Mes: mayo 2014

Aquesta editorial que va crear l’impressor Antoni Fernández, va editar sols un llibre l’any 1902; el seu títol era “Pallantia vulgo (Valencia la vieja)”, obra premiada als jocs florals de “Lo Rat Penat” en 1897 i el seu autor era Rafel Valls David.

Vegeu Antinea.

Des de els anys seixanta en que va iniciar-se a Espanya el boom del turisme, el despegament econòmic i el “Desarrollismo”, es van posar de moda les edificacions de moltes altures, destacant les obres que ha dut a terme Construcciones Roca, com són les conegudes com Torres de les que destaquen la “San Sebastián”, “San Pedro”, “Inmaculada”, que en passar uns quants anys es van desaconsellar per les noves tendències urbanístiques. En els carrers destaquen també blocs de vivendes que han quedat singularitzats amb noms com: “Edificio Morella”, al carrer de Mª Auxiliadora, “Edificio Puerto” al carrer del Varadero; “Edificio Maestrazgo” al carrer de Les Ànimes, “Edificio Centellas” a l’entrada de dit carrer i coneguda popularment com “La Pantera Rosa”, edificis “Acuario” a l’avinguda del País Valencià. Altres obres també de Construcciones Roca es troben a l’antic solar del molí Carsi, sent les més representatives els edificis Morella, ja citat, Teruel, Costa de Azahar i Mare Nostrum. Al carrer de P. Ruiz Picasso es troba l’edifici “Guernica”.

 

 

 

 

La torre “Pio XII” es troba situada a l’avinguda del mateix nom.

Poc a poc van desapareixent baix la demoledora piqueta les poques restes de pedra i edificacions civils i militars de temps passats, dignes de consrvar-se. Els alcaldes que són els qui ens governen i que són designats per a que entre altres coses, es fassen les coses bé, sovint han anat deixant fer i deixar tombant. Ja en 1961, en el setmanari “Vinaroz” del 24 de setembre, s’ordena pel gobernador:: “Se conservarán en su estado actual, pero limpias las fachadas, edificios o parte de ellos, que sean de piedra o sillería, como igualmente aquellos otros elementos que por su ornamentación y sentido histórico o arquitectónico poseen valor artístico que merece ser respetado en su forma primitiva”. “(Habla el alcalde D. Juan Carsi Giner”. Setm. Vinaroz, 24-VI-1961)” Entre els edificis civils dignes de destacar que existeixen encara o han existit fins els nostres dies debem fer constar els següents:
–Casa del Consell o primitiu Ajuntament. Segle XIV. Carrer Major. En ell es reuniren les Corts de Vinaròs per tractar el problema de la successió del Rei Martí l’Humà. Manté l’escut heràldic en la finestra gòtica tardana.
–Aula de Gramàtica. Segle XVI. Carrer sant Joan. Queda d’ella la finestra renaixentista, representant les cultures grega i llatina en els medallons i l’escut amb la Creu de Montesa i la lletra “S” de “Studium”.
–Casa de la Comanda de Montesa. Segle XV aprox. Situada al Bar Rosales de la plaça Jovellar. En reformar la portalada als anys 70 van aparèixer les grans dovelles que la conformaven, tapant-se amb la ceràmica moderna que la cobreix.

 

 

 

 

 

–Casa del “Palacio” del carrer Socors. Segle XVII. De dimensions extraordinàries i amb espariós hort. Madoz diu:“…entre las cuales se cuenta la llamada Palacio, sit. en la calle del Socorro, en cuya puerta se conservó hasta hace poco tiempo la argolla y cadenas, como signo de haberse hospedado en ella alguna persona real”. Casa senyorial dels Julián. Va pertànyer o passar als de Ramdeviu, o del Baró d’Herbers, amb el seu escut heràldic que es conserva al Museu Municipal. L’adquirí la família dels Querol que construí el Teatre Ateneu dins del seu hort i després els Carsi de Morella que promocionaren el Cine (Palacio del Cine). L’edifici fou habitat darrerament per Joan Carsi Giner i la seua família.
–Torre de Ballester, situada a l’hort del centre de la població. Principis del segle XVII. La primitiva torre fou construïda en 1609, en mig d’un gran quadre que serviria segurament eixe mateix any per acampar tots els moriscos preparant-los per a l’expulsió que es portà a cap al nostre port. Convertida en 1909 en torre “d’opereta”, coincidint amb l’art del modernisme.

