Mes: junio 2014

Està dedicat dit carrer a Sant Tomàs de Villanueva, i es celebrava la seua festa el 21 o 22 de setembre. Està dedicada a aquest Sant que rep aquest nom per haver nascut a Villanueva de los Infantes i va ingressar en la Orde dels Agustins en 1520. Va acceptar l’arquebisbat de València i amb un règim auster de la seua pròpia vida va establir les normes de Trento en la seua diòcesi. Va promocionar sínodes; va crear escoles i hospitals, morint en 1555. Es pel fet de ser un sant de la ordre dels frares Agustins i pel seu veinatge de carrer i convent, que s’explica que dita vall se li deuria dedicar a ell. Antigament es dia carrer de la Vall. En 1842 se li va posar el nom de carrer del «Comercio». Diu Borràs que en la última casa i tocant al ex-convent va nàixer Fra Agustí Cabadés i Magí, de l’hàbit de la Mercé i catedràtic de la Universitat de València, i que va morir precisament en rebre el nomenament de bisbe de Guadix. En temps de la 1ª i 2ª República se li va donar el nom de carrer de Fernando Gasset, polític i diputat republicà de Castelló, el qual tenia molts seguidors aquí a Vinaròs. Aquest carrer i tots els carrerons que el comuniquen amb el del carrer Major es va millorar moltíssim i es van posar tots al mateix nivell d’enllumenat i paviment del dit carrer Major amb motiu de tenir botigues modernes a quasi totes les cases en l’any 2001.

Es venerava aquest sant a l’altar de l’arxiprestal que té al damunt un vaixell, per ser el patró de la marina mercant.

Coneguda en temps antics com plaça del Monestir Vell, perquè segurament allí es trobaría el primitiu convent de Sant Agustí, mentre es construiria el gran. En 1604, en un establiment del lloctinent de Comanador apareix citat com «extra moenia Vinarosii in suburbio apellato Sancti Telmi» (fora de les muralles de Vinaròs, en el raval dit de Sant Telm). En 1842 se li va posar el nom de Plaça de La Matrícula, per ser el lloc on es pagaven també «els drets dels pals» dels que se’n parla a la Història de Borràs. En dita plaça es trobava el Casino dels Mariners, fins a la guerra civil de 1936. Després de la primera guerra mundial, en 1919, amb motiu de la pau europea, se li va posar el nom de Plaça de Bèlgica. Des dels seus inicis (segle XVII), tancant la plaça per un costat es trobava l’Hospital dels apestat conegut amb el nom de «La Illeta», per estar separat un reng de cases que es dien així i que la mar, quan era forta, deixava en complet aïllament. Allí es tradició que Sant Sebastià va obrar un miracle curant els apestats. (Història de Vinaròs. Pàg. 117). També aquest lloc va donar origen a la obreta dramàtica de Caietano Tresserra, nomenada «La Perla de la Illeta». Es va acordar ajardinar la placeta el 21 d’abril de 1965 i se li volia posar un xicotet monument al poeta Paco Argemí; per tal motiu va començar fent el seu bust l’escultor Francesc Vaquer “Chaldy”, que va deixar inacabat; aquest es troba ara al Museu Municipal. La plaça va ser remodelada tal com està en l’actualitat en juny de 1982, amb un cost de 200.000 pessetes.

Festa del Sant patró que es celebra a la ciutat el diumenge següent de la festa del dia 20 que es celebra a l’ermitori del Puig. Com que en un principi s’utilitzava una imatge del sant, de la parròquia, que era més menuda, va quedar com la «festa de S. Sebastianet». Es celebra missa solemne i processó amb la benedicció del mar.

Co-Patró de la Ciutat. El dia 20 de gener és el que la població celebra amb la festa més gran a la seua ermita.

