Aquesta guerra civil va ser molt més cruenta que les altres pel perfeccionament de les armes. Cal tenir en compte que en ella es va emplear la aviació, quins bombardejaments eren temibles; l’artilleria pesada estava molt més perfeccionada, i existia també la antiaèrea i la naval. Les raons, causes, alçament, i transcurs de la guerra es poden estudiar en altres llibres d’història. Nosaltres ens cenyirem tan sols a relatar els fets de Vinaròs.
ELS PRIMERS MOMENTS: Persecució religiosa: Suposem que la notícia de l’aixecament, encara que prou esperat, va sorprendre a uns i a altres, i als primers moments de confussió, deurien seguir uns pocs dies de calma tensa, esperant-se per part 
de les autoritats les primeres ordres. L’element religiòs va ser el primer que va sofrir les consequències, portant-se a terme una persecució furibunda, que en Vinaròs no va ser immediata gràcies a la personalitat de mossèn Bono i a la seua amistat personal amb l’alcalde, però, per desgràcia per als capellans, la nostra primera autoritat no va poder parar l’embestida d’incontrolats. De cóm es van desentrrollar els aconteiximents tan sol iniciar-se l’aixecament del 18 de juliol del 36, en el nostre poble ho podem consignar de la següent manera: El dia 18 era dissabte i no passà res en absolut. La notícia no havia arribat encara. Al dia següent, diumenge, es van celebrar a l’església totes les activitats com si fos normal, però el dilluns, apenes es va fer res, ja que a les sis del matí, en aixecar-se el sacristà per anar a tocar les 
primeres campanades del toc de l’Ave Maria i que vivia enfront del campanar, va ser avisat des del balcó de l’Ajuntament, per l’alcalde Pepito Rabasa, dient-li: “Porta la clau. (de l’església). Avui no es fa res.”. L’escolà, D. Joaquim Boix li va respondre que si no li ho manava el rector, ell no les entregava. Però finalment, segurament, a requeriment del rector, li la va donar. Mossèn Milian diu que el dia 25, en Forcall, celebrant-se la missa de Sant Jaume, mentre passava el plat, es va trobar de cara amb l’escolà (sagristà) de Vinaròs, Joaquim Boix, qui li va espetar: «Què fan vostés aquí, si tot el món està amagat?”. La persecució religiosa no havia fet més que començar, simultàniament a l’aixecament militar. Efectivament, conservem una estampeta escrita per darrere que va pertànyer a una dona diriem «beata» d’aquell temps, que porta escrit a mà en el revers: «La ultima comfesion fue el Domingo y la ultima misa y comunión fue el Lunes en el altar de la purima (sic) la celevro Rvdo. Forner.Vinaroz 20=l936. Ines.»(D’aquest petit escrit cal ressaltar l’errada de que el dia 18 era dissabte, i no diumenge). 
Mossèn Pasqual Bono tenia per costum anar a afeitar-se tots els dies a casa del barber (Juanito Ricard) i allí li llevava la barba el mateix alcalde, que llavors era Josep Rabasa Doménech, més conegut com «Pepito» a pesar de la seua gran estatura. Pepito Rabasa era home popular per les seues afeccions taurines i campetxania. El seu nom com a matador era «Vinaterio» i havia rebut ofertes per a torejar jònecs en diferents punts d’Espanya i França. Durant la guerra d’Àfrica, cap als anys vint, havia estat ferit i en Vinaròs se’l va rebre com un heroi i en un partit jugat en el camp de futbol del Levante (actualment lloc on es troba el col.legi de la Misericòrdia) se li havia dedicar per al seu benefici. Direm d’ell que ja a l’inici de la guerra, fart dels bands que volien tots manar, se’n va anar a lluitar a la guerra i s’havia allistat a les forçes del seu ban, trobant-se temps després a València amb un altre vinarossenc i, molt content, li va ensenyar el periódic d’aquell dia en que es manifestava que els republicans (més coneguts com «els rojos»), havien reconquistat Vinaròs. Però la notícia era falsa: eixa era la seua intenció, de repassar l’Ebre i tornar a unir les dos parts republicanes o «roges».
El mateix dia o al següent en que van ser donades les claus de l’església es va baixar l’estàtua de bronze de Costa i Borràs i va ser traslladada a la porta de l’església on li van fer mofa: segons uns li van posar un fusell al muscle, altres una canya i un embut per barret, etc. ES CREMEN LES ESGLÉSIES: 
Les notícies que venien des de Barcelona respecte als edificis religiosos eren alarmants. El culte havia seguit celebrant els dies 19, 20 i 21, però aquest darrer dia els escamots havien ja pegat foc a convents i esglésies de Tarragona, Reus i Valls. A Tortosa van començar el dia 23, cremant-se molts edificis religiosos i pel perill d’ incendis, l’alcalde va publicar un ban per a que els veïns ajudessen a apagar el foc. A Tarragona, el tinent vinarossenc Garcia Rebull, era l’encarregat de l’equip de transmissions de la Comandància militar, i per aixó va anar a aquest edifici a prendre mesures per a que quedès un servei nocturn, d’alguns soldats adictes a la seua confiança, amb l’ordre d’intervenir totes les trucades telefòniques. Els dies 23 i 24 ell i el seu germà, Tomàs i Josep, van ser empresonats per ser adictes a l’aixecament. La gent d’esquerres es va significar immediatament col.locant-se un mocador roig al coll – per tal motiu se‘ls deia els rojos- i es deixaven barba, la qual cosa unida a la poca uniformitat de les granotes (monos) que vestien o també a les jaques de pell negra, havien armat immediatament i controlaven les entrades i sortides dels pobles. Va iniciar-se la confiscació dels bens de la gent de dreta, sobretot automòbils. La delació de gent del ban contrari o d’enemics personals es produí en eixos moments molt intensament. El 3 d‘agost de 1936 es constituïa a Tarragona un Tribunal Popular que jutjaria a cinc militars, entre ells, a Manuel Garcia Rebull. Una sentència d’aquest tribunal condemnà a mort al coronel J. Castro Vázquez, sent executat el 14 de setembre. Desconeixem la data exacta de quan es van cremar les imatges, els altars i objectes de les esglésies de Vinaròs, però cal recordar que el nostre poble sempre ha sigut capdavanter en quasi tot, pel que es va fer quasi immediatament després de l’aixecament militar. Els altars, retaules, imatges de l’església i de Sant Francesc es cremaven davant de la fàbrica de Foret, en un forn de calç que hi havia per allí prop. Tots els llibres de la casa del rector van ser llançats al mig del carrer Major, davant mateix de sa casa, formant una alta pilera. L’aixecament havia quedat en taules, ja que no va ser seguit per tots els que els militars confiaven. 
En els pobles on aquest aixecament no va triomfar, les milícies antifeixistes van nomenar comités formats pels sindicalistes de la CNT (Confederació Nacional del Treball), FAI (Federació Anarquista Ibèrica), UGT (Unió General de Treballadors), P.O.U.M., etc. Aquests comités feien tancar els temples, van desbordar a la gent de l’Ajuntament, i es van armar llavors com a Milicians, els quals portaven pistolotes, i entre els quals manaven els de la CNT -FAI. Aquests van ser els amos fent escamots que recorrien el poble, controlant les carreteres. Van ser requisats tots els edificis grans com cines, establiments i els cotxes i camions de particulars.
PRIMERS REFUGIATS: Ja a principis d’agost del 36 van apareixer els primers refugiats, els quals fugien de Pozoblanco, Talavera de la Reina, etc.que havien estat traslladats cap a Llevant, per fugir dels atacs de les tropes del General Yagüe. La majoria d’aquests refugiats eren vells, dones i xiquets. Se’ls instal.lava en les cases de gent de dreta, més adinerada, a la qual no els feia gens de gràcia tindre’ls. En setembre es van baixar totes les campanes, menys la grossa, les quals necessitaven per a fondre i fer armes i canons i també l’estàtua de Costa i Borràs, que era de bronze. Aquesta ja l’ havien traslladada abans davant de l’església, li van posar un drap roig com a mantell i un embut al cap fent-li mofa. .Va ser tot un espectacle vore els treballs de baixar les campanes i l’estàtua. CONFISCACIÓ DE BENS PARTICULARS. Les aigües potables, sales de cine, automòbils, garatges de reparació, panaderies, etc. etc. van ser immediatament (mes de setembre del 36)
incautats o requisats pel «Comité». Aquest estava integrat en un principi pel Comité Local del P.O.U.M., Comité Ejecutivo del Frente Popular, Sindicato Único de Oficios Varios CNT-AIT, Agrupación de Izquierda Republicana. Bé, amb aquest darrers segells s’ha conservat un senzill document que diu: «Sr. Jose Gómez de Arza (Arce) Se le comunica que su coche Opel queda requisado por este Comite por lo tanto entregara las llaves al portador de la presente. EL Comite(Signatura il.legible)» i quatre segells de les referides agrupacions. Aquestes incautacions de bens paticulars va produir el consequent tràfec entre els obrers i patrons. Els treballadors més atrevits i destacats en el seu partit es van convertir ara en els amos i aquests s’ havien de conformar i no protestar de res.
