Mes: junio 2014

Nom d’una de les partides del nostre terme. Es troba situada en l’extrem nord del terme, tocant al d’Ulldecona, i on es troba el molí de Noguera. Modernament s’han instal.lat allí diverses fàbriques.

Zona situada dins del terme municipal i enclavada dins la partida de terme de les Planes. Va comptar amb Estació de Ferrocarril (“Apeadero” o Baixador) que es va inaugurar a l’agost de 1958 i que va estar en ús fins els anys vuitanta. És el nom també d’un Polígon Industrial situat per aquell mateix entorn que fou aprovat per l’Ajuntament com Pla especial d’Iniciativa Privada el 21 de juliol de 1972. En un principi aquest polígon industrial havia de comptar segons els seus promotors amb una zona industrial, zona verda, vivendes ressidencials, etc.

El primer pla provisional es va aprovar perl’Ajuntament en 21 d’abril de 1965. Abans de regular-seles construccions pels PGOU els arquitectes i aparelladorsmunicipals dictaminaven les normes. En 1976 l’arquitectemunicipal Ernesto Orensanz va presentar un segon PGOU.Un altre pla apareix publicat a les pàgines del “setmanari”del 29 de març de 1980 i en sessió de l’Ajuntament de 13de gener de 1981 llegim: “Abonar la cantidad de un millóntrescientas cuarenta y cuatro mil pesetas al Colegio deIngenieros de Caminos, Canales y Puertos, Delegación deValencia y proceder al retiro del Plan General deOrdenación Urbana para proceder a su aprobación”. Unaltre nou Pla va ser aprovat a l’abril de 1986, que va entraren vigor en 1988, però que s’estava revisant i modificant aldesembre del 92 per a fer-se nou en 1993. Aqueixa era almenys la intenció. El 15 de febrer de 1995 l’Ajuntamentsocialista va tornar a aprovar-ne un de nou per unanimitat,però que desprès seria retirat. Un altre pla nou elaborat ipresentat després pel Partit Popular al maig de 1998,pareixia que tenia que entrar en vigor el dimarts 13 denovembre de 2001 però estava encara al gener de 2002,pendent d’entrar en vigor ja que, aprovat per l’organismecompetent de la Generalitat Valenciana, degut a lesmoltíssimes al.legacions que contra ell s’havien presentat,encara no funcionava.

