Mes: junio 2014

Escultor vinarossenc. Per encàrrec de l’Ajuntament, va fer la llosa sepulcral que cubria les entranyes del Duc de Vendôme. La resta del seu cos està soterrat a L’Escorial com a personatge de sang reial. La làpida estava situada al peu del presbiteri de la nostra església. Dita làpida, de la que sols queda aquest record fotogràfic, va ser destrossada a massades en la darrera guerra civil de 1936 per vore si amagava algun tresor.

Nom donat a un carrer de nova apertura en sessió de l’Ajuntament del dia 7 d’abril de 1999.

Nom amb que es designava també el puig del Perengil, segons afirma Cavanilles en les seues “Observaciones”.

(Tírig 18-III-1865 – Vinaròs 21-XI-1919). Pintor aquarel.lista. Descobert el seu talent artístic pel seu mestre d’escola quan només era un xiquet, un «pastoret», va ser becat per la Diputació Provincial per a iniciar estudis a l’Acadèmia de Belles Arts de València. Posteriorment va viatjar, becat sempre, per Madrid, Itàlia, París i Barcelona. Havent escollit una muller del seu poble, Josepa Alcàcer, va decidir establir-se a Vinaròs en 1903, on li naixerien els seus quatre fills. Molt havia tingut que vore l’advocat, Diputat Provincial i també President de la Diputació, el vinarossenc Ràfels García, en la carrera del jove pintor. Així es formaria una unió entre Diputació i pintor que donarien com a resultat els grans quadres que avui dia embellixen les sales d’aquella institució provincial, com el grandiòs de «La Expulsión de los Moriscos» de 1895 i altres. Puig Roda va llogar un primer un pis del carrer de Sant Francesc. Des del seu terrat, pintà un esboç del nostre campanar que es troba actualment al Museu Municipal de Vinaròs. Com que van naixent els fills i el pis se li queda menut, el mateix propietari del pis li ofereix una sénia a la raval de Càlig, coneguda en aquell temps com hort de Perales, on la naturalesa i en especial el seu verd parral li faran de ric dosser per a pintar i recrear escenes, algunes molt logrades i que tenen per fons el campanar del nostre poble. Les dones rentant i brodant, les revenedores de peix, porten la indumentària de les nostres avantpassades que servirien anys després per recrear el vestit típic vinarossenc de les nostres camarades. En aquella sénia treballa el pintor afanosament i es visitat de manera contínua per amics com els mestres Sanchiz i Vilaplana, l’arxiprest mossén Bono, Ràfels García, Argemí, Francesc Vaquer, etc. Les persones del seu entorn li serveixen de model, així la neboda, muller, fills, veïns, etc. Ens deixa retratades les costums, indumentàries i paisans característics d’ aquell moment. No parava d’ enviar les seues aquarel.les a altres països, que li les pagaven millor. Poc a poc anirien sorgint aquells portentosos retrats que avui són l’orgull de la Diputació, com «Tipo del Maestrazgo», que representa al «Tio Tonet de Dieguet», un veí del carrer Sant Josep; del bust del concejal Domingo Agramunt Messeguer, amb uniforme de la Marina, per ser funcionari de les drassanes de Càdis; del seu metge Sebastià Ribera Roso, quadre que avui es propietat de la família Ribera Caballer; del tio «Samarro»; de la jove Agustina Forner, amb manteleta festiva d’anar als bous; de Pilar Forner, padrina del seu fill, i tants altres sobre el nostre port, la plaça de bous, les sénies, les platges, la pesca, costums, i un llarg etcètera. A la seua mort, la vidua i els fills se’n van anar a viure primerament a Benassal en març de 1922, traslladant-se poc més tard a Barcelona Les anècdotes es succeeixen: així comença a pintar a un veí barbut que al dia següent se li presenta tot mudat i ben «afeitat»; s’instal.la la llum elèctrica, llavors tot un aconteixement; adquireix una altre invent: una bicicleta, i amb ella recorre pobles de l’entorn; adquireix també finques i planta ametlers; es compra una escopeta i es dedica a la caça. Una greu enfermetat d’estòmac (epitelioma gàstric), li produiria la mort el 21 de novembre de 1919, als 54 anys, en plenes facultats per al seu extraordinari art, i que tot Vinaròs plorà en el convenciment de que havia perdut un gran artista. La prempsa provincial i nacional es van fer ressò de la gran pèrdua. El seu cos reposa en el nostre cementeri i la vidua i els fills permaneixerien encara uns anys en la nostra ciutat fins al març de 1922 en que es traslladarien a Benassal i poc després a Barcelona, com moltíssims emigrants vinarossencs i comarcals. Vinaròs va tardar molts anys en reconèixer i fer una magna exposició de les seues obres en les aules del col.legi “Sant Sebastià”; va ser en 1966, sent alcalde F. Balada, dintre dels actes de les festes locals i en les que se li va dedicar amb aquest motiu el carrer que avui porta el seu nom. I també, gràcies en part a la important donació d’obres de l’artista per part dels seus fills, s’inaugurava el 19 d’ abril de 1979, el Museu Municipal de la nostra població, en acte solemne en presencia d’autoritats locals i mitjançant acta notarial de l’aconteixement.

Carrer inaugurat solemnement per l’alcalde F. Balada i fills del pintor dins de les festes locals de juny de l’any 1966, amb motiu d’una magna exposició sobre l’artista. (Vide Puig Roda). L’acord municipal era del mes de gener del mateix any. El carrer és la segona travessera pujant pel carrer del Pilar, molt prop de la sénia en la que va viure el pintor rodejat de la seua família, els darrers anys de la seua vida, i lloc del qual es conserven diversos quadres molt acertats de l’artista, amb el campanar al fons. Els fills del pintor Gabriel i Laura Puig Alcácer, vinarossencs, foren declarats fills adoptius de Tírig a l’agost de 1992.

(Vinaròs 1944). Doctor en Història. Fou destacat sindicalista. Té escrits nombrosos articles d’opinió al setmanari “Vinaròs” i a “Crónica de Vinaròs” sobre temes polítics. És autor del llibre de Cossetània Edicions titulat “A cavall de la utopia”, sobre un personatge d’Alcanar, Esteve Fibla i que va ser presentat al saló de sessions de l’Ajuntament d’Alcanar el dia 26 de desembre del 2001. Darrerament la Universitat de Castelló, Jaume I, li ha publicat l’obra, “Els corcs de la Restauració (1876 – 1923)”, amb pròleg del catedràtic d’Història Joseph A. Piqueras.