CANVIS DE NOMS DE POBLES I CARRERS:A començaments de l’any 1937, molts de pobles que tenien nom de sant, ja van canviar-lo. Així a Santa Bàrbara li van posar el nom de Planes del Montsià; a Sant Jordi el de Villa Durruti; a Sant Mateu, el de Mateo de las Fuentes; a Sant Carles de la Ràpita, el de La Ràpita dels Alfacs; Jesús es va dir Villa Galán, etc, per citar els exemples més pròxims a Vinaròs. Qualsevol nom de sant havia de desaparèixer i així veiem com es suprimeixen els noms dels nostres col.legis de la Mare de Déu de la Misericòrdia i de Sant Sebastià i es tatxen el nom d’aquest sant dels papers del pou dels Dos Vilars, que el tenien com a patró.
ELS BILLETS DE VINARÒS: En 21 de gener de 1937, davant de l’escassetat de monedes fraccionàries el nostre Consell Municipal va acordar la impressió d’uns billets de 50 cèntims i de pesseta, de curs legal exclusiu dins de la localitat. Quasi tots els pobles en van emetre. Els de Vinaròs els va dissenyar Francesc Vaquer, «Chaldy», professor de l’Escola Municipal d’Art durant la república. Aquests artista va fer també els d’Alcanar, La Ràpita, Ulldecona, Borriana, etc. Els nostres, a l’igual que els de Borriana, es van imprimir a la impremta Fernández que llavors era de les més importants i competents de la província. Es van imprimir en paper de colors blau i rosat. Porten data de l’1 de febrer i un segell en sec que els feia difícilment falsificables i van ser dels primers que es van emetre d’aquestes característiques com a billets locals. Cal fer notar la seua bellesa i gran qualitat, respecte a la majoria dels billets dels altres pobles. Els noms de sants van desaparèixer totalment i així les poblacions com Santa Bàrbara, van passar a denominar-se Les Planes del Montsià, (ho va acordar el 21 del mateix mes), Sant Mateu es va denominar Mateo de las Fuentes, Sant Carles, La Ràpita en maig, etc. Els billets foren emesos per La Sénia, Tortosa, i Amposta en juny, etc. efectuant molts de pobles diferents emissions. SEGELLS: apart dels billets, també es van emetre, com en algunes altres poblacions segells que s`afegien a les cartes com impost de guerra; eren xicotets, de forma rectangular, apaisada i similars als d’altres poblacions; eren de poc valor: els nostres eren de cinc cèntims, de color blau fosc, dos de diferent color per al valor de 10 cèntims (lila i vert fosc) i de 
color roig per als 20 cèntims. FALTA DE SUBSISTÈNCIES: La manca de subsistències es va notar de seguida en els articles de primera necessitat, com la farina de blat. També mancava paper fotogràfic i no es podien fer fotos. Es feia el pa amb molta quantitat de farina d’arròs. L’1 de maig de 1937 es van produir a Barcelona greus altercats i enfrontaments entre forces de diferents sindicats, CNT-FAI, amb el POUM van fer front a UGT i PSUC. Va correr molta sang i la més perjudicada va ser la POUM, sent perseguits a mort els seus components. Guàrdies d’Assalt de València van anar cap a Barcelona per tal motiu a posar ordre. EMPRESONAMENT I MORT DELS CAPELLANS: Pel que més es va distingir la guerra des d un principi va ser pel fort anticlericalisme i antireligiositat. Els capellans de Vinaròs que en un principi no havien amagat, molt innocentment es van presentar a 
l’ajuntament per ordre de l’ alcalde,fins i tot capellans vellets com el vicari, a qui el propi alcalde el va increpar i li va dir: «On va vosté?»; com els escamots ja eren perillosos, el mateix alcalde, pistola en mà va entrar en l’ església i va dir als que els vigilaven que si algú tocava un capellà, se les voria amb ell. Se’ls van endur a la presó de Castelló, amb el pretext de que allí estarien segurs i es van emportar sols el breviari per a resar els oficis. Entre ells es trobava l’Arxiprest mossèn Bono. Es regiraven les cases per si els capellans estaven amagats i se’ls enduien. Uns milicians estaven un dia encanyonant amb les seues armes a mossèn Verdera, a qui tenien sentat en un banquet de «la Mera», 
mentre uns altres anaven a per un altre capellà, mossèn Vera, qui també vivia en l’Amera, i en això que els va vore el tio «Perot» (Pedro Sorolla i va baixar a recriminar-los, i els va dir que si tots haguessen fet com ell, que no anava mai a missa, els capellans ja faria temps que no existirien, perquè haguessen mort de fam. A mossèn Antolí no el van tocar per ser home més bé poc devot i amic de jugar a les cartes amb gent d’esquerres, tal com ens ho relata el Cardenal Tarancon en les seues memòries. Mossèn V. Garcia Julbe, a qui son germà li va recomanar que es presentés com els altres capellans, ell li va respondre que no acostumava a anar allí on no el cridaven. Aixó el va salvar, però sobretot estant molt amagat en casa d’un dels treballadors de la fusteria del seu germà i desprès en sa casa.Tenien allí en casa un gos llop que sempre abollava quan algú tocava a la porta. Aixó era per al capèllà la senyal, i el temps que es tardava en obrir aprofitava per amagar-se. L’ex-canonge López Dóriga sempre preguntava com estava tota la família, ja que implicitament volia significar si estava bé el capellà i si el tenien ben amagat. 13 CAPELLANS VINAROSSENCS ASSASSINATS AL COMENÇAMENT DE LA GUERRA: M. Josep Domingo Ferrer Borrás, m. Sebastiàn Forner Miralles, m. Sebastià Giner Borràs, m. Joan Bta. Juan Zapater, m. Manuel Limorte Jardín, m. Pedro Lluch Verdera, el jove m. Joan Meseguer Reverter, m. Joan Bta. Muñoz Gasó, m. Joan Bta. Piquer Valenzuela, m. Joan Bta. Pla Bover, 
m. Lino Redó Miralles, m. Pau Tosca Quixal, m. Sebastià Verdera Gonel.ES SALVA EL TRESOR ARTÍSTIC: Traslladat el rector , mossèn Bono, a la presó de Castelló amb altres capellans, la seua germana Dolores, va voler deixar la casa abadia per a traslladar-se al seu poble, Vila-Real, per estar amb la família. Com en dita casa abadia es guardaven els objectes de culte de més valor, va avisar a la veïna Teresa Giner, monja exclaustrada, per a que es fes càrrec, amb tota discreció, d’aquell tresor parroquial i l’amagués allí on cregués més convenient. Posada en contacte amb el matrimoni Joan Artola Roca i Liduvina Saiz de Aja, en un local propietat d’aquests tocant a la muralla, al carrer de Sant Gregori o camí d’Alcanar, van excavar un clot, i van posar dins d‘un bagul totes les millors peces – les més menudes -d’orfebreria de l’església: la relíquia de Sant Sebastià, la custòdia de Santalínea, la de les exposicions, el relicari del Lignum-Crucis i la creu processional. D’aquesta forma es van poder salvar al menys aquestes autèntiques joies, de quin art i història ens podem envanir avui dia els vinarossencs. Passada la guerra entregarien al nou rector, mossèn Vicent Enrique i Tarancón el preuat tresor.ASSALT A LES ESGLÉSIES:
Centi seixanta metàl.liquesgolesi pedals esbudellatsper colles de nusxiquets deFora el Forat(Giner Sorolla. “L’ orgue vell”, en Dol duen les flames)
En els primers deu dies van seguir l’exemple de cremar les esglésies molts pobles. 
