que diu el canonge Matamoros, autor de la «Historia de mi pueblo» d’Alcanar que afirma que el capellà d’allí, Joan Bta. Anglès devia ser fill de l’arquitecte. A Vinaròs també va residir aquest capellà i se’l troba fent un bateig a una xiqueta abandonada en la porta de casa d’un altre constructor de la nostra església, el qual apareix escrit de diverses maneres, Valfangos, Volfanges, Valganges, Volsanyes, etc. (Volum I de batejos, full 152, r. nº 7). La portalada en questió és d’estil plateresc, encara que de l’última època, ja que aquest abarca un període de temps entre 1509 a 1563. Presenta formes decoratives difoses per un tipus de quadrilles d’escultors, tallistes i canters al reclam de diverses obres, amb un cert retard cronològic. La portalada és molt bella, amb un arc de mig punt, flanquejat per dos columnes amb capitells corintis adosades a pilars fins i acabada en senzill entaulament; la seua decoració es redueix a uns querubins al frontal de l’arc, amb medallons de Sant Pere i Sant Pau com a puntals de l’Esglèsia, en els carcanyols i amb acabament amb vasos i capelleta.

Aquesta guarda la imatge de la patrona de la parròquia, l’Assumpció, baix fina petxina, mentre dos angelets li sostenen una corona. Hi ha una llegenda grabada que diu: «Veni coronaberis. 1560«.Aquesta portalada que dóna dins de l’església a l’altar de Sant Antoni de Pàdua, estava oberta a principis de segle, com es pot comprovar per fotografies que així va publicar Sarthou Carreres. Pel que escriu Borràs Jarque, direm que és el mateix que en la revista “San Sebastián” transmet els articles abans esmentats en la bibliografia. Per tant, l’any 1917, ja Borràs Jarque estava preparant dades per a la seua Història de Vinaròs, una dotzena d’anys abans de la seua publicació, però prou tard per a poder tenir en el seu poder els quatre volums dels «Apuntes Històricos» de Ràfels García, que li van deixar a mossèn Bono per a extraure fragments que es van publicar entre els anys 1908-1910, a la revista “San Sebastián”. Obra de l’escultor vinarossenc Manuel Serrano García és l’actual imatge de la Verge, que es va reposar nova i beneïr solemnement el dia de la Immaculada de 1954 (any sant marià).

Monument Històrico-Artístic, declarat segons el Butlletí Oficial de l’Estat de 24 de Novembre de 1978. Alça els seus grossos murs en el centre de la població, front a l’actual Casa de la Vila o Ajuntament i en un extrem del Carrer Major. Segons el profesor Fernando Benito Doménech, fou “l’Architector” Juan de Ambuesa, l’autor de les capitulacions de l’obra. Començada a construir en 1582 pels francesos Joan Friafont i Martí Volsanyes, per 7.700 lliures, per soles les mans. Martí o March Volsanyes va colaborar posteriorment en la construcció del campanar de Castelló, conegut allí com «El Fadrí». El nom d’aquest «Mestre de l’Església Major de Vinarós», com apareix en el document de la capital de La Plana, s’ha hagut de revisar, perquè ens apareix als llibres de l’arxiu parroquial amb diferents grafies: Volganbob, Valfanges, Urgambole, etc. Així Bover ha trobat i llegit Volfanges, Valfangos, Valganges en els diferents llocs on apareix dit personatge en els primers llibres de Baptismes, i Gómez Sanjuán aporta el de Valsánchez, extret d’un plet del segle XVI (Butlletí del CEM, nº 38). Les obres van ser adjudicades el 28 de febrer als mestres d’obres esmentats per les autoritats civils i religioses, sent iniciades sense cap solemnitat el 31 de març de 1586. Van durar uns vuit anys, ja que el 3 de febrer de 1594 va ser beneïda la nova església, sent rector de la mateixa Miquel Joan de Ledesma. Seria una doble década prodigiosa per a Vinaròs que va emprendre quasi tot seguit les obres de la torre del rellotge i de les campanes, abans de rematar tot el conjunt amb la preciosa façana barroca, feta pocs anys desprès, i que és considerada una obra mestra acertadísima pel seu bon gust i que figura en moltes antologies d’art com a tal, per la seua espectacularitat.

