Mes: junio 2014

Nom d’una urbanització moderna, construida als anys 80 – 90.

Aquest gènere literari ha estat cultivat per alguns afeccionats locals. Deixant apart els poemes de l’oriund Juan Pau Forner i de Wenceslao Ayguals, que res parlen de la nostra ciutat o costums, ens referirem als d àmbit estrictament local, com Agustí Safon Duran, autor de poesies en Castellà. Posteriorment destaquen com autors en valencià Joan Ribera Gonel, Francesc Argemí Poy (1863- 1938), Manuel Foguet Mateu (1908-1981), Venanci Ayza, Josep Sebastià Farga Esteller (1922-1975), Facund Fora Albalat, Francesc Esteller Fons (1888-1967), Antoni Mundo Salvador (1939-1979), Alfred Giner Sorolla (1918), i els joves Joan Francesc Gil Lluch (1966) i Antoni Vizcarro Boix, nascut a Tarragona i batejat a Vinaròs el 1970, fill de pares vinarossencs, aquests darrers ja amb versos més ben elaborats, pels seus estudis de Filologia Catalana.

Vide Casa Pocho.

Urbanització moderna construida a finals dels anys vuitanta junt a la carretera de la costa sud i el barranc de Les Salines.

Fou descobert per Francesc Gusi Jener i Arturo Oliver Foix en 1976. Va ser excavat en els primers temps per membres de l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”. Encara que rastrejada la serra del Puig per membres del Centre Excursionista de Vinaròs que s’atribuien la paternitat, aquests mateix escribien en setembre de 1974: “Arqueologia. Un llarg estudi a la nostra ermita, sense cap resultat positiu; excavacions a les sitjes de la Pedrera.” Vide Ibers.

La part més antiga de la població conforma actualment el centre comercial del carrer Major i els carrers que en ell conflueixen i que envoltaven les quatre llenços de les muralles en un quadrat encara prou visible. Les cases de les vores tenen una orientació ja diferent ja que es van construir amb les seues culeres pegades a la primitiva muralla. En un principi les poblacions rebien el nom d’alqueries, llocs o universitats, adquirir la categoría de “Viles” i “Ciutats” amb l’augment de la seua població. El moment en que Vinaròs va pasar de Lloc a Vila no està perfectament aclarat, ja que segons Ràfels García va ser el Mestre de Montesa Llançol de Romaní qui li va concedir eixe títol en 1640, però Borràs Jarque diu que desconeix totalment el document que avalà eixa afirmació de Ràfels. Per altra banda els historidors no es posen tampoc d’acord en la primitiva localització o situació de l’església antiga o anterior a l’actual.