Els comités locals obligaven als creients a llançar al foc els símbols de fe com estampes, creus, imatges, etc., però de seguida es van donar compte que cremar els edificis era contraproduent perquè resultava molt millor conservar-los per a poder utilitzar amb altres finalitats, com magatzems de comités, casernes, mercats, etc. Vinaròs no va ser cap excepció, encara que tal vegada no es fes tan prematurament: El 4 d’octubre es van salvar els registres civil i Parroquial, però els retaules dels altars ja havien estat convertits en trossos informes que carregats en camions es van transportar davant de la fàbrica de Foret i allí se ls va pegar foc en un forn de calç. Tots els llibres del ric arxiu parroquial, amb moltíssims protocols notarials i demés, com parts de l’orgue (les flautes), davant mateix de l’església es van cremar. Els xiquets agafaven les flautes de l’orgue, se les enduien i jugaven amb elles, fent-les sonar. Alguns atrevits els volien recollir per guardar-los, però veient que es posava en massa perill, van dessistir. S’agafaven coses de les foguerades, però sols aquells que estaven fora de sospita, de no ser «feixistes». Els milicians, gent del 
poble amb el distintiu del mocador roig al coll, dur barba, i cinturó amb pistola, animats pels milicians catalans de la Columna de Ferro, van agafar els ornaments i amb ells es van disfressar, prenent els calzers i bebent en ells i passejant pel carrer els objectes de culte. Els retrats de vinarossencs il.lustres que es guardaven en la capella van estar destruits. Un d’ells, el del canonge Borràs va ser penjat en la davantera del cotxe conegut per «Juan Simón», – recordant el famós enterrador de les pel.lícules de l’Oest americà, que era el que replegava els morts assassinats a tirs que es trobaven per les cunetes. Les destrosses de l’església de Sant Agustí, que el Rvent. Mossèn Lino havia anat recomponent des de que havia pres possessió d’un benifet, es van traslladar junt a la propera platja i allí se ls va pegar foc.. Els milicians havien afusellat prèviament la imatge de Sant Agustí, com ho farien també amb moltes altres com la de Sant Gregori en la seua ermita. Dita ermita va ser convertida en magatzem de 
bombes, sense espoleta. Els munts d’aquelles bombes estaven a banda i banda, deixant un corredor al mig per poder passar. Un testimoni recordava, que sent ell xiquet, els soldats entretenien disparant les seues armes, fent punteria, a uns pots, col.locats en el nitxo de la imatge del sant de l’ altar, encarregant-se aquell mateix xiquet de tornar a col.locar els pots una vegada els havien tombat. EMBARGAMENT DE PROPIETATS. El Comité o associació de totes les entitats d’esquerres (FAI. CNT, UGT, POUM, van incautar totes les panaderies, cines, la plaça de bous, els pocs automòvils de particulars, les barques, etc. A totes les barques que duien noms de sants se’ls van llevar posant en alguna d’elles, rebatejada amb el nom de “Durruti”, ametralladores al davant i al darrere com la del pare de Joaquim Simó, la qual feren servir per a vigilar les parelles dels bous per tota la costa, sent finalment aquesta barca que era totalment nova, afonada pel gran canyoner Canàrias, davant del port de Borriana, 
després de fer abandonar tota la tripulació. En els cines es posaven pel.lícules eròtiques, de propaganda política, es feien mítins, etc. I en la plaça de bous es feien també spectacles del mateix caire. REGISTRES CIVIL I PARROQUIAL SALVATS: L’edifici dels jutjats, instal.lats en l’ex-convent de Sant Francesc, va ser assaltat i tots els prestatges dels arxius eren buidats, llançant els protocols notarials pel balcons a la placeta d en front, i des d’allí es van carregar fins a 30 camions que abocaven tots els papers al riu, on eren sistemàticament cremats, fins que, ja cansats, els cremaven allí en la mateixa placeta. Per l’acció d’un dels empleats, Agustí Cervera Fonellós, qui sent amic d una persona influient de l’Ajuntament, Amadeu Roda (a) «Patata» li va fer entendre que, al menys, havien de respectar, per la seua importància els registres civil i els llibres de registres parroquials. Així va ser com al menys es van salvar per a la posteritat els «Quinque Libri».
ARXIU MUNICIPAL: No va passar el mateix amb l’arxiu municipal, que es va conservar intacte, i que per aixó avui dia és un dels més rics del País Valencià, encara que actualment està molt incomplert.En cada poble, el comportament va ser diferent, ja que mentre Morella conserva un vastíssim arxiu, poblacions com Peníscola,Benicarló, Catí, Alcalà, i molts altres no posseeixen res anterior a la guerra. PATRIMONI RELIGIOS I CULTURAL DESTROSSAT: Entre les coses religioses, valuosíssimes, que es van perdre, destroçades i cremades, podem destacar l’ orgue, els magnífics retaules de l’ arxiprestal (procedent de la primitiva església i policromat per Joan Moreno), el del altar del Roser, de 1613, de Cristòfol Moreno (?) i de l’ ermita, (obra dels famosos escultors valencians Vergara), imatges com la del patró Sant Sebastià, l’antiquíssima imatge gòtica de la Mare de Déu de la Misericòrdia, la Dolorosa de l’escultor valencià Esteve Bonet, la imatge del Natzaré de l’ex-convent de sant Agustí i molts quadres de pintura entre els que destacaven un San Francesc de Borja, atribuït a Ribalta, el valor del qual avui no podem mesurar, i alguns altres amb molt més valor sentimental. Els quadres que formaven la Galeria de Vinarossencs il.lustres, com els retrats a l’oli del bisbe Costa i Borràs, del Bisbe Lassala, del canonge Borràs i un de Pius IX, obsequiat per Costa i Borràs. Urnes amb les relíquies dels Sants màrtirs sant Valent i de santa Victòria, aquesta molt bella i que segons es deia, pareixia natural. Els que les van cremar, en contraposició, van dir que era un ninot i que estava tot plenet de palla. 
De l’imafront de l’arxiprestal van ser derribades les imatges de pedra de sant Sebastià i sant Roc, obra dels valencians Joan Batista Vinyes i Bertomeu Mir, bellíssimes mostres de finals del segle XVI. Així mateix la làpida sepulcral del Duc de Vendôme, esculpida per un vinarossenc amb l’escut d’armes, va ser destroçada a maçades per alguns milicians que buscaven baix d’ella alguns tresors suposadament amagats. Totes les campanes menys la grossa que s’utilitzava per a diferents serveis com tocar a rebato o a foc, s’havien enviat des dels primers moments a fondre a Barcelona.EL SAGRARI: Menció especial mereix la desaparició del monumental sagrari de la capella de la Comunió, el qual, tan sols pel valor intrínsec de l’or i la plata, va donar molt que parlar, acabada la guerra; havia estat fet de joies i monedes d’or i de plata, obsequiades per les famílies vinarossenques feia pocs anys en suscripció popular. Era obra de l’orfebre de València, Vilaplana, qui en l’any 1920, va fondre les monedes i les joies en la sagristia, a la vista del públic. Després de fer-lo, al cap d un temps, 
un altre orfebre també valencià, Orrico, va construir un copó del metall sobrant, encara que aquest ha conservat fins ara, perquè es va guardar junt a l’orfebreria de la que hem parlat abans. Possiblement l’acumulació d’art de les nostres esglésies era tal que llavors no se li donava tant de valor com ara. En aquells pobles o grans ciutats, que per diverses raons van saber respectar-ho, gaudeixen ara d’un ric patrimoni.CONFISCACIÓ DE BENS RELIGIOSOS: A Vinaròs, les nombroses fotografies que ens han quedat ens mostren l’església parroquial amb un gran cartell que deia: CNT, FEDERACION DE SINDICATOS UNIDOS, AIT; en la capella de la comunió, un atre cartell tenia la inscripció de CNT, SINDICATO DE LA CONSTRUCCION. TALLER CARPINTERIA; en la façana de Sant Agustí la inscripció era del sindicat de la UGT i resava «CENTRO DE LA FEDERACIÓN DE LOS TRABAJADORES DE LA TIERRA». El local que era església de Sant Francesc, en el carrer del mateix nom, es va convertir en intendència. En aquest període, per raons d’ utilitat pràctica, els milicians van fer un forat per darrere de l’esglèsia, que és l’actual porta falsa. Cada altar buit era ocupat per un sindicat d’ un ram diferent, però amb les ironies de conservar en part la tradició, ja que A l’altar de Sant Josep es trobava el sindicat dels fusters per ser el seu antic patró. El convent de la Divina Providencia, als quatre o cinc dies de produir-se l’aixecament, desallotjades les monges per orde de la superioritat del Comité Executiu, es va convertir en alberg dels refugiats, per a tots aquells que anaven fugint dels seus llocs d’origen, escapant de l’entrada de les tropes nacionals, o faccioses. 
Les monges van tenir temps encara de recollir tots els seus objectes personals més necessaris, a les que curiosament les ajudaven els mateixos milicians a carregar en els camions o traslladar-los a les cases veïnes on es van instalar provisionalment. L’altar, però, l’ havien destrossat, i la imatge de la Mare de Déu de la Providencia l’havien llançat a terra i havia trencada. Una d’elles va agafar el tros de la imatge corresponent al Nen Jesús, i embolicat amb una manta se’l va endur cap a casa. Avui dia es pot vore dins d’una urna de l’altar lateral, a mà dreta, junt al presbiteri de l’església del convent. El demés del altars es va cremar en el Cervol. L’església de Benicarló es va convertir en mercat: «Abastos Municipales»; la de Santa Bàrbara en «Sindicat Agrícola» en 4 de juliol de 1937, i com aquests casos, en tots els altres pobles. Es va donar el cas del poble de Montblanc, on van guardar l’orgue per fer-lo servir per a fer ball.PRIMER ASSASSINAT DE CAPELLANS: La marcada persecució religiosa que va caracteritzar des del primer moment els que dominaven el ban republicà es va traduir ja apenes passat el primer mes de guerra en afusellament de capellans d’ una altra població. El dia 28 d’ agost del 36 ja van ser assassinats afusellats en el terme del nostre poble els capellans de Santa Bàrbara, els quals havien estat trets del seu amagatall, Rvts. Josep Arasa, Josep Tarin i Jordi Tarin.