 

Respecte a la llegenda teixida a l’entorn de la nostra relíquia de sant Sebastià cal fer cas als següents textos que fa l’escriptor i historiador Escolano en referència al Comte de Benavent, ex-virrei de València i a les moltíssimes relíquies que té el seu famós Col.legi del Patriarca, i entre les notes diu: «Esta assi mesmo este sagrado Colegio illustrado con cinco cuerpos de santos, que en el año mil seyscientos y nueve imbio de Napoles su Virrey Don Juan Pimentel de Herrera Conde de Benavente…» i acaba el capítol repetint quasi el mateix: «Finalmente los cinco cuerpos enteros, que los huvo el dicho Conde de Benavente del Papa Paulo Quinto, y se los imbió al Arçobispo para su colegio». (Colª.1074 i 1076). Com l’autor es coetani dels fets, ja que el seu llibre es va publicar a l’any següent, s’expandix en explicar la procedència i vicisituds de moltes d’aquelles relíquies. Es en aquest contexte que es produieix l’esdeveniment de l’entrega, o regal de la nostra relíquia d’un os d’un dit, de Sant Sebastià com un més en l’aluvió, que apareix (com un negoci), en les Catacombes dels primers màrtirs cristians. Així veiem que el 17 de maig de 1610 partiren de Madrid els Comtes de Lemos: “para ir a embarcarse en Vinaroz. Fueron acompañados de toda la nobleza de España, y con grave aparato y demostración de grandeza, como requería el cargo que llevaban. / En Vinaroz les aguardaban seis galeras de la escuadra de Nápoles, que el Rey les había mandado dar, y con ellas debía volver a España el Conde de Benavente, que cesaba en el cargo de Virrey”.
Desprès es publicarien els novenaris dedicats al sant i en ells, fent el corresponent panegíric, les legendes consabudes, de que trobant-se en perill…, en alta mar…, etc. s’aureolava la relíquia i al sant, sent copiades de tradicions d’altres poblacions i sent molt similars totes elles. Borràs Jarque diu que «A 28 de Setembre de 1610, (el Comte) va fer extendre un document públic al seu secretari Rvent. Cristòfol Martínez, prevere, per a que constara l’autenticitat de la Relíquia; en el qual document, dixà escrit el Comte de Benavent que dita relíquia era de les que venerava amb major devoció en el propi Oratori de son Palau de Valladolid. Document i Relíquia foren portats per D. Frances Juan al Real de Valencia, aon acudí a fer-se’n càrrec mossén Rafael Morell, acompanyat del Comanador de Vinaròs D. Onofre de Blanes, fent-se la entrega el dia 4 de desembre del mateix any, 1610. Mossén Rafael Morell es traslladá tot seguit a Vinaròs i deposità la Santa Relíquia junt ab l’Autèntica, en mans del Retor D. Juan Sancho, i del Justícia i Jurats de la Vila que ho eren Batiste Pumanyer, Bernat Roca i Miquel Piera, quina representació havia ostentat mossén Rafael Morell del Concell de la Vila i varies vegades justícia». El relicari és de plata sobredorada, d’estil gòtic-flamíger, i de principis del segle XVII, i segons opinió molt autoritzada de mossén M. Milián, obra dels orfebres de Sant Mateu, el punxó del qual es veu al peu. Dalt de la relíquia hi ha una imatge del Sant, en el revers pla del qual es pot llegir: «ESTA RELIQUIA DE S. SEBASTIA DONA LO CONDE DE BENAVENT AÑ 1610». L’any 1910, amb motiu de les grans festes del III centenar de la Relíquia, aquesta es va fer dorar al foc a València pels artistes italians Blai i Aleix Jaunino. L’ACTUAL IMATGE DE SANT SEBASTIA: Perduda irremissiblement la cinc vegades centenària imatge del nostre Sant Patró – que el poble coneixia carinyosament com «Lo Morenet»- en la darrera guerra civil, va ser el qui en el transcòrrer del temps aplegaria a ser cardenal Tarancon, llavors rector de Vinaròs, l’encarregat de retornar al culte diví els nostres temples, i la devoció al nostre Patró, Sant Sebastià. La guerra havia tingut un fort caire antireligiòs que s’havia traduit en cremar tots els altars i totes les imatges, autèntiques obres d’art, a més de totes les pèrdues humanes que va suposar. Vinaròs no va ser cap excepció ja que sempre s’ha distingit per ser dels capdavanters en les innovaciones, tant bones com roïnes. Entre les imatges perdudes destacava la del seu Patró. En plena guerra, quan les forces del General Franco ja eren ames de Vinaròs, l’Església, que havia sigut tan perseguida, va obrir els braços als militars, ja que els considerava lògicament els seus salvadors. En 