 

 

–Casa Noble dels Febrer de la Torre. Segle XVII. Estava situada al carrer del Socors. Amb escut heràldic que encara conserva, traslladat d’emplaçament. Fou a finals de segle XIX seu del Casino d’Artesans. Des de 1923 es residència i col.legi de les monges de la Consolació.

 

 

-Casa de Membrillera o del Marqués de Gironella. Segle XVII. Amb escut heràldic d’època posterior que encara conserva. Situada a la raval o carrer del Socors. Coneguda en un temps com “Casa de las Coronelas”. També van viure en ella els Huguet. En contestació a una petició de Ramon Redó, se li va donar la següent resposta: “Federico G. Membrillera. Aparato Digestivo – Rayos X. / Plaza San Bartolomé, 3 / Valencia. Valencia 16 de Septiembre de 1975 / Sr. D. Ramon Redó Vidal / Vinaroz / Muy Sr. Mio: Por mi hija Inmaculada me he enterado de su interés por saber la historia de la casa de nuestra propiedad, sita en la calle de Socorro nº 66, de esa. / Voy pues a satisfacer su curiosidad, dentro de los datos que yo conozco. Esta casa perteneció a la familia FEBRER DE LA TORRE, eran varios hermanos y poseían la casa que hoy es convento de las monjas de LA CONSOLACIÓN, derribada hace tres años y en cuyo zaguán han colocado un escudo de piedra que es el de los Febrer de la Torre; la nuestra los antecedentes que tenemos es que perteneció por entroncamiento con una Febrer de la Torre al General de Artillería D. FRANCISCO CALDERÓN Y ANSUATEGUI, (antiguamente la gente la conocía por la casa de LAS CORONELAS), una hija de este señor casó con D. Estanislao Huguet, que fue ALCALDE DE VINAROZ, al terminar su mandato como Alcalde, se retiró a vivir a Barcelona, donde falleció; su esposa falleció en dicha casa, mientras veraneaba en Vinaroz, estando enterrada en esa en el cementerio en un panteón que pone Familia Huguet-Febrer y Gómez de Membrillera. Una hija de este matrimonio fue mi abuela Dñª PALMIRA HUGUET Febrer, que contrajo matrimonio con un INGENIERO DE CAMINOS D. JOAQUIN JIMENO, que falleció en Barcelona, siendo Jefe de Obras Públicas de esa capital y su esposa Dª Palmira, falleció en Madrid, siendo trasladada posteriormente al mencionado panteón de Vinaroz, este matrimonio tubo (sic) una hija Dª MARIA JIMENO HUGUET, que contrajo matrimonio con un Ingeniero de Caminos D. Federico Gómez de Membrillera y Piazza (mis padres) ambos enterrados en elmencionado panteón, al fallecimiento de mis padres por ser el hijo mayor varón, pasó a propiedad mia el primero y segundo piso, y el tercero a la de una hermana mía Palmira. De ahí que no encuentre Vd. el apellido mio en nada de Vinaroz, puesto que la familia de mi padre procedía de Badajoz, y es por parte de mi madre, descendiente siempre por linea femenina de los Febrer de la Torre, ha perdido dicha casa, su apellido, pasando al nuestro. / La casa se conserva dentro de su estilo el primero y 2º piso, la guerra civil, nos la vació y poco a poco, la hemos ido, reconstruyendo con más o menos fortuna, primero mis padres y luego yo; en la temporada que estemos en ella, con mucho gusto, si Vd lo desea, se la mostraré. / Esto que le escribo, es todo lo que puedo sobre la casa notificarle. / Quedo suyo affmº, con deseo de conocerlo personalmente”. La visita a la casa de Membrillera la van realitzar bastant temps després tots els membres de l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs” i fou molt diferent la impressió amb motiu de la següent visita que els mateixos membres van realitzar l’any 2002 quan la Caixa Rural havia adquirit l’immoble, ja que es trobava en un estat de total abandonament i deplorable, amb la majoria de manises antigues de l’escalinata arrancades o trencades i algunes parets assolades.
–Casa dels Brusca. Segle XVII. Situada al carrer de l’Àngel. La seua façana apareix fotografiada en part en el llibre de Sarthou Carreres. L’escut heràldic es conserva a l’antic col.legi “Sant Sebastià”, adosat a una de les parets del corredor. Fou donat per Santiago Falcó als anys 20 al Museu de l’escola.
–Casa Palau d’Ayguals de Izco. Situada al carrer de l’Àngel. Segle XVIII. A la casa es van hostajar diferents personalitats com molt bé ens ho descriu el propi Wenceslao a la seua revista “Guindilla”: “¿Con que en mi cama blanca? Oh, sepan mis lectores que mi cama blanca es una preciosidad. Donde ha dormido mi descamisada persona precisamente en camisa, han dormido también el famoso ELIO, EL GENERAL ORÁA,

