(Vinaròs). Llicenciat en Ciències Biológiques per la Universitat de València. Es especialista en Genètica. Guanyador amb altres companys del Premi Calidad de vida del Congrès Nal. de Jóvenes Investigadores. (setembre de 1993, a Oviedo). Ha treballat per a l’Ajuntament de Vinaròs durant 1994-95, com a responsable d’unes àrees de Benestar Social. Es coautor amb Josep Ramon López Macip de “Estudio de la Sierra de la Ermita de Vinaròs”, publicat per Edit. “Antinea” en 1997. Professor d’Institut.
Juan Banasco, Joan Baptista
(Vinarós 1872 – 27-II-1936). Sacerdot organista de l’arxiprestal vinarossenca. Abans de finalitzar els estudis sacerdotals ja va aprovar les oposicions a Mestre de Capella de la Seu Tortosina. Després de residir a Vinaròs com a organista va ser traslladat a Artana. Algun temps després va adquirir un benefici de la nostra parròquia. Va residir a l’Havanna durant sis anys; se’n ve a Vinaròs el 9 de juliol de 1917, i se’n torna altra vegada en setembre immediat cap a aquell mateix destí. Després va sufragar amb els diners guanyats per aquelles terres, l’orgue de l’arxiprestal que es va beneir i inaugurar amb molta solemnitat en la festa de Sant Sebastià de 1923. Estava construit per Pere Palop de València. Mossèn Joan Baptista Juan va interpretar a l’orgue, després de la seua benedicció, algunes obres molt selectes. L’any 1928 encara apareix com a coadjutor organista de la Parròquia, però pareix que per discrepàncies amb l’arxiprest mossèn Bono, va dimitir del càrrec i per eixe motiu va ser substituït per Vicent Enrique i Tarancon el qual va ser nomenat al juny de 1930. Mossèn Juan va ser l’autor de la música del famòs himne a Sant Sebastià del “Patria y fe”, que es feu per al III Centenari de la Relíquia i que es va publicar per primera vegada a la Rev. “San Sebastian” de novembre – desembre de 1909, pàgina 340.
Juan Arbó, Sebastià
(S. Carles de la Ràpita 1902,- Barcelona 1984). Novel.lista, biògraf i periodista. Era net del vinarossenc Sebastian Juan Ruber i fill de humils llauradors que es van traslladar a viure a Amposta quan ell tenia vuit anys. Aquest escriptor que va publicar les seues primeres novel.les en 1931 (L’inútil combat i Terres de l’Ebre) toca temes de les terres veïnes i parla sovint en les seues obres del nostre poble. Els seus primers llibres van constituir tot un avanç en Espanya i Europa, ja que com Camus o Sartre impulsarien el que es va denominar novel.la existencialista. Durant les festes del llagostí de 1967 se li va imposar a l’escriptor el llagostí d’or de la ciutat de Vinarós. Va escriure interesant articles al setmanari “Vinaroz” que són un model de la seua estupenda ploma. «Vinaroz en la prensa nacional», (12-XI-1966); «Vinaroz y la fiesta del langostino», (12-VIII-1967); «Vinaroz, su santo y yo», (23-XII-1967). En moltes de les seus novel.les cita sovint a Vinaròs i entre elles podem nomenar les que descriu ambients pròxims com “Entre la tierra y el mar”, “La Masia”, “Relatos del Delta”, etc.
Per a més informació:
Joventuts musicals
Associació cultural d’àmbit internacional que tracta de fomentar i difondre la música i organitzar concerts, fundada per Marcel Cuvelier a Bèlgica. L’entitat va ser creada a Vinaròs promocionada pels joves músics Sergi Pascual Rodiel, barceloní, i el pianista Lluís Avendaño que van publicar un encés memorandum d’aquest organisme el 24 de gener de 1981 i en el primer concert que l’entitat internacional va oferir el 13 de febrer. Va nèixer a Vinaròs en maig de 1981, sent la primera de la província. Es va presentar oficialment el dia 16 del referit mes a la Casa de la Cultura. Havien sigut elegits membres de la primera junta Lluís Avendaño Solá (president), Sergi P.Rodiel (Vice.president), Mari Carme Guimerà Talavera (secretària). Altres membres vocals destacats foren Martita van der Waall, Mari Pepa Rabasa, Mari Nati Acebes, Elvira Sanz, Felipe Osanz, Agustí Roso, J. V. Guimerà, Carles Carpe, Joan Forner, etc. Va arribar a tenir uns 144 socis. sent presidida l’entitat en 1993 per Mari Carme Guimerà. De l’organització de concerts pocs anys després se’n promouen des de la mateixa Generalitat Valenciana que traça convenis amb orquestres, intèrprets i corals nacionals o estrangeres les quals actuen al nostre auditori sense que el públic haja de pagar. L’activitat del grup de persones que amb molt bona voluntat ha dut endavant l’associació per tal motiu es va vore enmortida des del gener de 1994. El 4 d’abril de 1998 va ser nomenada nova junta, presidida per Sebastià Torres Camós.