Edificació emblemàtica de la nostra ciutat. Resulta ser una de les places d’Espanya més pròximes a la mar. Va ser construida en 1863, de fusta, segons diferents documents existents a l’arxiu municipal. Aquest tema va ser de molta controvèrsia a principis dels anys noranta del segle XX perquè el cartell inaugural no porta escrit l’any i el gran afeccionat i posseidor de una magnífica col.lecció de cartells de bous, el Sr. Paco Puchol i el seu fill Josep Lluís afirmaven que era de 1870. El cas és que en el cartell els preus de les entrades estan expresats en reals en lloc de pessetes i tant Sebastià Albiol Vidal i J. Antoni Gómez Sanjuán (“El sexo de los ángeles”, 24-VI- 1995) en tracten del tema de la vertadera data i desprès es publica per Josep M. Palacio Bover en el seu llibre. Va ser reconstruida en mamposteria (perquè l’anterior era de fusta) en 1891 pel Marquès de Fuente de Sol, D. José de la Figuera, el qual l’havia adquirit en 1890, un any abans. Aquest va morir a l’any següent. Quan el Marquès de la Fuente del Sol mor poc després de construir la plaça de bous de mamposteria, es fa càrrec de l’empresa Joan Morales que la regentaria fins 1936, per un espai d’uns 45 anys. Poc temps després d’acabar la guerra el Sr. Morales va morir. De la controvèrsia de la data de la construcció de la plaça de bous, sols es pot afegir que Borràs Jarque ja tenia set anys quan es va construir la de mamposteria i quan ell publica, perquè pot haver-ho escrit molt abans, la segona part de la seua Història de Vinaròs han passat tan sols quaranta anys. Ell havia tingut al seu abast molts documents i moltes fonts directes de gent que encara vivia i havia vist la seua construcció: qualsevol persona que en aquell moment tinguès vint anys, -amb total llucidesa-, tenia seixanta anys quan ell publica el segon volum, per tant tenia massa testimonis vius per a no equivocar-se. Per tant s’ha de creure el que ell afirma i reconèixer que la nostra plaça, la de mamposteria, no és tant antiga com es vol fer creure A més, també l’escrit preciòs de F. Almela i Vives, que té per títol “Vinaroz, clarísima ciudad” ho reafirma I Almela i Vives era un gran erudit, historiador valencià, dominador de tots els temes./ Una notícia molt curiosa apareguda a Internet (vegeu Club Taurino) diu el següent: Toros célebres: “BATALLÓN: Lidiado en Vinaroz en el año 1880, fue el responsable de que el público en el festejo intentase destruir la plaza de toros. Batallón mató a todos los caballos del coso. Ante la suspensión del espectáculo y las consecuencias que se podían derivarse de la decisión, los empresarios tuvieron que salir inmediatamente a buscar más monturas pagando por ellas precios astronómicos”. Això ens fa pensar que destruir una plaça de fusta era possible però si aquesta hagués sigut en aquell temps de mampostaria. A començament de segle va llogar-se la plaça pels hereus del marquès de Fuente el Sol a l’empresari D. Joan Morales Fuster, el qual donà un gran impuls a les festes de la tauromàquia. En 1920 va adquirir la plaça D. José Torres Marmaña per indicació del Sr. Morales, sent tots dos grans impulsors de la festa. Torres va mamprendre importants reformes i va iniciar la construcció d’un segon pis de fusta, amb capacitat per a uns 10.000 espectadors i així apareix que en gener de 1921 uns trenta operaris treballaven en la restauració de la plaça que es trobava tota ella en molt mal estat de conservació, sent reinaugurada el dia primer de maig; es van fer les proves i es van considerar que estaven fetes «a prova de bomba», amb capacitat per a 8.000 espectadors. Eixe dia van actuar Saleri, Varelito i Granero i a les festes de juny , el gran “Belmonte”, “Belmontito”, el seu germà i Saleri, els quals a pesar de la fama van defraudar i al dia següent que van torejar Luis Freg, Saleri i Dominguín, van tenir una excel.lent actuació, però desgraciadament el públic llavors va fallar a causa del fracàs produït el dia anterior. En 1945 F. Almela i Vives va escriure una bellíssima poesia sobre la plaça; diu així:

Vinaroz tiene una plaza
de toros junto a la mar;
donde celebra corridas
en la tarde de San Juan.

Es una plaza muy blanca,
no con blancura de cal,
sí con blancura de espumas
que reluce mucho más.
Y es airosa, porque el céfiro,
la brisa y el vendaval
por ella corren y pasan,
por ella vienen y van.

Acaso fue en otros tiempos
una magnifica nao
que, fatigada del ponto,
varó para descansar
y, por gracia de gitanos,
fué permutando su faz
y se quedó convertida
en coso de torear…
¡Acaso fue en otros tiempos
una magnifica nao!

Como, al frente del verano,
hoy es tarde de San Juan,
hacia la plaza de toros
compacto gentío va:
carpinteros de ribera,
un barbado capitan,
descargadores del muelle,
marineros de ultramar,
carabineros de Cadiz
y pescadores de acá
que pescan el langostino,
salmonete y calamar…

¡Cual rebullen los tendidos
de compacta humanidad!
¡Como brillan las alpacas
en ternos de desposar!
¡Que panuelos mas fulgentes
en su tejido oriental!
¡Como laten abanicos
con medio siglo de edad!…
Bajo el cielo inmaculado,
la corrida va a empezar.