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

EL DIVINO ARGÜELLES, EL MALOGRADO BORSO, EL ACTUAL GOBERNADOR GRASSES, EL GENERAL AZNAR, EL GENERAL SEGUERA, FERNANDO VII Y LA REINA AMALIA Y PARA COLMO DE FELICIDAD ACABAN DE HONRARLA LOS AUGUSTOS RONQUIDOS DEL INVICTO ESPARTERO. ¡Que honor tan grande es éste para Guindilla!”. La casa va passar a la viuda d’Ayguals, segona esposa de l’escriptor, casada i vidua al mateix temps del director del Museu del Prado, que va sostenir un llarg plet amb la neboda d’Ayguals, Isabel Mondéjar i el seu marit, que la habitaren pareix que llarg temps i no la volien soltar. Passà a ser Lògia Maçònica i després casa particular. (Els quadres pintats per Isabel Mondéjar passaren en 1929 al col.legi de “Sant Sebastià” antic). Més tard fou Residència Oratori de les monges “Sierves de Jesús” fins als anys 60. Finalment fou Acadèmia de Confecció depenent de la parròquia, quedant després totalment abandonada. S’han robat d’aquest edifici, per desidia del rector arxiprest Enrique Porcar, la campana, el passamà o barana de l’escalinata de ferro forjat i rajoles fines de l’Alcora, sel segle XVIII, de gran valor. Avui està totalment irrecuperable. Sobre la casa va escriure molt el malograt Pepito Llàtser Brau, texte que deuria publicar l’Associació “Amics de Vinaròs” amb il.lustracions que encara es conserven.

 

 

 

 

 

–Casa de Prima o de Gil Cortina. Segle XVII. Hi van viure els Miralles d’En Jaume. Ara és l’edifici de la Caixa Rural.
–Casa d’Etxevarria. Segle XVII. Residia en ella el famòs Sancho de Echevarria, Governador de Peníscola. Casa que segurament estava tocant a l’anterior, amb grans lloses de pedra a l’entrada. El cognom d’Echevarria el seguirien continuant encara que en la rama femenina fins els nostres temps (segle XX).

 
-“EDIFICO ENSEÑANZA”. Situat a la plaça Jovellar, enfront de l’esdifici de l’Ajuntament, era coneguda com Escola D’Alt, en contraposició de les escoles que estaven als baixos de mercat vell. Desprès ha sigut Casa del Pueblo, Correus, etc. El 30 de juny de 1807 el tinent d’Arquitectura de la Real Acadèmia de València D. Juan Lacorte, va presentar a l’Ajuntament el projecte, plànols i pressupost del “Edificio Enseñanza”, el cost del qual era de l’interior “cuyo coste, excepción hecha de las quatro paredes forales…” Pareix ser que les quatre parets es deu a que anteriorment dit edifici era la capella del primitiu cementeri.

