Mes: mayo 2014

Vide Hospital.

El territori que comprén actualment la nostra diòcesi formava en l’antiguitat romana la divisió coneguda amb el nom d’Ilercavonia (Ilergavonia o Ilercaonia). Segons Plini abarcava des de l’Ebre fins el riu Idubeda (Millars). En canvi Ptolomeu l’exten també per la jurisdicció de Tortosa. Al Nord confinava amb els Ilergetes de Lleida, per l’Est amb la mar i els cossetans de Tarragona, i pel Sud i Oest amb els edetans de part de València i Terol. Aquest tipus d’organització romana el va reestructurar més tard l’emperador Dioclecià, agrupant les províncies en diòcesis i prefectures. Ha sigut per tant la nostra diòcesi de Tortosa el monument viu més antic que posseïm. La seua capital sens dubte era Dertosa, i possiblement una altra població molt important seria Hibera que podria correspondre a Amposta. L’emblema que caracteritza a aquesta és la nau amb veles, dirigida per un timó, tal com figurava fa dos mil anys en les seues monedes en les que apareixen les efigies d’August i Tiberi per un costat i la nau en l’altra. En elles la legenda és la de DERT, abreviació de Dertosa, i la paraula Hilercavonia, o les de M. H. Julia (municipium Hibera Julia), segurament corresponent a Amposta i el Hiberus Flumen era l’Ebre. Abans de l’encuyanció de monedes amb caràcters llatins s’atribueixen a Tortosa les monedes amb la inscripció ibèrica de Iltircescen, en les que apareix en l’anvers un cap amb una espiga, símbol aquest últim de la feracitat i del principal producte cultivat en la regió. Els nostres ilercavons van obsequiar a Cèsar amb un bon oferiment de blat com vorem de seguida. Tot el blat, oli i vi que ja es produiria en aquells temps era embarcat sovint cap a Roma en les àmfores, tam abundants i de les que s’han trobat tantes mostres i fragments d’elles en els «carregadors», que llavors sembla que estarien situats en les desembocadures dels nostres barrancs. Escolano diu de la Ilercavonia: «En tiempo de los Romanos toda esta marca o mancha de tierra, que agora llamamos Reyno de Valencia, estuvo partida en tres partidos, quarteles, o gentes: como se saca de Plinio y Estrabon.Los primeros se llamaron Ilercaones, otros los llaman Ilergaones, Tito Livio, Ilercaonenses; Julio Cesar en sus comentarios, (como lo vimos arriba capitulo diez y ocho) ilurgavonenses, o Ilercavonenses; y dos medallas (de quien trataremos en este) Ilercauones, y Ilercavonia.(…) / Todas las tres (partes) en aquellos siglos tenian sus términos más prolongados que no en los nuestros. Porque agora los Ilercaones, toman desde la raya de Cataluña (que lo es el rio, a quien llamamos de la Cenia; y los antiguos, Brigancio) hasta el rio de Mijares; tierra muy poblada, y en que se comprehenden Nuestra Señora de Benifaça, los Morellanos, y la gente del Maestrazgo de Montesa. Y aunque el terreno, en parte es montañoso y doblado; la madera que se corta en lo de Benifaça para edificios, es la mayor, y mejor que se sepa cien leguas al rededor; y para labrar navios la mas excelente de todas. En lo restante es abundante de seda, azeyte, y mucho y muy excellente vino; y de trigo y ganados, con que vienen los de Morella a ser de los más ricos y hazendados del Reyno.» / Més avant, segueix (Colª.173,174) fent moltes disquisicions i allargant-se molt sobre la localització exacta de la Ilercavonia i la seua capital, discrepant d’altres autors. De les dos monedes encunyades en la Ilercavonia, de la més gran, l’Aes, afirma: «Hazeme bolver atras una moneda de cobre (…) de tiempo de Tiberio Cesar; que en la haz tiene estas letras, ILERCAVONIA: y en el reverso una nave, con las velas tendidas, y debaxo della escrito DERTUSA. De lo qual se dexa entender, que Dertusa o Tortosa, y la ciudad de Ilercavonia, eran cosas diferentissimas:y que recahia Tortosa en la jurisdicción de Ilercavonia, ciudad muy antigua y noble, puesta tambien a la ribera de Ebro, en par de la antiquissima Iberia; de quien haze memoria Tito Livio: pero entrambas tan consumidas del tiempo, que no hay quien pueda dezir, aqui fue Troya.(…)» I de la més menuda, un semis, diu: «Confirmalo Pradas (s’ n surt de mare i fa derivar la paraula ilercaons de la paraula Noé?) con una moneda muy antigua, hallada en nuestros dias, entre las ruynas de la villa de Cantavieja, frontera de nuestro Reyno, y districto de los Ilercaones, en el año mil quinientos noventa y cinco. Esta tiene en la haz una galera, con un remero, y sendos remos en las manos, y una figura que los Geómetras llaman Conus, que se levanta estrecho de lo baxo de la galera, y acaba arriba ancho y estendido: con que significan la vista del ojo, que saliendo del, como de un punto se estiende mas quanto mas se aparta. Debaxo de la galera se ven estas letras, ILERCAVOS; que quieren dezir, los ilercavonenses. El reverso de la medalla esta tan comido de la vejez, que apenas se descubre mas, que unos lexos de nave muy entablada, al talle de la de Noe, y cubierta de muchas y de muy anchas velas sin remos; y debaxo un letrero, con algunas letras medio rahidas en la forma siguiente: V N I S. ER P. A U S”. El comentari que seguix ens fa avergonyir i quasi no ens atrevim a tornar a fer-ho públic. Amb unes altres monedes més ben conservades, Escolano hagués pogut llegir fàcilment: M.H. IVLIA.A., es a dir Municipi Hibera Julia Augusta. La interpretació que fa Escolano de les lletres es: «Vndis ereptus Auus; y en romance, El Aguelo que se libró de las ondas del mar.»