EL CAS DE MOSSÈN BONO: El nostre arxiprest havia sigut detingut i tancat a la presó amb els altres capellans, com hem dit, per ordre de l’ alcalde «com a mesura preventiva». D’allí els van traslladar a Castelló, on van estar tancats, fins al seu afusellament. Es sap que el nostre arxiprest va tenir un seriòs valedor: un personatge d’esquerres de Sant Mateu, amic, el qual va aconseguir de les autoritats una ordre per a poder-lo traure de la presó. Ell no ho va dubtar gens: O sortien tots els seus companys de Vinaròs, o ell no eixia. De res van valer les súpliques de l’amic. D’aquesta manera, aquest gran arxiprest va demostrar una vegada més la seua gran personalitat, digna d’un autèntic pastor que sap cuidar de les seues ovelles, un veritable màrtir, i, molt possiblement, un sant. 11 d’AGOST DE 1936: En terme de Vinaròs, junt a la carretera de Càlig i tocant al barranc d’Aigua Oliva hi havia una creu de pedra que recordava que allí van ser «vilment assassinats» els capellans, Rvts. Josep i Lluís López Monfort, naturals de Sant Mateu. 12 d’agost de 1936: Reverent Sebastià Forner Miralles, 72 anys. Mort en terme municipal de Vinaròs, Registre Civil del 12 desembre de 1938. 26 d’agost de 1936: 
mor a Tarragona el capellà d’Alcanar, el vinarossenc Pau Tosca Quixal, de 29 anys; havia estat empresonat en el vaixell Rio Segre, anclat al port de Tarragona. Va morir assassinat amb 14 ciutadans canareus més.ASSASSINATS DE CAPELLANS I DE DRETANS VINAROSSENCS: Tots aquests formaven part de la llista de «Caiguts» vinarossencs que es va inscriure a la porta de l’ església. Estan registrats tots fora de lloc, ja que no constaven com a morts fins que van entrar els nacionals, donat que la tàctica era que els de un poble eren afusellats en un altre a prou distància, junt a les cunetes de les carreteres o de les tàpies del cementeri, i els d’allí ja es cuidaven de soterrar-los. A Vinaròs un jove el nom del qual ens callem, s’encarregava de dur en la camioneta coneguda llavors pel sobrenom de «Juan Simón» aquests cadàvers al cementeri. Dita camioneta es deia «Juan Simón» amb record del famós enterrador de les pel.lícules del Far West nordamericà. Els familiars dels afusellats van reclamar els seus cadàvers, quan aquests pobles van ser alcançats pels nacionals, i havien d’averiguar al cap de dos anys on havien estat morts i enterrats, cosa que resultava bastant difícil. En la majoria d’ells, en el cas de Vinaròs, junt al registre de la seua defunció hi ha una nota de jutge, molt posterior, que diu: «MUERTO GLORIOSAMENTE POR DIOS Y POR ESPAÑA«. La data (repetim, molt posterior) i la signatura. 2 d’octubre de 1936, junt al Cementeri d’Almassora: Mateo Cano García. 41 anys. Sastre. Registre Civil del 26 d’octubre 38.Rvent. Manuel Limorte Jardín. Capellà. Registre Civil 19 Setembre 1938. 2 d’octubre de 1936 a Castelló: 
Rvent. Joan Bte. Muñoz Gasó. 73 anys. Capellà de Roquetes. Reg. Civil 13-2-40.Rvent. Josep Domingo Ferrer Borrás. 70 anys. Capellà. Natural i veí de Vinaròs. Reg. Civil del 5 d’agost de 1940.Josep Tosca Quixal.27 anys. D’ofici fuster. Natural i veí de Vinaròs. Germà de capellà. Reg. Civil del 6 d’agost de 1940.Isidoro Bover Oliver. 46 anys. Sacerdot operari. Natural i veí de Vinaròs. Reg. Civil del 23 de juliol de 1943. BEATIFICAT. Assassinat a les primeres hores del 3 d’octubre de 1936. Junt al cementeri d’Alcora.Josep Mel. Llatser Arseguet.27 anys. Empleat del Banc de Castelló. Reg. Civil 8-X-38Sebastià Redó Rabasa. 29 anys. Comerciant.Registre Civil el 21 d’octubre 38Julio Chillida Saura. 43 anys. Comerciant. Registre Civil el 7 novemb. 38Ramon Adell Vizcarro.47 anys. Comerciant. Registre Civil en 26 d’octubre 383 d’octubre de 1936. Terme de Castelló. Juan Boira Geira.31 anys. Advocat?. (Registre Civil del 26 d’octubre 1938). 22 d’octubre de 1936. Terme de Peníscola, Josep Gil Cortina. 28 anys. Advocat. Registre civil de 10 de maig (error) del 1936 (El van traure de casa lligat del coll amb una corda i el van tirar pel «Bufador» de Peníscola, segons uns testimonis orals; segons altres, ademés, el van portar arrastrant el seu cos des de Benicarló fins a Peníscola. Els seus familiars no van poder recuperar mai el seu cos, perquè mai no es va trobar…Els llibres segons testimonis orals li’ls va requisar el secretari de l’Ajuntament que després va fugir a Mèxic)11 DE DESEMBRE DE 1936, MORTS TORTOSINS: També amb aquesta data van ser afusellats a Vinaròs els catorze ciutadans tortosins següents: Ramon Albacar, Joan Arasa, Maties Cairat, Manuel Canalda, Lluís Canivell, Lluís Emperador, Ernest Mestre, Daniel Nivera, Conrado Pàmies, Victorí Peralta, Ignazi de Ramon, Josep Tafalla, Julià de la Vega i Arturo Verges. Una creu de pedra situada junt al barranc d’Aigua Oliva, en la carretera de Càlig ens ho recorda.
ALTRES AFUSELLATS A VINARÒS: (Del llibre de Lluís Climent, «Rojos en Tarragona y su província», hem extret aquestes dades de ciutadans dels pobles veíns que els van portar a afusellar al nostre terme per tal d’eludir responsabilitats): Bautista Beltran Forcadell, natural d’Alcanar, llaurador; mort el 26 de desembre de 1936; Ramón Núñez Beltran, natural d’Alcanar; propietari; mort el 27 de setembre de 1936. Herminio Selma ?, natural d’Alcanar, mestre d’obres, mort el 4 de setembre de 1936. Miguel Mola Ricart, natural de Xerta, propietari; mort en 1 de novembre de 1936. Guillermo Vaqué Piñol, natural de Xerta, advocat, mort l’1 de novembre de 1936. Conrado Pamies Pujol, natural de Ginestar, (Tarragona), comerciant mort l’11 de desembre de 1936. Josep Tafalla Botella, natural de Jesús, Tortosa, (Tarragona), escribent, mort en desembre de 1936. Joan Bte. Joan Muñoz, natural de Vinaròs, sacerdot de Roquetes, mort en la carretera de Castelló en setembre de 1936, (ja citat). Josep Arasa Barberá, natural de Santa Bàrbara, sacerdot, mort a Vinaròs el 28 d’agost de 1936 (ja citat). Jordi Tarin Tado, natural de Santa Bàrbara, sacerdot, mort el 28 d’agost de 1936. Joaquim Tomas Pitarch, natural de Santa Bàrbara, secretari, mort l’1 de setembre de 1936. Lluís Canivell Curto, natural de Tortosa, comerciant, mort en la carretera de Vinaròs a Càlig. Manuel Canalda Gil, natural de Tortosa, 
comptable, mort en la carretera de Vinaròs a Càlig. Lluís Emperador García, natural de Tortosa, secretari, mort l’11 de desembre de 1936. Baldomero Mola Pedro, natural de Tortosa, oficinista, mort el 15 de gener de 1937; Ernest Mestre Ferrús, natural de Tortosa, veterinari, mort l’11 de desembre de 1936. Daniel Nivera Anto, natural de Tortosa, comerciant, mort en la carretera de Vinaròs a Càlig. Victoriano Peralta Betri, natural de Tortosa, comerciant, mort en la carretera de Vinaròs a Càlig. Ignasi Ramon de Salvador, natural de Tortosa, corredor col.legiat de comerç, mort en 11 de desembre de 1936. Arturo Verges, natural de Tortosa, comerciant, mort el 10 de desembre de 1936. Joan Piquer Valenzuela, natural de Vinaròs, sacerdot, Pàrroc de Sant Blai de Tortosa, tancat a la presó provisional del Col.legi de Sant Lluís (Actual UNED); va ser assassinat per afusellament entre l’Ampolla i el Perelló el 5 d’agost de 1936.
