La nostra població, segons alguns historiadors de renom en aquest tema, com vorem, va tenir la seua aljama, com altres de la regió. Es trobaria molt segurament fora del recinte emmurallat de la vila i no massa lluny d’ella. Suposem que el portal del atzucac de Sant Gaetà i «la Ravaleta», coneguda en temps antics com dels teixidors conformarien possiblement aquest call, no massa extens, prop de la primitiva població cristiana i prop de la muralla. Va ser el rei Jaume I, qui molt poc després de la conquesta, va arbitrar un sistema per atreure nous repobladors, amb moltes concessions i donacions, ben conegudes pel «Llibre del Repartiment». Encara molta de la població musulmana va permanèixer en els seus llocs de residència fins que va determinar expulsar-los. Com explica al final de la seua «Crònica», «perquè els moros eren traïdors provats, i no dixaven ocasió de voler tornar a ser els amos«. El gran buit demogràfic i uns fortes concessions van atreure els primers jueus, establint el mateix Rei els llocs i les normes per que els manava regir-se i confiant a alguns d’ells funcions de gran responsabilitat. Estaven obligats els jueus a viure en barris assignats especialment per a ells, denominats aljames, calls o jueries; tenien uns estatuts interns i els seus propis tribunals religiosos i civils. El seu centre religiòs, la sinagoga, era a la vegada centre cultural, administratiu, social, casa de reunió, escola del Talmud, etc. sent en un principi una casa molt modesta en la que podien cabre un grup mínim de déu homes (varons), quorum necessari per a dur a terme la oració col.lectiva; ells s’instal.laven en la part baixa i en el primer pis ho feien les dones. Segons citen els professors de la Regió Josep Ramon Magdalena Nomdedéu, i Manuel Grau Montserrat hi havien alguns jueus o aljames en les següents poblacions castellonenques: Morella (aljama), Peníscola (jueus), Sant Mateu (aljama), Onda (aljama), Castelló (aljama), Borriana (aljama), Vila-real (aljama), Segorb (aljama), Jèrica (aljama). Els dos professors, no sabem per què, obliden Vinaròs, al que citen diversos autors molt prestigiosos com anem a vore d’immediat. Josep Amador de los Rios, en la seua Historia de los Judíos de España y Portugal, escrita en 1875, cita dos vegades a Vinaròs, i en una d’elles, en el capítol VIII, parlant dels jueus de Castella i Aragó després de la matança de 1391, diu: «…(…) Y propagándose la persecución en la forma que dejamos indicada, abrazábase de la cruz todo el territorio, que constituía a la sazón el rico y poderoso reino de Valencia, los judíos de Játiva y Alcira, de Liria y de Cullera, de Gandía y de Murviedro, de Castellón de Burriana y DE VINAROZ, inclusa al fin en tan extraña conversion toda la Plana«; i a péu de pàgina, explicant la procedència de dita afirmació, posa: «Carta de los jurados de Valencia a Ramon Soler y Pedro Marrades». Queda ben clar que no s’ho inventa: Vinaròs es citat per aquest historiador del segle passat, un dels màxims coneixedors del tema, qui ho prend d’un document de l’época. També el Marquès de Lozoya tracta del mateix tema, i en la seua «Historia de España» editada en sis volums per Salvat, en 1977, afirma «Principales aljamas o juderías desaparecidas a raíz de los sucesos de 1391: Barcelona, Jätiva, Liria, Cullera, Gandía, Alcira, Sagunto, Vinaroz, Castellón, Madrid, Burgos, etc. Dichas aljamas desaparecidas ya por dispersión de sus miembros, ya por conversión masiva.» Els cognoms dels jueus més freqüents en les nostres terres solien ser Salom, Salomó, Sorolla, Torà, Miró, Fuster, Antich, Mulet, etc. cognoms que hem tingut també en Vinaròs prou assiduament i que encara perduren. Els jueus ocupaven el lloc que en Europa constituïa la burgesia urbana, sent ells els artesans, comerciants i banquers, oficis que practicaven adulant amb servilisme les classes més altes i explotant a les més baixes; com que havien de tindre temps lliure per a dedicar-lo a l’estudi de les Sagrades Escriptures, s’ocupaven en oficis menys durs com eren els de sabaters, teixidors, alfarers, orfebres, notaris, prestamistes (els cristians tenien prohibit cobrar interesos pels prèstecs), etc. mereixent l’odi que els tenia tot el poble cristià, que va esclatar en la revolta abans citada en la que molts van morir o van ser obligats a ser batejats. Era el dia 20 de maresheswan de l’any 5152 de la creació del món per als jueus i el 19 d’octubre de 1391 per als cristians. En ella va passar que, aprofitant la minoria del rei Enric III, Ferran Martínez va excitar la població de cristians basant-se en que uns jueus havien maltractat un xiquet. Era l’escusa contra el poder que aquests detentaven ja que la seua presència i enriquiment foren advertits ja en els primers temps de la reconquesta deguts al subministrament de queviures a les tropes que cada any anaven a combatre a les fronteres, d’on van passar a manipular grans capitals, sent els arrendataris dels impostos reals i fent prèstecs a la mateixa monarquia. Actuaven també com a batlles, traductors, tractants, tintorers, etc. dells van sorgir bon estol de poetes, geògrafs, alquimistes, filòsofs… Havien passat de ser venuts