BATALLA DE HIBERA: Fra Francesc Diago, en el seu llibre “Anales del Reyno de Valencia” (Any 1613, Llibre II, Pàg. 70), escriu també com desprès ho fa també Escolano les nostres terres de la següent manera: «Y para combidar a Hasdrubal, pusieron sitio a la ciudad de Iberia, que era principal en la Ilercaonia, en la ribera Occidental de Ebro, cerca de su desaguadero, y servia a los Cartagineses como de baluarte en aquel puesto contra los Romanos. Acudió luego Asdrúbal con sus exercitos, y sitiando a otra población que por allí cerca favorecia a Roma, fue parte para que los Scipiones levantassen el cerco de sobre Iberia: pero para su daño, porque por este medio vinieron a juntarse y travar batalla los dos exercitos, y el Cartaginés quedó vencido y desbaratado,(…). Caminando la buelta della los Africanos (Escipions), assentaron sus Reales en este Reyno de Valencia, en la región de la Ilercaonia, cerca de una población llamada Intibil, que ha de ser aora Binaros, a seis leguas de Tortosa, poniendo Antonino Pio a Intibil a veynte y quatro mil passos de aquella ciudad, viniendo la vuelta de Sagunto”. Va ser famosa la batalla d’Hibera (Amposta), narrada per Titus Livi. L’any 215 abans de Crist, una contraofensiva cartaginesa dirigida per Asdrúbal intentava trencar les línies romanes per poder avançar cap als Pirineus i reunir-se a Itàlia amb Anníbal. Els romans van posar seti a Hibera, i en la batalla que duu el seu nom, baix el manament dels germans Gneus i Publi Scipiò van derrotar els cartaginesos. En ella també es cita a la nostra (¿?) Intibilis. Aquesta colosal batalla d’Hibera, que es va produir en les nostres immediacions, afegides al volum d’abastiments del setge de Sagunt, donen xifres molt abultades, ja que l’infanteria d’Anníbal, composta per uns 90.000 homes, 12.000 cavalls i 40 naus, enfrontades amb les 3 legions dels romans i 60 naus de Gneus Scipió, delaten un gran moviment de tropes i flota per les nostres terres i costa, de les que no quedarien ben lliurats els ilercavons, obligats a passar d un bàndol a un altre, ells que eren tan orgullosos i tant s’estimaven la independència i llibertat. Proverbialment valents, no tenien una unitat política superior a la de la seua comunitat i per això la seua estratègia era la guerra de guerrilles, en la que solien utilitzar com espasa la cèlebre falcata. Rarament s’unien diverses tribus, cosa que va fer el seu capdill Indíbil com a cas extrem per a defendre’s. Juli Cèsar, en la guerra civil que va sostenir contra Pompeius mig segle abans de començar la nostra era, va mantenir molts enfrontaments aquí en la Península. Ell mateix ens narra els seu pas per la nostra Ilercavònia -ell anomena als seus habitants Ilurgavonesos- d’aquesta manera: «Interim Oscenses et Calagurritani, qui eran cum Oscensibus contributi, mittunt ad eum legatos seseque imperata facturos pollicentur.Hos Tarraconenses et Iacetani et Ausetani et paucis post diebus ILLURGAVONENSES, QUI FLUMEN HIBERUM ATTINGUNT, insequuntur. Petit ab his omnibus ut se frumento iuvent. Pollicentur atque, omnibus undique conquisitis iumentis, in castra deportant. Transit etiam COHORS ILLURGAVONENSIS AD EUM, COGNITO CIVITATIS CONSILIO, ET SIGNA EX STATIONE TRANFERT. Magna celeriter commutatio rerum: perfecto ponte, magnis v civitatibus ad amicitiam adiunctis, expedita re frumentaria, extintis rumoribus de auxiliis legionum quae cum Pompeio per Mauritaniam venire dicebantur, multae longioresque civitates ab Afranio desciscunt et Caesaris amicitiam sequuntur.» (Juli Cèsar. Guerra civil. Llibre primer, Capítol LX). El significat d’aquest passatge – prou senzill de traduir com passa amb les obres de Cèsar- el recull Borràs Jarque a la vegada d’Escolano, el qual afirma: «A esto sabe lo que cuenta el mesmo Cesar, que andando al pelo Afranio, Petreio, Lucio Domicio, y Decio Bruto, todos Pompeianos, con gruessos exercitos, que tenian en la ribera del rio Segre, cabe Lerida, contra Cesar y sus sequaces; se vinieron a poner debaxo de la conduta de Cesar, y a servirle en aquella guerra los antiguos amigos de Sertorio, que fueron los pueblos de Huesca, Calahorra, Tarragona, Lacetania o Cataluña, los de Ossona, i finalmente los Ilurgavonenses, o Ilercavonenses (que assi se ha de leer por estar depravado el texto) que son los pueblos deste Reyno de Valencia, que agora llamamos Morellanos, y los del Maestrazgo de Montesa, como lo veremos en su lugar. Ofrecieronse los sobredichos pueblos, dize Cesar, a servir en cuanto quisiesse dellos; y pidiendoles trigo, se lo truxeron al Real con abundancia. Pero nuestros ilercavones, no contentos con esto, le acudieron con un lucido esquadron de soldados; con que se mejoró de suerte el partido de César (que ya va de capa cayda) que se atrevio a salir en Campaña rasa de sus alojamientos, y los enemigos desmayaron. Con este buen sucesso a Cesar le fueron creciendo los amigos: y se alçaron contra los Capitanes de Pompeio a exemplo de aquellos cinco Pueblos que se confederaron con el». Es a partir de l’any 206 a. C. quan els romans van començar a sotmetre definitivament les nostres terres. Aquesta ocupació romana va representar per a les nostres comarques l’entrada en ple en el comerç internacional del Mediterrani. A més del comerç amb fenicis i grecs, s’havien mantigut ja contactes amb els pobles itàlics abans de la segona guerra púnica. Baix el domini romà va progressar l’agricultura per la introducció de sistemes de regadiu i de l’arada romana, que va perdurar quasi vint segles, sent instrument utilitzat encara pels nostres inmediats avantpassats. Les diferents escriptures ibèriques donaran de seguida pas al llatí unificador, del que en el transcòrrer del temps, barrejat amb les autòctones, naixerien les llengues romàniques com la nostra.

