Mes: mayo 2014

Antigament l’oficial del Consell Municipal de conservar i deixar els pesos, romana i mesures que se necessitaven per a vendre, cobrant retribucions en espècie. Posteriorment, acabada l’època foral se’n cuidava el regidor conegut com a “síndic”, que tenia la romana, la lliura, la mitja lliura, el quarteró, la mesura i la barcella. La casa del Mustassaf es trobava al carrer Major. En els establiments del Mustassaf de l’any 1650 es diu «en dita present vila de Vinaròs dins la casa de la própia habitació, situada y posada en lo carrer Major de aquella». El Síndic tenia ja l’oficina de peses i mesures en el mateix edifici de l’ajuntament en el lloc que fins 1998 ocupava l’Oficina d’Informació i Turisme. Tenia el mustassaf els seus «Establiment» redactats pel Justícia, Jurats i Consell, en l’any 1648, encara que posteriorment se’n anirien afegint o emmendant molts d’ells. Els temes sobre els que tenia jurisdicció eren entre d’altres:
-Que ninguna persona vereme ni treballe dia de festa
-Que ningú gose vendre les vitualles a major for del que se li haurà donat
-De les espardenyes de espart o cànem o mercaderia falsificada.
-De capsingles i garroteres
-Del comprar en gros sabates y altres vitualles
-De les bèsties mortes y altres brutícies
-De pessades i messures falses i pesos i mesures falsos
-que lo Mustassaf sia satisfet del seu treball
-Dels preus de cebada i garrofes dels ostalers.
-Dels flaquers i dels que vénen pa sense llicència
-Del peix que es trau dins lo terme de la present vila.
-Dels traginers del peix
-Dels pescadors d ensesa.
Dels que prenen peix de les barques, bolig, coves i balances.
-De la obligació del pescador de donar peix pesat.
-De mercaderies que es compraran en lo terme de la present vila.
ANYS NOMS

1582 Nofre Joan Piera
1592 Nofre Joan Piera
1600 Antoni Rafel Morell
1602 Joan Esteller
1603 Bertomeu Bernat
1605 Baptista Febrer.
1606 Josep Doménech
1608 Joan Baptista Prima
1610 Cosme Ferrer
1624 Antoni Castell
1650 Pere Esteller.
1654 Joan Esteller
1655 Joan Baptista Febrer, menor.
1656 Berthomeu Juan
Thomàs Covarsí, notari
1659 Francesc Palau
1660 Jaume Pujalt, notari
1662 Agustí Piera
1663 Damià Forner
1666 Pere Esteller
1667 Onofre Juan
1668 Joseph Vidal
1669 Jaume Pujalt
1670 Jaume Miralles, ciutadà.
1671 Josep Vidal
1673 Thomàs Bonet, notari
1674 Pere Bo,
1675 Rafel Cruz.
1676 Llorens Llopis
1677 Damià Forner
1678 Jaume Miralles.
1681 Josep Vidal
1687 Joan Llanusa, notari
1688 Joan Llanusa, notari
1695 Damià Pons
1696 Josep Lluch, mercader.
1697 Macià Domingo Mallach
1699 Thomàs Bonet, notari.

En 1929 el mestre Vilaplana tenia un museu de la mar en el recent inaugurat edifici del col.legi Sant Sebastià. Dit museu contenia ja 72 espècies de moluscs, 52 de gasteròpods, 19 d’equinoderms, 49 crustacis diferents, 30 pòlips i 12 espongiaris. Per eixe motiu se li va concedir el premi Sant Gaspar a la virtut, de la Reial Acadèmia Espanyola. Les vitrines les havia facil.litades l’Ajuntament, però pagava del seu pecuni particular les despeses d’enviar col.leccions repetides dels seus animals marins, unes 6.000 pessetes anuals, tenint la dona dolenta i sis fills. La col.lecció va ser destruïda durant la guerra civil en que allí es va instal.lar un hospital de guerra i els metges van llançar per les finestres les closques a la platja. Giner Sorolla recordava que de xiquet les anava replegant per entre mig dels còdols.