Toreros y torerillos
que en el cartel figurais:
hoy es die de lucirse
con valor y habilidad,
porque, si asi no ocurriese
mas valdria contemplar,
desde un arco de la plaza
y olvidando lo demas,
el espectaculo eternamente
bello de la mar.
¡Lámina sin fin de azules!
¡Cuánto añil en libertad!
¡Cómo palpitan las aguas
con besos de oro estival!
Una vela de tres ángulos
avanza con majestad;
tres gaviotas juguetean
por el gusto de jugar…

Finalitzada la Guerra civil de 1936 el Sr. Torres va haver de restaurar-la ja que s’havia utilitzat com a camp de concentració de presoners i estava molt maltreta. En 10 de desembre de 1949 va adquirir-la als hereus de D. Eduardo Torres, el Sr. Juan Juanola Juanola, de Barcelona, pel preu de 600.000 pessetes. En 1958 es considerava que la cabuda d’espectadors de la plaça era de 7.200. El 9 de juny de 1990 va passar a ser de propietat municipal, per signatura en escriptura notarial de Marta Puig, viuda de Juanola, en el despatx de l’alcaldia. Es diu que si es van pagar 80 milions de pessetes per ella. La plaça ha tingut molts empresaris destacant entre ells per la seua permanència i per l’impuls donat a la festa, el ja referit, Joan Morales, el Sr. Aguilar Corcuera; Josep Salvador Morte, mort en desgraciat accident de trànsit quan es desplaçava a la nostra ciutat des de Castelló, on residia; i l’empresa «Tauro Ibérica», canviada ara per Tauro Castellón en temps recents. Continuament s’han dut a terme reformes més o menys importants donat el desgast que el pas inexorable del temps produeix. Una escola taller l’ha restaurada en les temporades de 2002-2002.