1939, el general Aranda -«lliberador» de Vinaròs presideix la cerimònia i és el Padrí de la nova Imatge de S. Sebastià que es va inaugurar per aquell primer dia 20 de gener. Passats ja molts anys, quasi cinquanta, un desitg de molts vinarossencs ha sigut saber qui va ser l’autor de l’escultura que actualment es troba a l’ermita. Teniem testimonis que encara vivien, encara que molts no vullgueren recordar temps de tristor per a tants que havien sofrit. Una anècdota referida per un soldat de la guerra, padrí de qui aixó escriu, i recordada als quaranta anys feia referència a aquella imatge: «Irònicament recordava que l’escultor era de Vila-real i que si feia tants de miracles com segurament taronges havia fet la seua fusta, els vinarossencs ja estavem salvats». Per altra banda, recordant comentaris de l’ex-alcalde de Vinaròs, Ramon Adell, ens havia referit l’anècdota de que la imatge de Sant Sebastià que s’havia beneït i tret en la processó immediatament després de la guerra era molt lletja, i la gent li va traure el nom de «Xicotó», per ser baixet, negre, amb un gros bescoll. Efectivament, alguns que haviem estat seminaristes, o adoradors de la » Vela Nocturna», cap als anys seixanta, recordavem que en la golfa de la sagristia, a l’arxiu, hi havia retirada una imatge mig badada i molt descuidada de Sant Sebastià, lletja, però de talla. Quan qui aixó escriu va vindre de mestre a Vinaròs, l’any 1974, va exercir dos anys a les escoles del Pòsit Marítim, i després va passar al «Grupo de Baix», el Sant Sebastià. Allí hi havia una dona -Rosita Beser Sancho – qui, a més a més de ser cuinera, era netejadora també de l’escola. En una d’aquelles converses mantinguda de poca trascendència, sobre una anterior enfermetat del seu marit, va comentar que a l’Hospital de Castelló havia fet amistad amb un senyor de Vila-real, que li havia dit que a Vinaròs tenia un amic o més bé, un fill, i que era Sant Sebastià, perquè l’havia fet ell, però la senyora no recordava el seu nom. Per altra banda, sense saber l’autor, però tenint aquestes pistes ens trobavem en tres imatges del Sant, perquè estava a més de la negra i fea ja comentada, la de Sant Sebastianet de l’Arxiprestal i la de l’ermita. L’any 1980 va apareixer, procedent de França, un escultor vinarossenc, Agustí Agramunt –d’apodo Colero- qui afirmava que després de la guerra havia fet varies imatges de Sants per encàrrec de D. Vicente Enrique Tarancon, com la del Cor de Jesús, la de S. Rafel i S. Miquel, la Mare de Déu gitada de l’Agost, Sant SEBASTIANET, el núvol que sosté a la M. de Déu de la Misericòrdia, etc. Ja en teniem una de fitxada i per tant descartada. Calia aclarir les altres dos. Decidit a averiguar-ho, vaig agafar el telèfon i vaig tocar a Vila-real a l’escultor que possiblement podria ser l’autor, descartat Ortells, perquè en el llibre «El Escultor Ortells», estava clar que aquest portava un diari amb totes les obres que havia fet, i no constava. Per la data tampoc podia ser el que la cuinera del col.legi S. Sebastià m’havia indicat. Vaig posar-me en contacte amb l’escultor V. Llorens Poy, per si era ell. Hem va dir que no, però per les indicacions que li vaig donar, i que m’havia indicat Rossita Beser, de que pareixia un home solter, i que anava acompanyat per la seua germana, van ser motius suficients per a que em digués que l’escultor del Sant Sebastià era Julio Pasqual Fuster, descartat un altre possible, Pascual Amoròs, «Pasqualet», imaginer també de Vila-real, després de la guerra civil. Fetes aquestes averiguacions, la sort em va somriure, ja que, parlant un dia amb Melcior Boix, fill de l’escolà de la població durant la guerra i després durant més de trenta anys, va dir-me el nom d algunes imatges que s’havien fet a Vinaròs durant la post-guerra: «L’escultor de S. Jordi, Folía, havia fet la imatge de S. Antoni de Pàdua i aquella imatge tan lletja de Sant Sebastià de la que hem tractat, i la qual, en les remodelacions que havien fet en l’església i sagristia pel rector mossén Alvaro Capdevila havia estat destruida, per llevar «bultos». Ja tenim per tant aclarides les imatges, tenint definitivament com a autors de les actuals a JULIO PASQUAL FUSTER, de Vila-real, com l’escultor del Sant Sebastià de l’ermita i la del vinarossenc Agustí Agramunt com el del Sant Sebastianet del poble.