 

 

El museu municipal del carrer de Santa Rita, inaugurat per Amics de Vinaròs el dia 14 d’abril de 1979, sent l’alcalde Lluís Franco Juan. Va nàixer en sessió de l’Ajuntament del 3 d’agost de 1977 en que es cedía la direcció, conservació i manteniment a l’Associació Cultural Amics de Vinaròs” i es feia com a necessitat de comptar amb un lloc on estiguessen exposats els diversos materials que s’anaven replegant i cedint per particulars en les diverses “Mostres de Records Vinarossencs”. En presència de les autoritats locals, membres de l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, Mossén Manuel Milián i el notari de la ciutat José Torres Giménez, va ser llegida l’acta per la qual els fills del pintor Gabriel Puig Roda, presents en l’acte, i que feien donació de diversos quadres pintats pel seu pare. El Museu està instal.lat (provisionalment?) en l’antiga capella de Santa Victòria de l’ex – convent de frares Agustins, la pedra clau de la façana de la qual du la data de 1788. Una capelleta de dita Santa, Verge i Màrtir, de rajoletes antigues en que estava la cara trencada, (ara totalment restaurdada des de 2002) presidia la façana. A l’interior de la capelleta, que s’ha conservat en bastant bon estat, es troben distribuides unes quantes vitrines, mentre les parets estan cobertes de quadres entre els que destaquen els ja citats de G. Puig Roda. En sessions plenàries de l’Ajuntament (3-VIII-1977 i 25-IV-1979) es va acordar la creació i conservació del Museu a l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, encarregant-la a més a més de la seua organització i administració. Dit Museu sols obria les portes al públic els dissabtes de 7 a 9 de la vesprada. En el Museu es van dur a terme diverses exposicions de pintors. Com que els quadres s’havien de despenjar per exposar-ne d’altres es va determinar traslladar les exposicions temporals posteriorment a l’Auditori restaurat posteriorment per ser lloc molt adequat i més visitat. Cada expositor ve obligat a donar un quadre per al fons del Museu o en tot cas a l’Ajuntament. El Museu, després d’haver estat durant dos anys tancat a causa de reformes del sostre, es va reobrir en març de 1995.
PRIMERA PROPOSTA DE MUSEU MUNICIPAL. Fou Francesc Argemí qui propugnà per mig de l’article “Vinaroz moderno” publicat a l”Heraldo de Vinaroz” (12-V-1929) la necessitat de la creació d’un Museu Municipal en l’antiga Escola D’Alt (antic edifici de correus fins el 2002), quan aquesta escola va deixar de funcionar en inaugurar-se el “Grupo de Baix” o de Sant Sebastià en 1929, per a recollir totes les peces interessants que es trobaven disperses, com el primitiu escut de la ciutat que estava a l’arxiu municipal. Aquest escut de que parla Argemí s’ha perdut, perquè suposavem que era el que es troba a la façana de l’Ajuntament, però no és, ja que quan es va construir l’Ajuntament es van donar els permisos corresponents i després de molts assessoraments i amb l’orde estricta de que havia de figurar l’escut de la Vila en el frontispici. Poc després es faria dins del programa de festes una exposició d’Art que seria la millor i més important duta a terme a la Província de Castelló. Totes les obres d’art que es van exposar, serien avui dia una enveja per a moltes capitals, si s’haguessen pogut conservar. En desembre de l’any 2004 l’alcalde Xavier Balada va tancar el Museu Municipal desprès d’haver-se produït un malentés entre l’Associació “Amics de Vinaròs” per la desaparició que no era tal d’uns quadres que l’arxiver municipal havia retirat sense notificar-ho. A partir d’aquell incident que va ser ampliament divulgat en la prempsa local, els “Amics de Vinaròs” van creure convenient buscar-se un local propi llogat i independitzar-se. Així “Amics de Vinaròs” va recollir tots els seus fons propis i es va instal.lar en una casa del Carrer de Sant Ramon que es on té la seu, des del dissabte 11 de febrer de 2006. Poc abans d’aquest tris incident les joves estudiants d’Història de l’Art Ester Forner Calallero i Laia Llorach Farga havien confeccionat un nou inventari de totes les peces que es conservaven en el Museu Municipal que pot servir per a quan el Museu de la Ciutat es torne a reobrir amb el antics fons i uns altres més interessants que puguen aparèixer. (Portada del Setm. “Vinaròs”, 15-IX-2001)

Si el mestre Sanchiz ja havia fundat una Biblioteca Escolar en 1917, el mestre Josep Vilaplana no es va quedar arrere, fundant en el nou col.legi Sant Sebastià, de l’any 1929, un museu escolar de Ciències Naturals, el qual es va desmuntar al ser transformat el centre en hospital militar de guerra (1938). Josep Royo Gómez, Diputat per Castelló de «Acción Republicana», havia enviat una important col.lecció de minerals i fòssils en 1932. Al mateix temps el mestre Vilaplana envià exemplars de conquilles marines a moltes escoles i també les intercanviava per minerals i fòssils. (Vide Vilaplana).