L’edifici era, perquè ho pretenia ser, una autèntica o gran fortalesa, que com estipulava el document del tribut de la «Sisa» havia de donar cabuda a tots els veïns de la població i protegir-los dels atacs dels pirates, com queda especificat en l’esmentat document de pròrroga del rei Felip III, de 1610: «ad fabricandam Ecclessiam in qua vicini et habitatores eiusdem villae se recipere et tutti esse possint tempore necesitatis ET INVASSIONUM MAURARUM ET PIRATARUM» que vol dir que “per a fabricar una Església en la qual tots els seus veïns i habitants de la Vila es puguessen aplegar junts i estar allí íntegres en temps de necessitat i de les invasions de moros i pirates”.
LA SISA. La Sisa era un impost concedit pel rei i destinat a recaptar fons per a diverses obres d’importància per a la Vila com les muralles i l’església. Per cada lliura de valor de qualsevol venda de mercaderies o finques es cobraven sis diners que eren destinats a aquelles obres. L’església acabada així sols era una immensa nau, d’estil renaixentista, amb volta elevadíssima de creueria, de construcció ogival i per fora tenia l’aspecte d’imponent fortalesa que s’aixecava per damunt de tots els altres edificis de la Vila.

 

 

Durant la guerra de Secessió de Catalunya, l’edificació es va fortificar més i es va dotar de peces d’artilleria. Durant el segle següent es construeix primerament el campanar, a principis, i a mitjan segle es fa la capella de la Comunió per Joan Ibànez (1657), constructor que ja havia intervingut anteriorment en el convent de sant Agustí.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

ALTARS LATERALS. El 18 d’abril de 1690 van començar a construir-se els altars laterals en l’església; es per aixó que atribuïm al pintor vinarossenc Vicent Guilló que és d’eixa mateixa època les pintures de l’altar dels llauradors on apareix la transfiguració del «Salvador» i un poc després (cap a 1703) la de les pintures de l’altar del Roser que atribuïm al seu germà, Eugeni Guilló, per la similitud que ofereixen amb les del convent de Castelló, avui parròquia.

 

 

 

 

 

 

 

 
FAÇANA BARROCA: Al final del segle s’emprenen les obres de la façana barroca. Es una façana-retaule de dos cossos arquitectònics, dissenyada pel pintor vinarossenc Eugeni Guilló Barceló, al gust de l’época barroca, amb espectaculars columnes salomòniques de marbre negre, arcs, cornises, estípites i altres elements decoratius de molt d’efecte. En el nítxol central es trobava la imatge de l’Assumpció a qui està dedicada l’església com quasi totes les de la Comunitat Valenciana, i als costats les imatges de patrons menors de la Vila, Sant Roc i Sant Sebastià, destruides en l’última guerra civil i reposada sols la de la Mare de Déu als anys cinquanta, sent obra de l’artista local Francesc Vaquer «Chaldy». Es van adjudicar les obres el 2 de maig de 1698 a Joan Bte. Vinyes, de Valéncia, i a Bartolomé Mir, pel preu de 2.200 lliures valencianes, sols per les mans, ja que el material s’havia de portar al peu de l’obra i se’ls havia de donar casa i franquícies als constructors. Joan Baptista Vinyes havia fet el preciòs campanar barroc de l’església de santa Caterina de València i Bartolomé Mir faria posteriorment un dels quartos de la nostra ermita. La seua construcció va finalitzar un any després de l’estipulat en el contracte, en 1702. S’havia transportat el marbre negre des de Xilxes, per la platja de Moncòfar a la de Vinaròs pel patró Josep Corrau; el marbre blanc es va extraure de les pedreres pròximes a Vinebre i Ascó i les altres eren del mateix Vinaròs. Els mestres d’obres Carles Cabacés i Josep Palau van revisar l’obra, donant-la per bona.
SAGRISTIA I ARXIU: Va ser l’agustinià, Fra Pere Gonel, l’arquitecte que va dirigir les obres de la sagristia, determinada construir l’1 d’agost de 1753.
SOTERRAMENTS: En el sòl de l’església eren tants els soterraments que es feien a principis del segle XVII, principalment davant dels altars de Ntra. Sra. del Rosari, del Socors i de la Concepció, que les lloses a desigual altura van donar peu a que els bisbes manaren fer un «Vas de les ànimes» o fosa comuna per dixar nivellat tot el sòl. Peró també es podien admirar les tombes d’algunes personalitats, destacant la del Duc de Vendôme, situada davant del presbiteri; al costat de l’epístola es trobava la tomba del venerable Damià Esteller, traslladat des del primitiu cementeri en 1701; segurament la sepultura dedicada als sacerdots també devia ser superior a les altres.

