Mes: junio 2014

(Vinarós ¿? – 1800). Abat vinarossenc de Benifassà, elegit per al quatrieni 1792-1796. Havia estat primerament Prior de Mosquerola i després fou elegit abat en Benifassà. Durant els temps cruents de la Revolució Francesa i guerra del francés, va acollir en el cenobi i en l’Escarpe i Mosquerola a monjos trapenses francesos que fugien d’aquella esmentada Revolució. Va morir a Benifassà el 7 de setembre de 1800.

Aquest inicial carrer es va retolar inicialment amb el nom de Calvo Sotelo en gener de 1966. Coincidint amb l’adveniment de l’actual democràcia se li va canviar i se li va imposar la nova denominació de Pablo Ruiz Picasso. Com a tal primer nom comprenia el carrer paral.lel al de Sant Francesc fins al del Pilar per fora muralla (carrer de la Cooperativa); sense saber perquè (i els diferents Ajuntaments no s’hi oposaven) els mateixos veïns van denominar la nova vorera de baix de l’oficina PROP com carrer de La Muralla. Amb el creixement de la ciutat, sent alcalde Jacinto Moliner, la nova avinguda es va remodelar amb noves voreres, il.luminació i complementada amb rotondes que fou tot inaugurat solemnement per autoritats locals i regionals el 31 de març de 2003.

Cognom poc comú però que apareix a Vinaròs. A començament de segle, en 1910 apareix censat Agustí Vidal Picasó, avi matern de qui aixó escriu. Tenia també altres germans amb els mateixos cognoms.

Nissaga de platers vinarossencs de finals del segle XVII i mig segle XVIII. En Cinctorres, població dels Ports es conserven obres dels tallers de Vinaròs obra dels orfebres Piñol. Entre les principals d’aquestes joies cal ressaltar quatre canelobres de plata, tres sacres d’altar de considerable tamany i una relíquia de tres sants amb forma de custòdia, les quals van ser exposades a la catedral de Tortosa a l’abril de 2.000 dins de l’exposició denominada “Fidei speculum”.

(Vinaròs, 26-VIII-1767). Sargent. Fill del plater Antoni Piñol. El 15 d’abril de 1811 va ser comissionat amb un sou de 36 reals per a que amb vuit milicians ixquera a perseguir els bandolers de camins.