 

–Casa dels Huguet o “Ca Pixa”. Segle XIX. Amb una preciosa façana modernista, desapareguda en 1991. Situada a la raval del Socors; cantonada al passatge Doctor Santos.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

-Casa de l’Arquebisbe Meseguer i Costa o de sa germana Dª Hilària i després del seu fill, D. Luis López Dóriga. Situada al carrer del Pilar. Façana i hort notables. Assolada i convertida en “Hogar del Jubilado” .

 

 

 

 

–Casa Escribano. Carrer de sant Francesc. Es situà en ella l’edifici de la Telefònica fins els anys 70.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

-Casa dels Mayó. Casona noble situada junt al carreró conegut de Mayó. Fou la seu del Casino (Círculo Mercantil i Cultural); propietat del militar Comanant aviador Alfredo Gómez de Arce i després per la seua vídua Donya Loli.

 

 

 

 

-Casa noble dels Ballester. Situada al final del carrer de sant Francesc, però dins de la muralla. Anteriorent era dels Abària. Durant la guerra civil s’instal.laren en ella les oficines militars i de Jutjat Militar i de censura prèvia de la correspondència.

 

 

 

 

 

 

 

 

-Alfolí de la Sal. Segle XVII. Vinaròs era establiment estanc d’aquest producte molt controlat i per això comptava amb el “Real Salero” que regentava un personatge molt important i repartia la sal portada de La Mata a uns 80 pobles de l’interior i de la comarca, com bé ens diu Cavanilles en les seues “Observaciones”. Estava situat a l’entrada de la platja-port. Ara és la casa dels “Cañeros”.

–Farmàcia Santos. Carrer del Socors. Amb façana un tant modernista, estava considerada en la part de la seua entrada de despatx de medicines com la de més interés de la Província, encara als anys 80

 

 

 

 

 

 

 

 

–Casa d’Angel Giner. Modernista. Principis del selge XX (1914)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

-Casa Sendra. Segle XX. Façana modernista. Plaça de Jovellar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

-Casa del metge Ramon Salvador Corrau, del carrer Major. Amb façana modernista.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

–Casa “Don Sixto” (d’Amadeu Vizcarro). Al carrer de sant Francesc. Passà a mans del Registrador de la Propietat D. Sixte Miralles Gallén. En ella ressidí finalment la senyora Regina, i la nevoda de D. Sixto, Amparito. En eixa casa s’aturava sempre en els seus viatges el cotxe oficial que transportava al bisbe Enrique i Tarancón quan procedent de Solsona se’n anava cap a casa a Vila-Real, o al revés, anant de retorn.

 

 

 

 

 

 

 

 

–Clínica del Dr. Pino. Carrer de sant Francesc. Modernista. Conserva sòcol a l’entrada de rajoles fines de Manises. Convertida en Perruqueria de Fruto.

–Casa de Dozal al carrer de sant Francesc. En ella es van instal.lar les monges de l’asil. En ella va estar la Legió Còndor Alemanya durant la guerra. Va passar a ser hotel i “Clínica de la Virgen Fuente de la Salut”.

 

 

 

 

–Casa de les Mesegueres. Segle XVII. Junt al Mercat Municipal a la plaça de Sant Agustí. En ella va morir el Duc de Vendôme.

 

 

 

 

 

–Casa de les Colxes. Situada a mitan del carrer de Costa i Borràs. Tenia unes reixes impressionants en la façana. L’entrada redona i moderna a l’interior era enorme i espectacular, com de pel.lícula, amb una gran escalinata que pujava per la dreta, amb la qual s’accedia a les habitacions del pis superior, com les cases que surtien a les pel.lícules nordamericanes similars a “Lo que el viento se llevó”. El metge vinarossenc Romualdo Vizcarro Prat en la seua “Memoria Médico Topográfica de Vinaroz”, de 1893 assenyalava entre la industria destacada del moment que entre elles hi havia: “Fabricación de colchas, destinadas la mayor parte á la exportación á América del Sur.” En 1970 la casa era propietat del Sr. Joan Mayor Mola i de Pepita Giner Vidal. El gran solar que ocupava va sucumbir a la piqueta a principis de la dècada de 1980 per construir pisos grans de luxe.