Nom d’un aperitiu que es fabricava a Vinaròs als anys 30, a partir del suc de taronja. Va perdurar la fabricació uns dos o tres anys fins que la fàbrica, coneguda popularment com “la del suc” va ser adquirida per la d’Adrian Klein de Benicarló i les treballadores que van voler continuar es desplaçaven a la població veïna. Les taronges es molien i després es premsaven; les pells les secaven per a obtenir també altres productes. La fàbrica estava situada a les afores del carrer de sant Francesc (cantonada amb la de Raimundo d’Alòs) on posteriorment estaria la planta de l’oli de BALADA (als anys 50) i després la d’ANIGRASA, propietat aquesta de Jovaní de Benicarló i de Ramon Grau de Vinaròs (als anys 60).

Nom d’una de les partides del nostre terme municipal situada junt a l’antic camí de Peníscola, a la vora de la carretera de Càlig. També és una altra zona situada junt a la vora de la carretera general, la Nacional 340, i prop de Sol de Riu, on es trobava una de les corbes més perilloses de l’esmentada carretera i en la qual es produien sovint accidents greus i mortals. Deurien el seu nom per l’abundància de la murta o arbustes perennifolis de la família de les mirtàcies (en castellà “mirto”).

Narra Bernardo Espinalt en la seua obra Atlante Español (Reyno de Valencia), publicada en 1786, que Vinaròs «el año 1241 era ya población grande, y mandó Don Ugo (de Folcalquer) cercarla de altos muros, y torreones, con un profundo foso, y un fuerte castillo en una eminencia: las murallas y torreones permanecen en el dia, pero el castillo está arruinado«. El que narren els historiadors Rafels Garcia i Borràs Jarque és que les primitives muralles conformaven un quadrat quasi perfecte que abarcava des de la raval del Socors al carrer de S. Tomàs i des de l’església fins a la plaça del mercat i de S. Antoni. Unes torres flanquejaven el perímetre, sent la d’en Borràs la que es trobava en el lloc que ocupa actualment la capella de la comunió.
Les altres eren la de Jaumeta prop del carrer dels Metges, la de Migdia i la dels Alfachs als extrems del carrer Socors, tancant la primera per la plaça Jovellar i tocantaquesta última al carrer de sant Joan. Avui dia sols queden dels primitius murs com a testimonis el portal dels Sants Metges i l’aliniació que es pot notar en les cases construides fora muralla tocant la seua part trasera a dits murs en el carrer de la Puríssima. Dins del recinte les cases estaven separades dels murs, quedant un corredor interior per tota la volta. Dit recinte deuria quedar prompte menut ja que en construir-se la casa del Consell al segle XV (ajuntament primitiu) en mig del carrer Major on es troben els arcs i la finestreta gòtica amb l’ala de l’escut ja es va haver d’aprofitar espai formant-se una arcada a l’entrada del carrer del Roser. En l’acta de la sessió del Consell de la Vila del 30 de gener de 1662 es llig: “També la muralla està en algunes parts descarnada y, si no s’adoba, podrà ser se derroque algun tros, si es pendrà un poco de cals per a reparar aquella aon més convindrà Vostres Mercés veuran lo faedor. Fonch determinat per tots que’s prenguen dos o tres almodins de cals y es pose mà en adobar dites muralles lo més prest se puga”.
MURALLES CARLINES: Queden testimonis gràfics (plànols i fotografies) i un troç de llenç que encara està per derribar a l’extrem del carrer de sant Joaquim. Com diu Borràs Jarque van ser assolades i refetes diverses vegades, sent les obres costosíssimes per a la població que va haver de gastar el que no tenia. Les murades estaven envoltades totalment per un fossat o vall exterior que a part de protegir-les per la distància de l’enemic, servia per desviar i inundar-se d’aigua, en els temps dels grans aiguats; així llegim en desembre de 1883: «A consecuencia de las fuertes lluvias ha sufrido mucho el foso que circunda la ciudad impidiendo las inundaciones. La falta de fondos hace que no se atienda a su composición con la urgencia que reclama su estado«.
Les «muralles» van permanèixer quasi senceres fins el manament de l’alcalde Ramon Adell als anys cinquanta, el qual va vendre ja tots els terrenys a particulars quan el desenvolupament de la ciutat les feia totalment inútils per a la finalitat defensiva que les havien originat.