(Palafrugell, Girona 1895). Escriptor català. Molts viatgers i transeunts per la nostra ciutat ens han dixat escrites les seues impresions en els seus llibres de viatges o memòries. De temps antics i que podem considerar històrics o pretèrits en tenim bona mostra en Enrique Cock, Cavanilles, Antoni Ponz, Guilles de Faing, el cardenal Retz, Fra Antoni Panes, Laborde, Juabert de Passà, Charles Davillier per posar uns quants exemples. De temps moderns tenim la descripció dels valencians Teodor Llorente ide l’ínclit Joan Fuster, del que fa poc vam parlar arran de la seua mort. En el Setmanari Vinaròs D. Manuel Foguet ens deixa notetes de visites de persones que pel temps han adquirit prestigi o ja el tenien, com el trànsit de banquers com Rafael Termes, guitarristes com Narciso Yepes, que va actuar, o del trànsit senzill de Josep Pla. D aquest últim tenim la que ens apareix el 15 de gener de 1972 que diu així: «Visita. Estuvo unas horas en nuestra ciudad, efectuando un recorrido por su centro y zona marítima, el escritor Josep Pla, acompañado de unos amigos y de paso hacia Barcelona». Josep Pla anava acompanyat a un amic cap a Castelló i es van aturar cap a les déu del matí a Vinaròs, on aquest havia de contactar amb un representant de l’empresa, Joan Domingo Pascual. Els tres van dinar a la fonda dels Tres Reis i després el vinarossenc els va acompanyar a visitar el port, l’ermita i uns moments l’església, partint de nou de viatge els Sr. Pla i acompanyant cap a les quatre de la vesprada. Desconeixem si d’aquesta visita Josep Pla es va traure les seues impressions, que com totes les d’ell són iròniques i d‘un populisme costumista, reflecteix en el seu llibre «Navegació d’estiu». Són nombroses les ciutats que va visitar i de les que va dixar la seua visió certera l’escriptor. No fa massa, la revista el Temps feia un recull d’eixes impressions sobre diferents ciutats relatades per Pla en diversos llibres. El relat que aportem el fa anar de viatge pels ports marítims del País Valencià, de trànsit cap al Sud i la notícia diu que anava cap a Barcelona, cosa que ens fa pensar en altres possibles visites o bé en la desfiguració o inventiva de l’autor. El llibre en qüestió es va publicar després de la seua mort, en 1985. Diu així el text, que hem retallat un poc per mor de la brevetat: «De Sant Carles de la Ràpita a Vinaròs navegàrem insensiblement – de la manera insensible que es passa de la fonètica de les terres catalanes de migjorn a la de les primeres terres valencianes. / Enfilarem la boca del port a l’hora baixa. Aparegué el port en construcció, molt gran, dedicat a la pesca. No vaig veure cap rastre del petit cabotatge a què s’havia dedicat aquest port anys enrrera. Em vingué a la memòria l’olor de la garrofa que portaven els pailebots de Vinaròs i que havia olorat tantes vegades al moll de Palamós en la meva adolescència. Els ports, que semblen estàtics, d una imatgeria continuada durant tant de temps, és de les coses que hauran canviat més. / Una vegada fondejats a la riba, saltàrem en terra per fer quatre passes. Ens trobàrem amb una enorme esplanada entre el moll i les cases dels pescadors. Vaig donar una mirada al rodal que confirmà la desaparició del cabotatge antic: ni tant sols l’obra morta d un pailebot en curs de podrir-se. Res, les vaques i les trainyeres amarrades a les ribes immediates. Les trainyeres es preparaven per sortir. Algunes tenien els petromax encesos de clarors esblaimades cremant en la incerta foscor del crepuscle. Altres provaven d encendre els globus de vidre i de vegades tenien un esclat agut i blavís. S’encengué la il.luminació pública de la població, més aviat groguenca. Sentírem els motors de les embarcacions que salpaven – el picar dels motors aventurers i desballestats de les trainyeres.
-Demà menjarem sardines…- em digué Albert tot caminant per la gran esplanada deserta del moll
-Més malament podría anar…
-¿Vols creure que estic una mica cansat de menjar llagostins?
-No m’estranya gens. Jo ja ho estava abans de començar.
-Com poden arribar a embafar les coses considerades bones!…
-Si segueixes per aquest camí descobriràs la pólvora.
-Ja ho veig…
Enfilàrem un carrer molt llarg, inacabable, que anava,
segons ens diguèren, devers l’església i la carretera. En un
moment determinat, Albert es parà en sec sobre la vorera i
em digué:
– I si reculessim?
-Com vulguis. Et fatiga aquest carrer?
-No és que em fatigui. El trobo igual que qualsevol carrer del qualsevol poble dels mateixos habitants del nostre país. Jo em pensava que ja érem a València.
-Es clar que som a València, però tot això és igual, no hi ha cap diferència. De diferència, potser només n hi ha una: fixa t en les portes de les cases, les portes del carrer: són portes rurals, amples, amb l’amplada suficient per a passar-hi un carro. Aquesta nota agrària, pagesa, és general en els pobles de València, cosa que en molts del nostres pobles, no diguem en els industrials, ha desaparegut. A mi m agraden les terres i els pobles de València pel fons de ruralia que tenen. Mira, a més, l’aspecte de benestar, net i arreglat, que tenen aquests carrers. Serà una vertadera pena si, almenys de portes enfora, agafen un aspecte més modern, que en definitiva serà més esquifit i enxubat.