 

–Casa Xalet “La Sultana”. Principis del segle XX. Exterior modernista. Fou construit per Hilarió Talavera. Passà a mans de Tanita i Rogelia Esteller, nebodes de l’Enginier Esteller. Es convertí en hotel als anys 60 i ara actualment prostíbul. De la mateixa època foren les mansions construïdes a la finca Balanzá i al Corralet d’Higinio Roca, pujant pel camí del Portell

 

 

 

– Quiosc Buenavista. Situat a l’entrada del moll. Anys 20. Modernista.

El 8 d’agost de 1998 s’anunciava per la prensa local la instal.lació del primer Ecoparc de la província a Vinaròs. Aquest ecoparc o parc ecològic havia de consistir en un terreny en que les deixalles es destriarien i reutilitzarien ecològicament. Instal.lat en l’antic solar dels “Salesians”, de 5.133 metres quadrats, adquirit per l’Ajuntament per uns 40 milions de pessetes, junt a l’avinguda de Maria Auxiliadora, l’alcalde Jacinto Moliner, el va cedir (regalar?) a l’empresa privada FCC-Fobessa en 2001. Al final de l’any 2002 les autoritats van inaugurar les noves instal.lacions.

Cavanilles en les seues “Observacions…” parla ja en el segle XVIII de l’economia dels nostres pobles. És per tant la seua obra una referència obligada. Al segle XIX es produeix un gran augment en la importància del comerç del nostre vi, implantació dels ametllers per Venceslao Ayguals de Izco i en general una expansió enorme dels conreus i productes del camp que produiria immediatament en caure una davallada de la població ja als finals del segle, que va haver d’emigrar i que la va fer baixar en més de 3.000 habitants, passant de més de 10.000 als pocs més de 7.000. Durant el segle XX en l’economia vinarossenca cal destacar la forta emigració que va patir la població a principis de segle, deguda en part a la gran crisi agrícola i particularment a la caiguda del preu del vi i abandonament de les vinyes a causa de la filoxera. En 1917, encara que va crèixer la demanda de construcció de vaixells i barques per la primera guerra mundial, es travessava per una greu situació d’atur; així els representants de les societats obreres van enviar a Castelló una comissió composta per regidors, propietaris i presidents de centres i societats per a fer entrega al Governador d’una instància en la qual sol.licitaven del govern de la nació la posada en marxa d’obres públiques a Vinaròs per atendre la greu crisi obrera imperant. Així ho reflectien totes les accions dutes a terme per la Federació de les Societats Obreres, redistribuïnt la feina i els pocs jornals que hi havia. Una anècdota d’aquells moments la reflecteix el cas següent: es cremava la fonda dita de Sant Pere, a la plaça Tres Reis, i uns obrers veïns van anar a apagar l’incendi. Llavors un peó anava tombant parets i tabics i el seu patró li va dir: “Xe, però què fas?. I li va respondre: “Faena, amo, donar faena!”. En aquell temps es volia fer un pantà al riu Cervol, en terme de Vinaròs, es demanaven els ferrocarrils de Valdezafan, el d’Amposta-Vinaròs, el d’Utilles, la carretera de l’Aragó, el tant desitjat en tots temps canal de l’Ebre, etc. A la revista “San Sebastián” de 1917, el 8 de desembre es llig: “Aquí hace más de 25 años que hemos padecido las enfermedades de los viñedos y baja del vino, principal cosecha, y no hemos sabido pedir lo que en justícia deberíamos haber conseguido. El agricultor necesita el crédito agrícola, esto es, que el Estado le preste dinero para cultivar sus tierras (…) con lo cual NO HUBIERAMOS LLEGADO A LA MISERIA PRESENTE Y A LA DESPOBLACION ESPANTOSA QUE ACABARA CON TODO… (…)”. Mossèn Bono va ser l’impulsor de la construcció del Pou dels Dos Vilars per a fer tarongerals i horta. Els alcaldes que es succeïen poc podien fer perquè l’Ajuntament devia sempre un munt de diners a la Diputació. Així es fa constar pel secretari en la presa de possessió de l’alcalde Vicent Landete. Aquesta necessitat es