MES EMPRESONAMENTS DE DRETANS: Una trentena de vinarossencs de dretes havien estat empresonats; primer estaven en Vinaròs i estant ells aquí tancats va caure una bomba del vaixell Baleares que per sort no va explotar. Algunes altres vegades va bombardejar.Així una de tantes va caure una en casa del pintor Molés, a la raval de Càlig, que la va assolar; una altra va caure en la casa del metge Ribera i va assolar-la precisament quan hi havia gent en la consulta i morint bastants d’ells. El metge va traslladar llavors la consulta al carrer de Sant Francesc, on temps després estaria la clínica. Als presoners de dretes, temps després, se’ls van endur a Castelló. Allí per les influències d’algú d’ells, es va manar que el soltessen i el mateix governador va donar l’ordre de soltar-los a tots. I així es va fer. Però com l’ hora en que es va manar eren les dotze de la nit, tots tenien temor a que en l’eixida els peguessen un tir. Finalment, un d’ells, el més atrevit, va eixir a «miaus» i en vore els demés que no li va passar res, van eixir tots corrents.(A. Esparducer, A. Cabadés, Mel. Garcia Julbe, Tomás Miralles (Canasta), Manuel Garcés (Granero), el pintor Josep Molés, etc,.).
COLUMNA DE FERRO. A Vinaròs va aparèixer la 83 Brigada Mixta de la Columna de Ferro. Els seus components acompanyarien per les cases als més destacats milicians locals per a endur-se per la força als vinarossencs de dretes que després apareixien morts al cementeri o per les cunetes. 
Per entretenir els soldats efectuaven sessions de cine en l’Ateneo i mítins a Benicarló i Vinaròs. Amb motiu del primer any de guerra, el 19 de juliol del 38 van publicar un periòdic local, número 1, sense que puguem saber si en van aparèixer més números.
REFUGIS: Ja hem parlat de la perrera del campanar utilitzada com a refugi i denominada pels estudiants el «Refugium pecatorum». Al fuster Manuel Garcia Julbe li van encarregar fer els planols d’un refugi tocant a l’església (ja se’n utilitzava un altre a la façana , al cantó de la Perfumeria Arnau i s’entrava per fora). Aquest nou refugi devia estar on es troben els quioscs avui dia. Estava quasi a punt de començar les obres i totes les vigues de ferro preparades en la casa d’enfront de Gil Cortina. Però llavors van entrar els nacionals i el ferro va desapareixer, sense saber ningú qui ho havia fet.
NIUS D’AMETRALLADORES.Per la costa, en alguns punts estratègics s’havien instal.lat nius 
d’ametralladores. Dins del port entre les roques encara es pot vore un en prou bon estat i molt pròxim, junt a la platja de sorra, la «dels tres pontets», també n’hi havia un altre. A certa distància cap al nor i cap al sud de la població se’n poden vore encara avui dia.
EL PRESIDENT MANUEL AZAÑA EN VINAROS: El president de la República, Manuel Azaña, va anar a dinar freqüentment a casa de D. Lluís López Dóriga, ex-canonge, nebot de l’arquebisbe de Granada Meseguer i Costa, amb casa en el carrer de la Verge del Pilar; dinant i conversant amb ell, en el transcurs d’una d’aquestes vetllades va caure una bomba que no va explotar. De les seues converses, i possiblement d’aquest detall de la bomba, aprofitaria el president per estudiar les causes i desenvolupament de la guerra i escriure el seu llibre poc després, titolat «La velada en Benicarló», en el que analitza les causes, posant en boca d’uns contertulis les seues idees. Un d’aquests personatges podria referir-se a López-Doriga encara que ell en el preliminar diu «Seria trabajo inútil querer desenmascarar a los interlocutores, pensando encontrar, debajo de su máscara, rostros populares. Los personajes son inventados”. Fent referència a les nostres terres, diu en la primera pàgina: «Declinante un dia de marzo, cortan la campiña del Panadés, la tierra fragosa poblada de olivos y algarrobos, que vomita turbiones en el mar, las vegas de Tortosa, y desembocan en la Plana, llameantes los 
ocres de la costa sobre el agua azul, anegada en tintas de violeta la hosquedad confusa del Maestrazgo. Ningún tropiezo. A medio camino, un entierro.«, i en la següent: «Anochecido, rinden viaje en el albergue ribereño del mar. Las brasas del poniente se enfrian, dejan nubes de ceniza. Témpanos blancos en el caserio del pueblo. Entre huerto y jardín, unos olivos. La silueta abrupta de Peñíscola, desgajada de la tierra. Calma chicha. Las piedras de la orilla paladean un rizo transparente que se explaya sin ruido ni espuma«.
MORTS EN ACCIO DE GUERRA: B O M B A R D E J O S: Vinarós, com a poble marítim va sofrir atacs d’avions i de vaixells. El «Baleares» va bombardejar la població un parell de vegades. Els avions deixaven caure les seues bombes o ametrallaven els carrers. Quan aixó passava, una sirena instalada en el campanar,deixava sentir el seu so, i llavors tota la gent corria a refugiar-se en els refugis del campanar o de l’església. El del campanar estava en la mateixa «perrera», o planta baixa. Els estudiants li van traure el nom de «Refugium pecatorum». El refugi de l’església estava a la mateixa entrada. Una gran llosa que encara hi ha al canzell, amb dos grossos claus, estava aixecada permanentment i allí hi 
havia, i deu existir encara, una gran cripta on amagava la gent.Molts s’assustaven anys després encara d’acabat el conflicte bèlic, quan sentien la sirena de la barraca del peix, perquè els recordava la de la guerra. 11 D’ OCTUBRE DE 1937: Aquest dia moren dos persones per «hemorràgia cerebral» en el carrer de Ruiz Zorrilla, nº 22. (Isidre Loras i Vta. Valls, de 27 i 21 anys respectivament). Desconeixem si va ser per efectes d’aviaciò o canonades de vaixell. 13 DE MARC DE 1938: Mor Agustina Fontanet, de 24 anys i el seu fillet de 26 mesos, Manuel Lladosa Fontanet anant cap una caseta de camp prop de l’estació. Aviació. També mor Josep Ramos Ten, 63 anys. Per lesions aviació rebel. Registre Civil, Part de guerra republicà i testimoni oral de Manuel Lladosa. El dia 17 mor pels mateixos efectes Carmen Santos Ramos. 20 anys. 19 DE MARÇ DE 1938: Moren Esperanza Gellida, 70 anys, Joaquina Ruiz, 41 anys, i Mª Jesús Garcia Ruiz, de 6 anys, sa filla, i Ramon Iñesta Rodrigo, de 7 anys. (El part de guerra republicà ho confirma, afegint que en Vinaròs es va derrumbar l’hospital o casa del metge Agustí Ribera). Aquest va traslladar la consulta al carrer de S. Francesc, on fa alguns anys estava la Clínica). El dia 25, pels efectes, mor Juan Martínez Larroche, 29 anys. 28 DE MARC DE 1938: Mor Pablo Baeza Miralles, natural de Madrid. No consta edat. El part de guerra republicà assenyala: Dia 27. “Un hidro faccioso bombardeó esta mañana, a las cuatro, Vinaroz; hubo algunas víctimas”. 7 D’ABRIL DE 1938: Segons part de guerra republicà, l’aviació facciosa va destruir 14 cases. (En el registre civil hem constatat els següents com a morts, però del dia 9. Cal fer notar les posterioritats de la dates d’aquests enregistraments, degudes simplement al desordre que hi ha dels registres del dies precedents a l’entrada de les tropes de Franco, que va fer necessària una clarificació escrita dels morts, que constessen com a tals, per a molts efectes, com herències, viudedats,etc..). El dia 9 va morir Pere Bellver Rosas, paleta, de 18 anys, natural de Barcelona i veí de Vinaròs. Segons registr. civil del 19 d’octubre de 1940; Sebastià Cervera Rabasa, 48 anys, natural i veí de Vinaròs, jornaler (segons registre civil de 22 de juny de 1944), Josep Castell Montserrat, l8 anys, natural i veí de Vinaròs, amb domicili en Travessera Safont. Mort en l’ambit d’aquesta població, d’hemorràgia. Vicent Castell Montserrat.14 anys (germà de l’anterior). Idem. Anotats en el registre civil els dos el 4 d’octubre de 1936. Enrique Feliu Serret. 32 anys. Natural de Belianes (Lleida) i veí de Vinaròs. Mecànic. Mort en Vinaròs pel bombardeig de l’aviació. Reg. Civil del 3 de juliol de 1944. Joaquin Selma Julbe. 30 anys. Natural i veí de Vinaròs. Mecànic. Reg.Civil del 3 juliol de 1944. 10 D’ABRIL DE 1938: Part de guerra republicà: Nou bombardeig en Vinaròs. En el registre civil no consta cap defunció per bombardeig. 14 D’ABRIL DE 1938: Segons el part de guerra republicà, hi ha un combat aeri entre Vinaròs i Sant Carles, intervenint 60 Fiats italians, produint-se quatre abatiments dels avions nacionals per cap dels republicans.15 D’ABRIL DE 1938. ENTREN LES TROPES DE FRANCO: El part de guerra dels nacionals diu que la seua aviació ha ametrallat alguns vaixells que sortien del port de Vinaròs, obligant-los a retornar. Morts: Josep Llatser Cabasa. 39 anys. Natural i veí de Vinaròs. Paleta. Mort en el terme de Vinaròs. Soterrat en Benicarló. Registre Civil del 9 de maig de 1944. Venanci Sanz Albiol.– anys.Mariner. Natural i veí de Vinaròs. Mort en aigües de Vinaròs el 15 d’abril de 1938 per ferides de l’aviació (Reg. Civil de 22 de juny de 1944). Manuel Prats Forés, de 37 anys. Natural de Torreblanca i veí de Vinaròs. Mariner, mort per ferides de la aviació (Reg. Civil de 14 de juliol de 1944). Manuel Folch Martí, 31 anys, natural de Barcelona i veí de Vinaròs; mort entre S. Carles de la Ràpita i Alcanar pel bombardeig; soterrat a Alcanar. Joaquín Longares Martínez, 30 anys; natural i veí de València (Registre Civil de l’11 de febrer de 1939).