ESGLESIA ARXIPRESTAL DE VINAROS. FUNDACIÓ LA LLUM DE LES IMATGES: PULCHRA MAGISTRI. L’ESPLENDOR DEL MAESTRAT. 2013

L’església Arxiprestal de Vinaròs ha estat sotmesa a una restauració integral a càrrec de la Fundació La Llum de les Imatges.
L’actuació, fonamentada en la pròpia història del temple, ha plantejat tres principis d’intervenció: la consolidació de la imatge exterior de l’església, la recuperació de la unitat en la nau central i la posada en valor de l’espai del deambulatorio de canons.

 

 

 

 

 

 

 

De la zona exterior cal destacar la potent imatge de la paret-fortalesa, i que s’ha consolidat mitjançant tractaments de diferents paraments, així com de la torre campanar o la substitució de les gàrgoles. També s’han desenvolupat altres actuacions encaminades a recuperar la lluminositat natural de l’església a través de les seves vidrieres.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Respecte a la zona interior, destaca la seva gran heterogeneïtat a causa de les diferents actuacions dutes a terme fonamentalment a l’últim segle, durant el període de postguerra. Aquestes intervencions han afeblit la lectura coherent de la nau central, per la qual cosa s’ha recuperat la unitat d’aquest espai mitjançant una intervenció global i actuacions particulars en les capelles laterals.

 

 

 

 

L’especial naturalesa de l’església s’ha potenciat recuperant el recorregut que transcorre per la torre i connecta amb l’espai del deambulatori de canons. Aquest espai restaurat dóna a conèixer una arquitectura única.

 

 

 

 

 

 

 

 

 
Respecte als descobriments que s’han efectuat, són moltes les sorpreses que la restauració artística està aportant a la història del temple: l’aparició d’unes pintures decoratives murals en el lloc on se situava l’antic òrgan, amb fruits de l’horta com a figues i préssecs…motius que tornen a aparèixer en l’única clau de fusta, que trobem en la cúpula, també recuperada, on s’albira al costat d’un ala.

 

 

 

 

 

 

 

No obstant això, una de les grans obres de restauració efectuada per la Llum de les Imatges són unes pintures d’arquitectures fingides, que es trobaven ocultes en tres de les façanes -nord, est i oest- i que van formar part de la decoració exterior d’aquesta església, i que podria ser un exemple de la col·laboració amb artistes formats en la pintura de perspectives fingides, executades probablement al segle XVIII, una centúria després de la seva edificació. El pas del temps i la brutícia acumulava havia ocultat les pintures, encara que es mantenien tots els traços en la pedra que testificaven la seva existència. La neteja de les façanes va començar a destapar aquestes impressions de color.
La hipòtesi que maneja La Llum de les Imatges apunta al fet que aquestes pintures van ser realitzades pel cercle dels Guilló, autors dels frescs de dues capelles laterals, i que deixen el seu segell en aquest tipus de pintures en diverses poblacions de la província de Castelló, com Albocàsser o Castelló. En el panorama artístic valencià de l’últim terç del segle XVII destaca la labor realitzada per els Guilló, família de pintors oriünds de Vinaròs que es van especialitzar en un tipus de pintura de marcat caràcter decoratiu i pròdiga en les representacions d’elements arquitectònics fingits.

 

 

 

 

La campanya de restauració artística i arquitectònica també va deixar al descobert unes làpides aparegudes en el sòl de la capella del Natzaré, a l’interior del temple.