(Vinaròs, 27-XI-1765-?). Orfebre vinarossenc. A ell i al seu pare, dit Antoni també com ell, es deuen moltes de les peces d’orfebreria de les que queden a l’Arxiprestal. Apareixen en els documents els noms de dos Antoni Piñol, pare i fill indistintament com a platers de Vinaròs. Una de les consequències més tristes de la guerra de la Independència, sens dubte, va ser la desaparició de moltes peces d orfebreria de l’arxiprestal i de les ermites. Va ser Antoni Piñol qui, com a expert en la matèria va fer el recompte i descripció acurada de tot lo que faltava i que des de València s’havien emportat de plata per a fondre i batir moneda. Arxiu Municipal de Vinaròs. Lligall 20-20. Seguint a Borràs Jarque, es veu com els vinarossencs, davant del perill dels atacs francesos van amagar les joies de l’Arxiprestal en casa del boticari Miquel Vallés, però el 30 de març de 1811, es va presentar D. Benito Bocanegra, Major d’ordres del General Mariscal de Camp de la Primera Divisió de les tropes nacionals, comte de Romrée, qui llavors es trobava a Benicarló. Portava ordres de endur-se les joies, i com que algú havia denunciat l’amagatall, i es van destapar les parets que les cubrien, es van col.locar en nou caixons, els quals es van lacrar amb el segell de la Parroquia. Es van enviar primer a Benicarló, i des d allí a València, on van ser dipositades en la casa Fàbrica de la Moneda. El Reverent Esteller, síndic del Clero va ser comissionat per aquest per traslladar-se a Valencia a recuperar les joies, al poc temps, es a dir, en abril del mateix any, tornant tan sols tres dels nou caixons que s’havien enviat. S’havia proveit anteriorment del corresponent «esquela» signada pel capità General Lluis Alexandre de Basecourt. No es va recuperar més que el més precís per al culte: dos creus processionals, un viril, una custòdia, calzers, Lignum Crucis, sis canelobres, vinagreres, incenser, etc, tot de plata. Al cap de nou anys, havent-se publicat en el Diario de Valencia, en ban, donant a conèixer que les joies es trobaven allí i es donava un termini de quinze dies per a recuperar-les. Les autoritats van demanar una pròrroga de quinze dies més, que es van concedir. Van ser testimonis Agustí Esteller, ja citat, Antoni Pujalt, prevere, Antoni Piñol, plater; Rafel Piñol, escrivà, i el sagristà de la Parròquia, Josep Cavaller. Tots havien presenciat el moment de l’embalatge, menys el plater Antoni Piñol, el qual va fer les següents interessants declaracions: «A la tercera (pregunta) dixo: Que ha visto muchísimas veces colgadas en los altares de la Parroquial Iglesia de esta villa antes de la invasión de los franceses las catorcelámparas que se refiere la pregunta como también tres en el Hermitorio de Ntra. Sra. de Misericordia, cuyas diez y siete lámparas fueron quitadas de sus altares para evitar fuesen hurtadas por los franceses, como en efecto lo hubieren sido en el dia del saqueo de diez de julio de mil ochocientos diez en que hurtaron todo lo que encontraron precioso en la Iglesia, y hace formal acuerdo como á Maestro Platero que es, que dichas lámparas dos pertenecientes al altar maior son de tamaño bastante grande sinceladas, y obra antigua, otra del altar del Socorro es mediana obra tambien antigua sincelada otrosdos del altar del Rosario son un poco más grandes sinceladas obra antigua, con cadenas en el lamparín como las tres antecedentes; otra del altar de Sn. José es obra moderna, pequeña con tres cartelas que sostienen el lamparil, las dos del altar de la Transfiguración del Señor, son obra antigua sincelada, y llanas con cadenas al lamparil, y de hechura mediana, otra del altar de la Purísima es obra del dia acopada de mediano buque, con tres turchones con las armas de la casa de Febrer de esta villa, las dos pertenecientes al altar de S. Telmo del Gremio de Marineros bastante grandes, y modernas son lisas con sobrepuestos dorados, y a los turchones atributos de marina, y que a una le falta el ruedo donde se pone el vidrio del lamparil, que se quedó aquí, en poder de don Antonio Puchalt, Pbro., las cadenas forman ramo como un galon, son las lámparas acopadas y trabajadas al uso del dia, y en el remate de arriba y de abaxo tienen sobrepuestos de plata dorado, y haverlas el testigo ayudado á trabajar con su padre Antonio Piñol sabe que el peso de cada una son de trescientas cuareinta onzas arriba sino les falta ningun sobrepuesto; otra lámpara del altar de s. Pasqual es mediana, y trabajada con sincel de pocogusto sin adornos; otra lámpara del altar de Santa Ana es acopada, y al gusto moderno trabajada por el Maestro José Piñol; y la que pertenece a la Capilla de la Comunión es cincelada de relieve fabricada por Carlos Piñol Platero que fue de esta villa de unas sesenta onzas poco mas, o menos; que las tres que pertenecen a la hermita de la Misericordia son cinceladas todas, dos antiguas y la otra maior y muy moderna, fabricada por Carlos Piñol. Que es quanto sabe, y puede decir y la verdad só cargo del juram(en)to prestado es de edad cinquenta años poco mas, o, menos y lo firma«. El fill del plater Carles Piñol, l’escrivà de l’Ajuntament (secretari), Rafel Piñol, va fer també interessants declaracions. Aquestes, ajuntades a la sol.licitud es van remetre a València, sent passades al Tresorer Principal de Rendes, qui va testimoniar com seguix: «Segun las deposiciones de los testigos de esta Sumaria, en el año 1811 trageron a esta Ciudad nueve caxones con varias alhajas de plata pertenecientes a la Parroquia y hermitas de Vinaroz, resulta que habiendo benido com(isiona)do por el Ayuntamiento de dicha villa Dn. Francisco Esteller recivio en esta Ciudad por disposición del Excmo. Sr. Capitan General tres caxones de los nueve que existian: No es verosímil que dichos seis caxones restantes se abriere alguno para introducir papeles en lugar de la plata. En los que se condugeron desde Vinaroz á esta en el año 1813, solo contenian papeles, y una corta porcion de alajas de plata que una han recogido por disposicion de la Intendencia los dueños respectivos, y otras menudas y de poco peso existen entre las cuales la maior es una lampara de mucho menos peso que las que reclama el Ayuntamiento Constitucional de dicha villa, por lo que entiendo no ser de su pertenencia. Valencia, 28 de Junio de 1820. Firmado: Gómez«. On van anar a parar les joies desaparegudes en València? La resposta ens la dóna la “Gran Enciclopedia de la Región Valenciana” en la paraula “Orfebreria”: «La Guerra del Francés y otros sucesos violentos de esta centuria ocasionaron graves pérdidas, por los muchos tesoros que se expoliaron o fundieron para batir moneda». Efectivament, la Junta Suprema del Govern del Regne de València el 12 de juny de 1809, va acordar la fabricació de moneda obsidional, reobrint la antiga «Ceca» valenciana, que ja no encunyava monedes des del temps del rei Felip Vé, en 1720. Es van batre reals de vuit, de quartre i de dos, amb l’efigie de Ferran VII, dels anys 1809, 1810 i 1811. Les primeres portaven en el revers la legenda: «Renueva Val(encia) su juramento sellado con su sangre». El Mariscal Suchet, al conquistar València el 9 de gener de 1812, va tancar altra vegada la ceca. Borràs Jarque diu d’ell: «Mos resta dir aquí, que el dia 11 de juliol de 1783 s’estrenà una Custòdia nova posant de manifest a S. D. M. en la festa de Sant Valent. El viril s’havia encomanat fer-lo l’any 1781 a l’argenter Antoni Piñol; costà 181 lliures i tres quarts onces de plata, sense contar el peu»; aquesta custòdia es conserva encara en l’Arxiprestal; és de plata sobre daurada. És d’estil barroc rococó, treball cisellat i aplics de plata molt característics, com les espigues i raims, simbols de l’eucaristia, un vaixell sobremuntat de cinc estel.les de vuit puntes i un altre aplic, perdut s’ha substituit per un anagrama de la Venerable Orde Terciària de sant Francesc, de metall sense valor. Presenta forats al peu que servirien per a fixar-la sobre peanya i ser portada en processó. Borràs Jarque parla altra vegada d’Antoni Piñol quan fa referència a un important testament de 7.450 lliures per a l’església: «altres objectes per al culte, com un hisop de plata, en 1819, fet per l’artiste plater Antoni Piñol; un vas de plata, per al pelurià en 1820; sis candelabresplatejats, per a l’altar major; unes crismeres de plata i una petxima de la mateix per a batejar«. De dites peces es conserven encara les crismeres que tenen escrites les paraules «CRISMA» i «CATA» (catacúmena). Una altra peça important es una sacra central d’altar, de l’any 1809, sufragada per Miquel Febrer, Brigadier de Dragons de Buenos Aires, soterrat en l’església del convent de Sant Francesc.