com a esclaus en subhastes públiques en els primers temps, a que s’imposés la pena capital a qui ferís a un hebreu amb efusió de sang. Dotats d’una gran paciència i constància, havien prosperat tant que posseien autèntics tresors acumulats, amb els que acudien en ajuda del mateix estat, de bisbes, abats i mestres. El 1323, els jueus de Tortosa van pagar i sostindre dos galeres al príncep Alfons per a l’expedició de Còrcega i Serdenya. el rei Jaume, per motius semblants, els havia eximit de les càrregues que havia imposat a les altres aljames. Per la seua religió se’ls obligava a descobrir-se i agenollar-se quan passava el Santíssim, o a apartar-se del lloc per no caure en irreverència; es comprometien a viure en jueries i no en altres carrers de la vila, evitant la seua presència en les processons i als cristians se’ ls reconvenia a no molestar-los en les seues festes o entrar en els seus barris. Sant Vicent Ferrer i el Papa Luna es van distingir molt en la lluita i predicació dels jueus. Benedicte XIII va promoure i dirigir personalment la «Disputa o controversia de Tortosa» de 69 sessions celebrades algunes d’elles a Sant Mateu, per discutir de les dos religions. En una de les seues butlles decretava entre altres coses que ningú ossés, pública ni privadament, oir, llegir, ni ensenyar la doctrina del Talmud, i per a complir això mana que es guarden en cada catedral tots els llibres i volums o qualsevol escrit que contingués la precitada doctrina. També els prohibia exercir molts oficis, com metge, cirurgià, boticari, corredor, tractant, etc. Els prohibia tenir certs tractes amb els cristians, per a que les seues ciutats, viles i llocs on vivien els jueus, fixessen certs límits, fora dels quals no se’ls estava permés viure. Als jueus que tinguéssen cases fora d’uns límits assenyalats, que anessen vestits amb els seus signes manifestos, portant els símbols en lloc ben visible, partit de color roig i groc en la vestimenta els homes, i les dones en la front, etc. Actualment, tant la cultura àrab com jueva, en alguns aspectes tan exquisites, resulten estranyes per als occidentals, i es desprecien mutuament per tot alló que ignoren o segueixen sent les d’enemics ancestrals. A Vinaròs encara sonava no fa massa temps molt mal l’expressió «eres un judio» que equivalia a un insult.
Judith
Personatge bíblic de simbologia mariana, pintat en una de les petxines de la nostra ermita. Es representa amb el cap tallat d’Holofernes, general enemic del poble d’Israel.
Juan Roig, Juan Bautista
(Vinaròs). Alcalde de la ciutat. Va alcançar el càrrec al guanyar per majoria absoluta la llista del Partit Popular.
Juan Roig, Glòria
(Vinaròs, 23-V-1965). Doctora en Farmàcia pel Departament de Bioquímica i Biología mol.lecular de la Universitat de València, sent la más jove en obtenir la referida titulació entre tots els seus companys. Resideix a Nova York des de1995. Seguint els mateixos passos de l’investigador vinarossenc Alfred Giner Sorolla, a qui tractà i admirà, treballa com investigadora del càncer en diferents centres com el Cancer Research Institute, Memorial Hospital de Nova York i al Sloan Kettering Institute. En colaboració amb altres doctors i investigadors estrangers de diferents nacionalitats té publicats nombrosos treballs altament especialitzats en revistes científicas sobre el cáncer, molts dels quals podem conèixer a través d’Internet i entre els que destaquem por ser ella la principal autora: “Unscheduled expression of ciclyns D1 and D3 in human tumour cell lines” i “Histone 3 Phosphorylation and expressions of cyclins A and B1 measured in individual cells during their progresión through G2 Mitosis”. Alguns de dits treballs els ha realizat en colaboració amb el seu company català, el doctor Carlos Cordón-Cardo. Està casada amb el nordamericà Kevin Mathew i tenen una filla, Julia, que va nàixer tres dies abans de l’atentat terrorista que van patir les famoses torres de Nova York l’11 de setembre de 2003.
Juan de Vinaroz
Pseudònim de Bonaventura Puchol Puchol. (Vinaròs 1898 – 1936). Representant. Corresponsal de prempsa del Diario de la Mañana de Castelló; utilitzava el pseudònim de Juan de Vinaroz. En 1935 va fundar i dirigir el periòdic local «El Popular» de tendència política afí a la dreta valencianista. A causa de les seues idees dretanes va morir afusellat en els primers dies del mes d’ octubre de 1936, junt al cementeri d’ Almassora o Alcora, durant la guerra civil en 1936. El seu nom figurava en la llista de la Creu dels Caiguts a la façana de l’ església parroquial.
Juan Bta. Pablo Forner, Carrer
Juan Bautista Pablo Forner (Mèrida, 1756 – Madrid 1797), escriptor molt polèmic i satíric. De pares vinarossencs, son pare era metge (Agustin Forner). Fent ús de diferents pseudònims, es va burlar de quasi tots els seus contemporanis. Entre les seues obres cal destacar: “Sátira contra los vicios introducidos en la poesía castellana” (1781) i “Oración apologética por la España y su mérito literario (1787).
Situat perpenticularment al carrer de la Mare de Déu del Pilar i paral·lel al carrer del Pintor Puig Roda.
Data d’aprovació el 26 d’octubre de 1965.
(A.C.A.V.)