17 D’ABRIL DE 1938: La aviació republicana ametralla Vinaròs. 18 d’abril de 1938: Trobats morts pel terme: Sebastià Arnau Julbe i Josep Justo Villafrasa, de 6 anys.
Cap al dia 9 de març es va trencar el front d’Aragó, i els soldats republicans que el defenien, desmoralitzats pels mesos de lluita, aprofitant el trencament i per tant els lligams que els unien amb els seus superiors, van aprofitar l’oportunitat per emprendre una retirada desesperada, tenint cadascú d’ells l’objectiu d’arribar a casa seua com fos. Pocs dies després, el front d’Aragó havia desaparegut per complet entre morts, ferits, presoners, i fugitius. Altres homes de Modesto, Lister, Tagüeña, «El Campesino», van deturar un poc les tropes de Franco. Però quan eixes tropes van entrar a les nostres terres van trobar un camí quasi expedit. En molts pocs dies van entrar a Morella, i des d’allí van baixar cap a Sant Mateu, amb l’anhel de arribar al mar. Per ajudar a aquesta operació els atacs de la aviació franquista es van fer més intensos en la nostra zona i la gent assustada per les bombes es va refugiar en el camp. En les casetes dormien de nit, amb gran promisqüitat, ja que dormien tres o més famílies juntes; durant el dia s’amagaven per baix dels arbres o en petits refugis excavats en la terra, com grans sèquies que dissimulaven amb rames i troncs i cobrien amb matalassos. Allí veien passar els soldats, fugint, alguns dels quals, intentaven fer-los evaquar, però els vinarossencs s’escusaven amb els vells i xiquets. Alló era com una riuada de soldats, que travessava els camps, presagi de que alló no aguantava. Les autoritats de Vinaròs van agafar les barques a la matinada i se’n fugiren cap a Barcelona o cap a Castelló en camions; el dia abans havien fet publicar un ban segons el qual ningú podria circular pels carrers del poble a partir de les nou de la nit. A les deu van tocar la sirena de l’aviació, moment que van aprofitar per embarcar-se en alguns «bous» que van agafar per la força. Quasi en el mateix moment que entraven les tropes, el 15 d’abril del 38, divendres sant, cap a les tres i mitja de la vesprada, uns avions van fer retornar a unes tres barques plenetes de gent que intentaven surtir del moll. En aquesta acció van morir alguns vinarossencs com el patró de barca Venanci Ayza. El poble estava ple de pasquins de propaganda amb els lemes al.lusius per a preparar per a ressistir. Els pocs veïns que van quedar en el poble per por als bombardejos més intensos van sortir a rebre als soldats amb un cert recel primer i amb alegria, com ho demostren moltes de les fotografies de les que es van fer. Pot ser que l’entrada de les tropes nacionals a Vinaròs va ser de les accions més esperades i seguides per la premsa, demostrable pels molts documents fotogràfics que es van arrivar a fer. Molts periodistes opinaven que amb aquesta acció de Vinaròs el final de la guerra estava ja molt prop, cosa que no va succeir i s’allargaria encara un any més.
Pepe Farga, autor de l’Himne a Vinaròs, relatava que, sent llavors un xiquet, ell passava les hores entre la panaderia de sa casa i el campanar, que estan tan pròxims: els soldats li dixaven mirar per telémetre de campanya instal.lat on estan les campanes o també li deixaven accionar la sirena quan veien algún avió enemic per l’horitzó. Baix, on està el rellotge del campanar estava instal.lada la unitat de transmissions, que els encarregats no van destruir, i que després seria utilitzada per les tropes franquistes.Dalt del campanar van posar bandera blanca pocs moments abans de l’entrada, el que va servir per a que l’entrega es fes sense disparar un sol tir. Sembla que un dels dos tancs que van entrar per la plaça de Jovellar va soltar una canonada, sense cap efecte destroçador. Allí mateix en la plaça van començar a baixar els soldats dels camions que els transportaven i davant de l’Ajuntament, en la façana del qual penjava un gran cartell amb el rètol de «Consejo Municipal» van ordenar-se i van baixar cap a la plaça de S. Agustí amb els seus oficials ordenats, perquè aquests havien preguntat «Dónde estava el mar?», ja que tenien ganes de vore’l .Tots van fer cap allí, on amb alegria es van retratar diverses vegades. Molts es van llançar a banyar-se. Alguns van cantar l’himne de la Falange «Cara al Sol». Els mateixos oficials gosaven de passejar per la platja i el cap de les primeres tropes, el Sr. Camilo Alonso Vega, entrant dins de l’ aigua, amb ella es va la senyal de la creu o senyar. Tot un símbol, que els periodistes van aprofitar per incloure’l en les seues cròniques.
D’aquesta manera la zona republicana quedava partida en dos. Entre els primers vinarossencs que van eixir a acompanyar els oficials es va trobar l’advocat Jaume Chillida a qui van nomenar alcalde, el qual ho va ser per molt poc temps, uns deneu dies, ja que se’l va acusar d’haver fet mítins polítics per un partit republicà, segons deia la gent, però Enrique i tarancón, en el seu llibre “Recuerdos de Juventud”, dóna una altra versió. La gent, aprofitant que havien entrat els nacionals i els republicans havien abandonat la Intendència de l’església de Sant Francésc, la van assaltar, prenent totes les llaunes de conserves de carn russa i pa. A l’entrada de les tropes es van entregar i presentar molts de soldats republicans, joves la majoria, formats de les quintes recents tretes de Castelló, València i Girona, amb una certa por d’haver-se equivocat, sent aquest el problema que constantment va tindre l’exèrcit republicà, de que molts dels seus soldats se’n passaven de ban. Els soldats van començar a arrancar tots els cartells republicans i de propaganda, i les banderes van anar canviant, la de la república per la bicolor.Va aparèixer mossèn Antolí, l’ únic capellà que havia quedat al poble amagat.En les cases es van anar col.locant pels seus propietaris uns petits cartellets, dient:»Esta casa está habitada por su dueño.Arriba España,Viva Franco.»Ja que els soldats i la gent forastera s’aficaven en les que estaven deshabitades. Com abans, en temps de la guerra, moltes cases van ser regirades i saquejades. Al dia següent, Dissabte Sant o de Glòria, es va celebrar una missa davant de la farmàcia contigua a l’Ajuntament pel capellà castrense, per estar l’església encara plena de sacs plens de terra, bidons, caixons i demés. No cal dir-ho que es va seguir amb gran devoció i que l’assistència va ser multitudinària. En 29 d’abril ja es va realitzar el primer casament religiòs, i en el llibre corresponent, llegim: «Interrumpido el registro parroquial durante veintiun meses con motivo de la persecución religiosa sufrida durante la dominación de los «rojos» se reanuda en el dia de la fecha por autorización del Vicario de la Diócesis. Vinaroz, 20 de Abril 1938. II Año Triunfal. Vicente Enrique Tarancón. Arcipreste».PERIODISTES ESTRANGERS: Alguns periodistes estrangers van deixar constància del seu pas per Vinaròs. Per exemple, el francès A. T. Serstevens escrivia referint-se a la fonda dels Tres Reis: «Bien des passants me l’on écrit, et il me l’a confirmé lui-même quand, reporter de guerre, je suis entré à Vinaroz avec les troupes de Franco. Quel gueuleton il a offert, ce jour-la, à notre bande de journalistes! pendant que les bombes du parti gauche tombaien sur la ville conquise. La posada était encore à peu près pareille,…(…)» Aquest escriptor relata com era l’església amb la seua magnificència era abans de la guerra, i més avant diu: «Qu’on ne cherche plus cette église telle que je viens de la décrire. En refondant ce livre, j’ai voulu y laisser la merveilleuse image qui nous avait enchantés. Mais ce n’est plus, hélas! qu’un souvenir et un regret. Quand je suis entré à Vinaroz avec le tercio franquiste, je n’en ai plus retrouvé que la façade. Tout l’intérieur, avec ses autels, ses statues, ses orgues, son cadavre pompeux et sa sacristie intime, avait été vidé, gratée jusqu’à l’os de la pierre par la démence anticléricale, avec un tel soin, un tel «fini», qu’il ne restait même pas une trace de dorure. On avait fait de ce joyau d’art une Maison des Syndicats, chacun d’eux bénéficiaire d’un bout de transept ou d’une chapelle, la grande nef pour