Nom donat durant la segona República i guerra civil de 1936 al carrer del Pont. El 26 de juliol de 1989 es va donar eixe nom a un altre carrer de nova apertura.

En 1959 deu soldats vinarossencs havien fet el servei militar en aquells territoris que pertanyien a Espanya. Quan van tornar, en juliol d’aquell any, ells i els seus familiars van anar a donar gràcies als nostres sants patrons a l’ermita.

Periòdic comarcal religiòs fundat pel llavors rector, Vicent Enrique i Tarancón, en 1943, d’aparició mensual i després bimensual. S’imprimia a la Imprempta Soto de Vinaròs. Estava escrit en la major part per Enrique i Tarancón, on difonia, com a consiliari de l’Acció Catòlica que era de tota la diòcesi, les seues propostes, reunions, consells, círculs d’estudi, etc. Posteriorment s’imprimia a Castelló.

Periòdic local d’aparició setmanal, fundat i dirigit per Daniel Maspons. Era de tendència republicana ja que s’autoproclamava «Semanario republicano unionista». Va eixir a la llum per primera vegada el 16 de juliol de l’any 1893, tenint curta vida ja que sols va publicar 15 números sent el darrer el 29 d’octubre del referit any. Surtia els diumenges i s’imprimia a la imprempta d’Àngel Fernàndez, encara que el propi Daniel Maspons era impressor. Borràs Jarque afirma d’ell que va nàixer «amb bons ideals de Llivertad i tolerància que’ls de la esquerra feren fracassar» (sic).