Després de caminar una estona llarga, arribàrem a bord del «Mestral». Ens haviem fondejat a prop de les trainyeres i les barques havien salpat. El lloc era molt solitari. Lluna vella, color de minvant. A l’estiu, el color esgrogueït de la lluna té una morbidesa debilitada. Sobre les aigües mortes del port hi tremolava un riell de llum decrèpita. Més enllà de la gran esplanada buida, es veien les cases del barri marítim de Vinaròs, tocades per una claror decandida i malaltissa com una al.lucinació de sentimentalisme irreparablement mediocre i obsessionat. Es veia algun llum a les finestres de les cases que semblava passat per un vidre entelat. A popa del quillat, Martinet fumava un cigarret, distret, una mica arronsat. / -Demà menjarem sardines a la brasa, per esmorzar…-li digué Albert en arribar.(…)
/…………………………………………………………………. / 
(…)Em despertàren els motors de les trainyeres que arribaven. Martinet aparegué en coberta perfectament guindat. Era la punteta de l’alba, i les estrelles parpellejaven. El mar no se sentia de pura immobilitat. El mariner saltà en terra i vaig veure que s’acostava a les tainyeres. En tornar em digué que portaven una mica de sardina, no gaire. Després, emprengué la marxa cap a la població amb un grup de pescadors, de cara insomne i pàl.lida, que transportaven les caixes de peix de la llevada, que no fou pas gaire abundant pel que vaig poder veure. El brogit de l’arribada de les trainyeres s’anà extinguint i l’indret tornà a la solitud de la nit. Abans de tornar-me a adormir vaig donar una mirada circular al port. Quines dimensions, valga m Déu! Tot era desert. Tot hi anava balder. Era com si us trobessiu a dins d un laberint de pedra perfectament posada i fresca, formant murades altes. Quina falta de gràcia, quin aclaparament de buidor! No he pas estat donat, fins ara, a somniar gaire, però he somniat, de vegades, laberints de pedra -la sensació desagradable de sentir-me tancat en laberints de pedra. El port en què ens trobavem em féu pensar, en mirar els molls i les tenalles exteriors, en aquelles històries de pedres grises. Quina fascinació devia tenir el vell port de Vinaròs a l’època del petit cabotatge a vela amb olor de garrofa o de taronges que portaven estibades els pailebots, les barques de mitjana o els xabecs, i els arrossos a banda que els mariners menjaven en coberta! Les coses de forma abstracta, les estadístiques perfectes i, per tant, inservibles, em fatiguen. Són coses fictícies que m haig d introduir al cervell. M agrada més el pintoresc.
Martinet tornà a les set quarts de nit. Feia la impressió d haver caminat una mica; les sabates d un negre mortuori, plenes de pols.
-He anat a veure un tarongerar. M ha agradat de veure els tarongerars, tan ben arreglats i tan verds. En arribar a Portvendres, els amics del café m haurien dit: «Heu anat a València i no heu vist un tarongerar? Què dormieu?».
Així, he anat a veure un tarongerar. He hagut de caminar fins a l’altra banda del poble. Ara en sabré donar raó…
(…)
…………………………………………………………………
Fèrem un esmorzar magnífic. Jo vaig menjar vuit sardines -habituat com estic a no esmorzar de forquilla; Martinet en menjà dotze i Albert setze. Tothom es quedà amb una mica de gana i Martinet hagué de reconèixer que s’havia equivocat per defecte. La sardina és un peix -sobretot menjada amb una ensiamada de pebrot i tomàquet i una bona ampolla de vi (que aquest és el cas) – que més aviat us posa obstacles a l’acció i al moviment. Es el peix de l’immobilisme, de la incuriositat i del dolce far niente, sobretot quan el dia creix i el sol i la calor envaeixen la terra. Així i tot, Albert i jo férem un esforç i tornàrem al poble, amb la intenció de visitar l’església. Després d haver caminat l’esplanada deserta del port, la suor ens regalimava cara avall. Cercàrem un taxi. Ni un per medicina. Enfilàrem el llarg carrer. En arribar a la porta de la gran baluerna parroquial, Albert veié les impressionants columnes salomòniques de marbre que s’hi alcen a banda i banda i no pogué reprimir la decepció: / – M has fet venir per aquestes columnes? -em digué fent una cara suada de omes agres – Vols dir que valia la pena? Aquest barroc és sinistre. / -Entrem a l’església. Tindrem més fresca. L’edifici no és pas això sol…-li vaig afegir. / Entràrem a la fàbrica immensa. Era tot fosca. La temperatura era una mica tombal. Molt agradable. Però Albert no tingué gaire paciència. Habituat a les esglésies de França, més clares, no volgué fer l’esforç d acostumar la vista a aquelles tenebres. Vaig veure que s’impacientava i que a penes podia aguantar els nervis. Sortírem ràpidament. Fou una llàstima. Cercàrem un taxi als cafés de la carretera. Cap taxi disponible. Férem el llarg camí del port negats de suor. A l’esplanada l’aire tenia un encegament lumínic. /
………………………………………………………………
El port de Benicarló no és pas tant vast com el de Vinaròs. Quan siguin, però, acabats, només es podran comprendre amb vista de futur – a un futur molt llunyà – i cada un a la seva escala, naturalment. Benicarló és un port de pesca, com el de Vinaròs; però, com que aquest ofici hi té menys volum, encara que sigui més petit, tot hi va balder i produeix una impressió de buidor. Es tant fred com l’altre, totalment desproveït d amenitat, igualment pretensiós. En tot aquest litoral que anem seguint, s’ha volgut, notòriament i de cop i volta, redimir els pescadors, i la redempciò ha consistit a despintoresquitzar els barris de pescadors i a desplaçar-los de les seves velles cases a blocs de cases modernes, funcionals, primes com orelles de gat, glacials -cases de catàleg simplement (…).