perllongaria pràcticament fins la Dictadura de Primo de Rivera en què es fan entre altres obres a Vinaròs el Mercat Municipal, desapareixen part de les muralles, es construeixen les dos principals escoles, Grup de Baix i de Dalt, s’enquitranen les carreteres, es fa el passeig marítim, i torna a haver una greu crisi amb vaga de mariners, durant la segona República que arrossega les consequències de la gran crisi econòmica mundial de l’any 1929 i la no menys forta inflació alemanya, en què molts vinarossencs van perdre molts dels seus estalvis (Vegeu id). Durant la guerra del 36 estava tot molt controlat pel Comité d’elements d’esquerres. Els productes agrícoles fins i tot després de la guerra s’havien de controlar i fer parts de producció per a dur-los a l’Ajuntament. Els guàrdies de camp anaven per les sénies i finques i prenien nota dels sembrats. Passada la guerra s’havia de reconstruir les destrosses dels bombardejos, encara que sols van ser puntuals (casa del metge Agustí Ribera, casa de Molés a la raval de Càlig), vidres trencats a les escoles, refer edificis, netejar parets, presó, etc. Moltes famílies que guardaven els seus estalvis en “billets dels rojos” van perdre’ls tots ja que a l’entrada dels nacionals els havien d’entregar gratuïtament a l’Ajuntament i els que se’ls van amagar pensant que tornarien a guanyar els Republicans es van equivocar. Així es van perdre petites fortunes estalviades per gent del camp i de la mar. Algú va haver-se de guardar inútilment tots els billets dels “rojos” que tenia estalviats per a adquirir o fer-se una barca nova. La Segona Guerra Mundial i un pla d’estabilització econòmica o estancament va durar fins quasi els anys seixanta. Per una subvenció estatal denominada de “Regiones Devastadas” es va poder acabar el port en temps de l’alcalde Ramon Adell i com va poder va embellir un tant la població. Però el poble va haver de patir una emigració cap a països més rics d’Europa. Així uns seixanta vinarossencs van anar a Alemanya i uns altres a Suïssa. Amb el boom turístic dels anys seixanta quasi tot va canviar. Van ser anys de creixement econòmic i demogràfic: la nostra població va créixer durant la dècada dels seixanta més que en cap altra, passant dels onze mil als catorze mil habitants. Quasi tots els emigrants van retornar. Llavors es va produir un fenomen d’immigració des d’Andalusia i altres regions i poblacions interiors. L’any 1968 hi havia a Vinaròs 62 empreses constructores entre grans i menudes. Llavors es preveia la construcció de 400 vivendes de tipus social per als pescadors i ja s’havien fet prop de 500 xalets, propietat d’estrangers i els vinarossencs es van començar a fer en terrenys de la vora de la mar, que fins llavors no valien res, les seues segones residències. L’alcalde Balada va fer moltes reformes d’embelliment de la població asfaltant pràcticament tots els carrers que fins llavors quasi tots eren de terra premsada; va fer la carretera de la Costa nord, de l’ermita, Casa de la Cultura amb Biblioteca, Institut, va allargar el passeig marítim, etc. Volia sobretot fer de Vinaròs una ciutat eminenment turística i quan va fer vindre al Ministre d’Informació i Turisme, Fraga Iribarne, va indicar que coloquessen tots els cotxes de la població i dels estrangers al passeig per a que Fraga se’n anés convençut de la importància i pujança del nostre poble. A les postals que imprimia Paco Castell de Vinaròs, sempre sortia el seu cotxe, un Seat 600 roig, i algun altre més per a que apareguessen en la foto-postal i fer millor aparença De sols tenir una bicicleta i dels primers cotxes Seat 600 que tardaven mig any des de la fàbrica a arribar a mans del comprador es va passar a posseir cotxe quasi tot el món. El farmacèutic Rafael Roca impulsaria en gran manera la Cooperativa Agrícola i la Caixa Rural, Caixa Vinaròs, iniciaria en 1968 la seua important