Jovellar, Plaça
Nom de la plaça més cèntrica i popular del poble. Se li va dedicar al General Jovellar el 20 de juny de 1875. Es coneix també per plaça del Salvador, perquè en ella estava l’antiga casa gremial dels llauradors, que coincideix més o menys amb la que ostenta encara la capelleta i les rajoletes del Sant. Es una plaça senyorial, la més concorreguda i comercial per la seus situació privilegiada de confluència entre el centre -carrer Major- i dos carrers tan importants com el carrer de S. Francesc i la raval de Càlig, originades com autèntiques vies cap a València i Saragossa. Es la placeta per antonomàssia. Antigament rebia el nom de Plaça del Fossar per trobar-se allí el primitiu cementeri tocant a l’església primitiva, valgan s’la redundància. Se li va donar després el nom de Plaça del Sol. El 1753 va canviar altra vegada de nom, ja que se li va imposar el de Plaça de l’Hospital, per trobar-se en ella dit servei, perdurant així durant uns cent anys, encara que en 1842 se li va imposar el de Plaza de la Beneficiència, fins l’any 1844 (2 de desembre). Va ser llavors quan se la va anar coneixent com Plaça del Salvador, pels motius ja citats. Plaça del Sol va ser el nom que li deuria posar l’alcalde Zanon altra vegada en 1854 perquè volia posar sols noms populars a les places i carrers. Borrás Jarque afirma que, estant la Vila en tan penoses circumstàncies -guerres carlines- es tinguès humor per dedicar carrers a ningú ja que es posa el nom de Plaça de Jovellar a la que els republicans havien dedicat feia poc a Emili Castelar, quart president de la Primera República. Entre els edificis més notable que allí es troben cal destacar el que és actualment correus i que va ser primerament capelleta a Sant Cristófol, amb la seua campaneta inclosa, transformat en escoles en 1803 -la pedra clau porta eixa data en números romans-, sent coneguda popularment com Escola Dalt; a les postrimeries de la Dictadura (15-VI-1929) la va ocupar l’Escola Municipal d’Art regentada per Paco Argemí; com a Casa del Pueblo va ser destinada durant la segona República i com a Centre Secundari (de salut), durant el franquisme fins que l’alcalde Ramon Adell la va destinar a Correus a principis dels anys seixanta. Des de l’any 2004 l’Ajuntament ha recuperat l’edifici.
Jovellar i Soler, Joaquin
(Palma de Mallorca 1819 – Madrid, 1892). General i polític, figura prominent de la Restauració borbònica. Lluità a Cuba des de 1842 a 1849 i va ser secretari de O’Donell durant la guerra d’Africa. A Cuba va ser comissionat en diverses ocasions: 1842, 1851, 1873-1874, i finalment en 1875-1878. Ascendit a General en 1863, va ser ferit greument contra els revolucionaris. Capità General de Cuba en 1873 va retornar per a adherir-se posteriorment al moviment que conduiria a la Restauració borbònica en la figura d’Alfons XII. A Vinaròs intervingué en les acaballes de les guerres carlines. Així, el 10 de desembre de 1874, sent Ministre de la Guerra i estant pròxim a Vinarós el general Jovellar, com a cap de les forçes de l’Exèrcit del Centre, se li va presentar una comissió encapçalada per Ràfels García i Josep Martínez per a demanar-li ajuda; així, cap a les dos de la vesprada, va entrar al galop a Vinarós, una avançadilla de vint cavalls de la seua columna, quan feia dos hores que se’n havien anat els carlins i una hora després arribaven 4.000 homes més, dos companyies d’enginyers i tres esquadrons de cavalleria, amb 6 canons. Es van fer llumenàries per la nit i cobertors als balcons en senyal d’alegria, peró al dia següent Jovellar va dictar un ban manant a tots els llauradors que facil.litessen les seues cavalleries per a dur els bagatges, baix pena de cinc pessetes. Entre altres ordres donades per Jovellar va disposar refer les muralles i la constitució de Juntes de fortificació i defensa i d’administració. El dia 13 la seua columna se’n anà cap a Ulldecona, deixant resserves en Vinaròs i retornà el dia 17 manant-li al rector que desalotjara l’església i que repartira les imatges pel veïnat, ja que anaven a fortificar-la. En les obres de restauració de les muralles van intervindre forasters dels pobles veïns i com no estiguessen massa d’acord el benicarlandos no es van presentar, anant de seguida una secció de cavalleria que els traslladà a Vinaròs per la força. Els mateixos resultats es van donar entre la gent del poble, cansada com estava de tantes vegades en fer, desfer i refer les muralles. Reiterats bans es van pregonar els dies 14, 15 i 18 per la mateixa causa. Finalment Jovellar va posar alcalde a Salvador Masdemón i va canviar quasi tot l’Ajuntament, anant-se’n després sense tornar mai més, dixant en la Vila al brigadier Morales Reina qui s’encarregà de dur a bon terme pocs dies després els actes de seguir i adherir-se a la proclamació del Rei, segons ordres de Jovellar, el qual va ser nomenat ministre de la Guerra en el primer govern d’Alfons XII. L’alegria de Vinaròs a l’entrada de Jovellar es devia a que els carlins havien fet pagar a la població 14 mesos d’impostos en un sol any. El 20 de juny de l’any següent, estant altra volta Morales Reina en la Vila, se li va dedicar la millor plaça de Vinarós a Jovellar i posteriorment, tots els anys, coincidint amb el seu aniversari, l’Ajuntament el felicitava fins l’any 1892, en que el general ja va morir.