les réunions du Frente Popular». EVOCACION: Per tractar-se de la personalitat del qui en el transcòrrer dels anys seria el Cardenal Tarancon, el conegut familiarment com «el nostre vicariet», escrivia el testimoni de la seua tornada a Vinaròs, publicat per a la revista San Sebastià del 20 de gener de 1939, en plena guerra.IMPORTÀNCIA ESTRATÉGICA DEL NOSTRE PORT. FRANCO A VINAROS: El dia 30 de maig següent a l’entrada de les tropes nacionals, el port de Vinaròs va ser punt escollit per Franco per passar revista a les forces de marina que li eren fidels. Ja havia estat afonat el creuer «Baleares» en el qual anaven dos marins vinarossencs, Manuel Beltran García i Josep Obiol Roca. Aquest va morir en l’enfonsament del vaixell que es va produir davant del Cap de Palos al ser atacat per sis unitats del ban republicà: Libertad, Méndez Nuñez, Miguel de Cervantes, Lepanto i Sánchez Barcàstegui. Les unitats que va revistar Franco eren set unitats lleugeres, pel motiu de que el nostre port era l’únic del Mediterrani amb el que podien enllaçar els de les illes Balears, ja del seu ban. Cap a les dos de la vesprada del dia 30 va arribar Franco al port acompanyat pel ministre de l’interior, el seu cunyat Serrano Suñer, el general Dàvila, l’almirant Cervera, els seus ajudants i tot l’ Estat Major. La rebuda que se li va fer fou multitudinària. Tots cridaven el Franco!, Franco!, Franco! amb el braç en alt. El General amb tot el seu sèquit van dinar en ple camp, baix de l’ombra dels garrofers del nostre terme, passant la revista per la vesprada. Els vaixells plens de banderes, i els marins formats en l’explanada del nostre port van ser revistats i arengats per Franco en un discurs breu que va ser fortament vitorejat. Després va visitar la unitat Júpiter (minador), passant a continuació a les altres, Canalejas (canyoner), Ceuta, Canarias (?), Cervera, Velasco (destructors), Canovas del Castillo i Neptuno, Badajoz (Torpediner). Estaven també unes altres unitats menors. Nombrosos documents fotogràfics i cinematogràfics ho corroboren.DISCURS DE FRANCO: (Vide F. Franco). BOMBARDEIG DEL NOSTRE PORT: La importància estratègica que va adquirir el nostre port en aquest període de la guerra es demostra per l’ atac aeri que va sofrir per part dels avions republicans el dia 29 de setembre següent ja que en ell es trobaven llavors els canyoners Dato i Canalejas, el minador Vulcano, els bous «Virgen de Icía” i “Alcazar de Toledo”, dos lanxes torpedineres i els velers Cala Sanz? ( Calasanz) i el Cala Milló. Aquest darrer vaixell va quedat totalment incendiat. Pareix que el nostre port, defensat pel seu valor llavors estratègic, era vigilat alternativament pels vaixells Jupiter i el minador Vulcano. L’1 de setembre de 1938 va ser bombardejat el minador Vulcano, morint quatre(?) marins. En el cementeri encara actualment es poden vore tres de les làpides, corresponents al caporal d’artilleria Josep Iglesias Pérez, Avelino Lema Varela i Sebastià Martín Rodríguez, sent traslladats els seus cossos posteriorment al «Valle de los Caidos».ESQUERRANS EMPRESONATS. A l’entrada dels nacionals molts soldats i particulars van ser empresonats. No sols de la ciutat si no de pobles veïns. Així sabem que en una casa del carrer de sant Josep vivien totes les dones joves dels empresonats de Cervera. Ens han referit que encara que algunes d’elles estaven riques de finques, s’havien d’abastir com podien i algunes d’elles baixaven o pujaven a peu des d’aquella població a Vinaròs. Tots els que manaven a la ciutat perquè tenien algun càrrec van ser detinguts i tancats en primer lloc al convent de sant Francesc. Com que les presons no eren suficients es va haver d’habil.litar també la mateixa església. Enfront d’allí mateix vivia l’el darrer alcalde republicà Rofes, en la casa que ara ha quedat cantonera al País Valencià.HOSPITALS MILITARS: En el col.legi Sant Sebastià i en el convent de la Divina Providéncia es van instal.lar hospitals militars provisionals. D’un d’ells tenim constància dels morts que hi va haver per deixar-se escrit pel militar-metge de torn. Són aquests: «LIBRETA PARA USO DE A. LAPUERTA» (Libro Necrológico). Libro de defunciones. Relaciones de todos los fallecidos durante mi estancia en el Equipo Quirúrgico «Dr. Dorronsoro«. (segueix la llista dels difunts de l’hospital, amb la seua filiació, dades de naiximent i lloc on era soterrat en el nostre cementeri). L’Hospital Militar del convent de la Divina Providència estava dirigit pel doctor. Adolfo Sanchez García.LA FESTA DE SANT SEBASTIA DE 1939: Encara que la guerra continuava, la vida religiosa en el nostre poble va tornar a la normalitat d’abans. Es netejaven els temples i es refeen els altars. El 20 de novembre de 1938 es van celebrar en la Parròquia els primers funerals per José Antonio Primo de Rivera, posant un cadafalc cobert amb la bandera espanyola i davant la creu de Santiago. Va assistir moltíssima gent i després van fer una ofrena de corones l’Ajuntament, la Marina i la Falange a una làpida que havia posat a l’exterior. Les festes de Sant Nicolau i Santa Caterina es van celebrar amb la normalitat acostumada, menjant-se els pastissets les xiquetes i els xiquets, els quals en les seues llibretes escolars posaven junt amb la data l’afegit de Segon any trionfal. El dia 15 van començar les vacances de Nadal. Per eixe temps s’autoritzava amb un paper segellat el poder fer les «mones de pasqua» i totes les cartes que sortien de la ciutat havien de passar la «censura militar»; s’havia d’obtenir un paper o passaport per poder desplaçar-se. La gent, que llavors estava molt indecisa, guardava els billets republicans ben amagats per si acàs tornarien a tenir valor; ja que segons una ordre militar s’havien d’entregar a l’Ajuntament a canvi de res i per tant no portaven allí mès que uns pocs d’escàs valor. De fet, moltíssima gent va perdre una fortuna esperant que tots aquells billets republicans puguèssen tornar a tenir valor circulatori algun dia. Per la festa de San Sebastià de 1939, que va caure en divendres, es va beneir una nova imatge de Sant Sebastià, obra d’un escultor de Vila-real la qual va estar exposada la vespra en el saló de sessions de l’Ajuntament. Van ser els padrins d’aquesta imatge el General Aranda i la seua esposa.Es va editar un número extraordinari i sense tapes, per la precarietat, de la revista “San Sebastián”. El dia de Sant Sebastianet, la festa es va celebrar com sempre, però afegint a la processó una parada en la casa del carrer de Sant Joan, on la tradició assenyalava que uns peregrins havien dixat l’ anterior imatge del Sant. No cal dir que l’assistència, el fervor, entussiasme, les exclamacions de Viva! van ser amb olor de multitud.UNA REDACCIÓ ESCOLAR:Conservem de l’època un quadern escolar d’una xiqueta, la qual reflecteix en les seues redaccions fets de la vida del nostre poble en aquells moments, i no ens ressistim a transcriure’n una d’elles que hem escollit per conéixer l’ambient dels moments: «Dia 27 enero 1939. III Año Triunfal. «Ayer a la una quedamos sorprendidos pues toda la gente corria porque dijeron que habian entrado las tropas Nacionales en Barcelona y en seguida tocaban las campanas y toda gente se daban besos porque estaban muy contentos. A las cuatro y media fuimos a la manifestacion que hicieron y sacaron muchas banderas y al llegar a la Comandancia Militar un capitan dijo algunas cosas y luego bajaron por la Plaza San Antonio y detras habia mucha gente y la música como es una cosas que alegra mucho luego Dieron muchos vivas. Barcelona es una población muy grande y para mucha gente es interesante».REPRESIO FRANQUISTA. VAE VICTIS!: Vae Victis!, Ai, dels vençuts! vol dir la frase llatina. I així acabà una cruenta guerra perdent la democràcia i més que ningú els de sempre: el pobre poble treballador. Per la part de les dretes, moltes persones havien estat afectades més o menys directament en la represió a la que els milicians els havien sotmès. Tal vegada a Vinaròs la represió va ser més moral que física. S’havia atacat tot alló que de més entranyable té el ser humà: a fer-los renegar de les seues creences religioses, a fer-los canviar de mentalitat