funció en l’economia local. En els anys 72-74 l’Iryda va construir cinc grans pous al terme i es van enquitranar tots els camins rurals. La iniciativa particular ja havia fet molts pous, més de cent, que va perforar Domingo Castejón “El Povero” i la nostra població anava a convertir-se en una de les primeres de la província en producció de taronges. Les fàbriques de mobles, un sector industrial tant important a Vinaròs estaven en els seus millors moments. A la mort del general Franco, els grans Bancs van establir sucursals a Vinaròs, en nombre inusual, quasi vint-i-cinc; alguns van perdurar poc i altres han canviat de denominació, però tot i aixó, Vinaròs com a cap de Comarca aglutinava el capital de moltes poblacions de l’interior. El diner corria molt més que a les poblacions veïnes. Lluís Franco va deixar l’Ajuntament sanejat completament després de fer diverses obres. Amb el govern del Partit Socialista es van posar en marxa les obres de diversos col.legis nous, carretera de la Costa sud i de l’Hospital Comarcal, es van adquirir la plaça de bous i el camp de futbol per l’Ajuntament. Van haver anys de molta pujança, menys en la pesca que va patir una fortíssima davallada; al port veí de Sant Carles de la Ràpita se’ls permitia pescar de tot i aquí es feia veda i els mariners no guanyaven més que per anar aguantant; els terrenys de la fàbrica Foret van ser requalificats com a zona urbana i la fàbrica havia de desaparèixer, perdent-se una gran indústria que havia pesat moltíssim en la població. L’any 1991 va començar a davallar l’economia de quasi tots els sectors valencians per diverses causes, com la Guerra del Golf i a que totes les subvencions estatals se’n anaven cap a l’Expo de Sevilla, el tren de l’AVE i les Olimpíades de Barcelona. La construcció va baixar més d’un trenta per cent, l’Ajuntament es va convertir en l’empresa més important de la ciutat ja que era la que tenia més treballadors. El 1993 l’Ajuntament va declarar Zona Residencial el carrer de Febrer de la Torre on hi havia dos fàbriques emblemàtiques de la població, Foret i Fedesa, i per aquest motiu les dos havien de tancar les portes, deixant en molt poc temps més de 160 treballadors al carrer. Ramon Bofill, després de ser l’alcalde que més temps havia estat en el càrrec (durant quatre legislatures o setze anys), seria substituït per un del Partit Popular, Jacinto Moliner, deixant-li un deute de més de tres mil milions que van fer necessària una auditoria i fent quedar en mal lloc a Josep Palacios que en 1986 havia escrit: “Y son también estas líneas un reconocimiento a hombres que como Rabasa, Bofill, Miró (…) y tantos y tantos otros, han planteado la necesidad de que se publiquen y en especial a un hombre de excepción en cuanto a la administración del dinero público se refiere: Ramón Bofill Salomó, alcalde de la ciudad” (Aproximación a Vinaròs, 1986, pàgina 6). En quant a la pesca cal mencionar que en el darrer quart de segle XX el nostre port s’anava estancant en detriment del de Castelló que ho acaparava tot. Totes les peticions de la gent marinera no eren escoltades i així d’una flota que era una autèntica potència en els anys 60, el seu nombre va anar reduïnt-se i les barques s’anaven venent fora de Vinaròs. Els mariners ja no feien els menjars típics (“ranxos”) a bord, sinó que es portaven el menjar preparat dels seus domicilis. Les tripulacions disminuiren de tal manera que passant de 8 o 12 mariners per barca, es reduïen a tres més precisos i si algú es posava dolent la barca ja no podia sortir. Els mariners vinarossencs veien amb enveja com passava tot el contrari a La Ràpita, on la Generalitat catalana els donava gran suport. Tot això s’anava produint mentre creixia la part lúdica del port esportiu que d’un tímid començament va anar alcançant a finals de mil.leni, un nombre d’uns 130 amarraments. Vegeu Xifres.