imposant en la seua revolució un règim cooperativista a l’estil comunista rus, en lloc del sentit individualista i de propietat privada tant arrelat durant segles; a imposar aquesta revolució amb tanta violència portada a terme infligint una mort cruel en persones prou apreciades i innocents com eren la majoria dels capellans, quasi tots ells d’avançada edat i de la gent de dreta, civils que destacaven molts d’ells per ser joves pares de família; la llibertat i democràcia que tant es pregonava es va omplir de delacions, segrestos, empresonaments, nocturnitat i arribisme. La gent havia de tindre temor,per força. Per sostenir la guerra i mantenir el «No passaran», la gent va haver de patir fam,etc.i la venjança no es va fer esperar: «Ens han fet tant de mal, que és just que ho paguen!». Deixant de banda als militars, combatents estrangers i civils morts en acció bèl.lica, les execucions o assassinats que es van dur a terme en el ban republicà van ser uns 72.000, en contraposició dels 35.000 que van matar els nacionals. Aquests, els guanyadors, van executar després de la guerra, des de juliol de 1939 al 1961, a unes 23.000 persones més. En l’ ex-convent de Sant Francesc seguia estant la presó, però ara en mans dels militars franquistes. Era temps de guerra i tots els judicis que es feien eren sumaríssims. A les dos primeres persones que en aquell moment passaven pel carrer se’ls cridava per a que fessen de testimonis. La presó estava tan plena que les condicions en que es trobaven els presos eren més bé inhumanes. Els serveis higiènics tremendament insuficients. Els mateixos militars ho comprenien així. Però el que passava allí no trascendia. Respecte als judicis es dia que no oferien garantia als acusats per a defendre’s; s’hi careixia a més d’advocats defensors. Als presos condemnats a mort, tots ells forasters, els assistien tan sols els capellans castrenses i a vegades els mateixos capellans del poble. Els afusellaven a la matinada a les portes de cementeri. Cal imaginar la commoció que produia aquest estat. Ignorem les xifres d’aquests afusellats. El Cardenal Tarancon, llavors home fort de la diòcesi, conegut a Vinaròs pel sobrenom de «Vicariet», encara que llavors ja era rector, assegura que ell va donar ajut moral a alguns en l’últim moment. En parla una vegada de sis i una altra de dotze, però que les execucions es repetien amb bastanta freqüencia. Es llig per exemple que en el sumari 2/1941, com a conseqüència de fets de guerra, van ser afusellats tres combatents republicans. Eren naturals de Simat de Valldigna, Zafra i Carcaixent. (Crónica de Vinarós. Gener de 1991.Pàg. 40). Vinaròs, al ser pres més prompte es va convertir durant un temps en capital de la Diòcesi Tortosina; aquí es va reorganitzar el culte de forma precària però amb molt d’entussiasme, perquè llavors tot el món volia i li interessava aparentar ser molt catòlic. Enrique i Tarancón en 1938 va signar diversos informes desfavorables dels mestres que havien ajudat el Comité durant la guerra, con el del Sr. Porcar i la mestra Joaquina De Cap. Gombau havia sigut del PSOE i s’havia significat durant el manament en temps de guerra. Les denúncies eren freqüents i així apareix en documents que “fulana” havia pegat una bofetada a un aviador franquista que havia caigut amb el seu aparell i havia sigut conduït a l’Ajuntament. Les viudes dels caiguts tenien molta força i denunciaven aquells que s’havien destacat durant la contenda en fer actes contra la religió i contra les persones. Quan una li deia al rector :”A aquest/-ta que el / la tanquen”, es complia quasi a l’acte. En aquest temps es van produir a la nostra ciutat dos visites importants, la del «quasi nunci», Hildebrando Antoniutti, el qual va fer donació de cinc mil pessetes per a l’adquisició de la imatge d’un Crist, (El Crist de la Pau, obra d’un escultor de Castelló), i poc temps després la del autèntic nunci, Cayetano Cicognani, legitimant així el Vaticà, amb la seua presència, al govern de Franco.
EXILI. Els vinarossencs més destacats com López Dóriga, els germans Pascual-Leone, el metge Anglès, etc. van fer cap a Mèxic, pot ser per tenir en aquells moments més diners per fugir més lluny ja que la resta, quasi tots ells soldats més joves i amb menys possibilitats els van aturar a l’entrada de França; allí, als pobles més immediats, a les mateixes platges, en camps provisionals de concentració, formats per recintes amb alambrades els mantenien amb pa i aigua: Argelès sur Mer, Le Bacarès, Saint Cyprien, Gurs, Colliure, etc… van ser els principals camps de concentració.
Als reclosos que estaven sotmesos a una estrata vigilància militar, se’ls tallava el cabell «a rape», se’ls arrancaven els botons de les jaquetes o abrics, se’ls llevaven els cinturons o corretges dels pantalons, etc. la qual cosa els imposava que es mantinguessen continuament caminant per no gelar-se de fred.
Tenien la correspondència censurada i es registraven de dalt a baix les persones que anaven a visitar-los. Aquells soldats republicans que no tenien por de les represàlies ni delictes de sang, se´n fugien com podien i tornaven cap a casa, camps a travers. Si els enganxaven i els empresonaven, amb avals (diners) dels familiars i de les autoritats locals (papers) se´ls repatriava cap al poble. Els més qualificats en el seu ofici es podien quedar a França perquè podien fer falta per participar i fer algun manteniment en la segona guerra mundial que s’estava gestant, sobre tot guarnicioners, mecànics, i soldats voluntaris. A alguns els va anar passablement bé, a altres no gens, ja que caurien després en els camps de concentració nazis on patirien l’extermini: Mautthaussen va ser la tomba d’uns quants vinarossencs i els que es van salvar, ho van fer de miracle. Francesc Batiste Baila ha narrat dites aventures en el seu llibre “I el sol se extinguió en Mauthaussen”, sent un dels espanyols que van fer la famosa escala de pedra d’aquell camp.
EL MONOLITO I LA CREU DELS CAIGUTS: En el tros de l’explanada que hi havia junt al grup escolar Sant Sebastià, el qual llavors no tenia encara el recinte tancat o pati de recreu, es va posar un senzill monument d’una pedra plantada (monolito) sobre pedestal format per dos esglaons. Aquest monument senzill es va millorar posteriorment per una obra escultòrica esculpida per l’artista vinarossenc Francesc Vaquer «Chaldy» i que es va inaugurar en abril de 1956. Un altre recordatori era la creu dels caiguts, que indefectiblement es va instaurar en les proximitats o façanes de totes les esglésies d’Espanya, no sent Vinaròs una excepció: adossada a la pared de la façana de l’església tenia la relació d’aquelles persones que es considerava que havien mort a causa de les seues idees durant la represssió anomenada «marxista».Totes les creus d’Espanya estaven encapçalades per la frase «Caidos por Dios y por España. Presentes» i el primer nom que figurava era ineludiblement el de José Antonio Primo de Rivera. Seguien els dels capellans i seglars.En la confecció d’aquesta llista va haver els seus més i menys. No tots van caure assassinats en els primers moments del conflicte.Alguns havien mort en acció de guerra. A uns altres no se’ ls va voler incloure. Anys després, com actuaven els «maquis» per la comarca i arribaven a Vinaròs de tant en tant, la Guàrdia Civil, que s’ enterava quan ja se’n havien anat, buscava per les cases als esquerrans més distingits per interrogar-los en el «cuartelillo» i els mantenia retinguts algunes hores.
VINARÒS CONSIDERAT EL PUNT ON ES VA GUANYAR LA GUERRA. En abril de 1943, el govern del General Franco va considerar Vinaròs com el lloc on s’havia aconseguit la victòria definitiva en la guerra civil. VALLE DE LOS CAIDOS. Anys més tard, a petició de les autoritats guvernatives, cap al mes de març de 1959, es van traslladar les restes de dos soldats que havien mort a l’ hospital militar de Vinaròs, Pedro López Castaño i Manuel Leyva Pineiro, per a ser instal.lats al Valle de los Caídos de Madrid. EXPOSICIÓ SOBRE LA GUERRA CIVIL. Passats molts anys, en abril de 2.001, es va dur a terme una exposició fotogràfica sobre la contenda en el saló d’exposicions de la Caixa Rural.
