Mes: junio 2014

(Vinaròs 1737-1808). Mestre plater. Nascut el 31 de juliol de 1737, era fill de Carles Sebastià Piñol Chaler. Casat el 9 de juny de 1772 amb Joana Antonia Caballer. Es tracta del mestre plater més important de la dinastia dels Piñol i del qual es coneixen més obres; se li té més deferència com podem llegir en l’acta de la seua defunció: «muerto de repente el 3 de noviembre de 1808, fue enterrado con asistencia general del Clero y Comunidades Religiosas«. Va ser l’autor de làmpares de la nostra Parroquial que van desaparèixer a València durant la guerra de la Independència, com deia el seu nebot Antoni, en una declaració de 1820: «y la que pertenece a la Capilla de la Comunión es cincelada en relieve fabricada por Carlos Piñol Platero que fue de esta villa de unas sesenta onzas poco mas o menos» i també de la millor de l’ermita: «que las tres que pertenecen a la hermita de la Misericordia son cinceladas todas, dos antiguas, y la otra maior y muy moderna, fabricada por Carlos Piñol«. Entre les diverses peces de la rica orfebreria de l’Arxiprestal que afortunadament conservem per a poder admirar l’art d’aquell avantpassat nostre, tenim la corona de plata de Sant Sebastià, d’estil barroc «rococó», amb les característiques rocalles totalment cisellades a mà. Es obra de mérit artístic extraordinari, digna del més destacat orfebre vinarossenc, perfectament conservada. Medeix 31 centímetres de diàmetre. En un cercle interior es pot llegir amb lletres molt clares la seua procedència: «ES DE SN. SEBASTIAN DE VINAROS. SE RENOVO CON AYUDA DE UN DEVOTO Y LA HISO DE LIMOSNA. CARLOS PIÑOL. AÑO 1760″. En l’església de Salzedella es conserven tres magnífiques làmpares de plata d’aquest orfebre, datades en 1763, 1772 i 1773 i es van dedicar a l’Eucaristia, a la Verge del Roser i a Sant Miquel; ornaven els altars de la capella i els de dites advocacions mencionades, que queden reflectides en unes al.legories que es poden vore en les parts aplicades de color daurat. Dites làmpares van ser costejades per Miquel Casals i Josepa Espel, un matrimoni salzedellenc sense fills. També s’hi conserva un hisop de plata, atribuit per mossén Milián als platers vinarossencs. En els manuscrits de l’Arxiu Històric Eclesiàstic de Morella, es troba una referència de l’any 1808, al «Mestre Plater de Vinaròs», el qual va netejar i recomposar la custòdia de Bernat Santalínea. En el monestir de Benifassà existia un relicari de plata de Sant Martí i Santa Teresa que va costar 46 lliures. Segons documentació de cenobi, trobem: «De su peculio particular, y siendo abad el hijo de Peñarroya Esteban Ruiz (1776-1780), regaló el relicario de plata de S. Martín y santa Teresa, obra del orfebre de Vinaroz Piñol, que costó cuarenta y seis libras». També tenim constància d un ostensori o custòdia de Benifassà, obra dels orfebres Piñol, fabricat en 1760, valorat en 220 lliures, que pel seu gran cost seria possiblement l’obra mestra dels nostres orfebres. Dita peça preciosíssima segurament va desaparèixer d’Alcanar en 1936 on va ser traslladada per l’últim abat, Joaquim Chavalera, d’on era natural. Obra atribuïble també a Carles seria la custòdia que encara es pot admirar a Catí; és obra barroca de 1792, de plata daurada, de 110 centímetres, costejada pel matrimoni format per Joaquim Miralles i Maria Teresa Suñer. També a Catí, segons opinió de mossén Milian, es pot atribuir a Carles la corona de plata de l’Assumpció, d’estil barroc i dos làmpares de plata de l’altar major de 1802 i 1804, obsequi de Vicent Sanjuán. A Cinctorres se li atribueix el relicari de s. Victor o Vito, mártir, d’uns 80 cms., i un joc complet de sacres de l’altar del mateix sant. Són de plata amb aplics metàlics daurats la central i més monumental, considerades de mèrit artístic notable, sempre segons opinió molt fonamentada de mossén Manuel Milián. De Sant Jordi existia abans de la guerra del 36 un relicari del mateix orfebre dedicat a Sant Plàcid i altres màrtirs, datat en 1763; tamany de 0,42 metres, d’estil rococó, de mèrit artístic extraordinari. En el museu parroquial de Sant Mateu s’hi troba un copó neobarroc, de 1750 aproximadament i dos làmpares que es poden admirar en l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels de la mateixa població.

(Vinaròs, 1812- 15-IV-1899). Apareix com a regidor de l’Ajuntament en març de 1844. A proposta seua es van dixar sense efecte els canvis de noms de carrers portats a terme en 1842 «habiendose perjudicado el buen nombre de este religioso pueblo». En 1856 va ser co-fundador de la conferència d’homes de Sant Vicent de Paul. Ocupà els càrrecs de Vice-president de la «Minerva» i de President de la Junta Carlista de 1874; el 18 d’abril de 1892 va ofrenar dos corones de plata per a la Mare de Déu de la Misericòrdia. En 1881 havia escrit el pròleg de la novena de Sant Valent.

(Vinaròs 1715-1788). Plater. Fill de Pasqual i Magdalena, nascut en 25 de març de 1715; es casa amb Francesca Joan de la qual quedaria vidu el 29 d’agost de 1767. Morí el 30 d’abril de 1788.

(Vinaròs, 8-II-1680 – 16-IV-1758). Plater. Fill del també plater, Joan Piñol Bages. Es poden assegurar d’ell diverses obres, algunes, per desgràcia, ja desaparegudes. De l’any 1727 era la creu processional de La Portellada (Terol), construïda a expenses de la població veïna de La Fresneda, de la que s’havia disgregat. Dita creu va desaparèixer en la guerra civil de 1936. Molt probablement és obra feta per ell la conora del Natzaré que ostenta la imatge de les processons de la Setmana Santa Vinarossenca. Feta l’any 1732, duu la següent inscripció «LADIO (sic) DE LIMO/SNA FRANCISCO TRIFU. 1732″. Creem que és obra seua per estar emparentat amb els Trifú, ja que estava casat amb Agustina Trifú Llopis (filla de Francesc Trifú) des de 1704. En 1745 apareix colaborant amb Tomàs Alemany, restaurant la custòdia processional i relicari «Lignum Crucis» de Santa Maria la Major de Morella. Per les declaracions d’Antoni Piñol, fetes en 1820 i conservades escrites a l’Arxiu Municipal de Vinaròs, Josep era autor d’una obra de l’església, de l’altar del gremi dels teixidors «otra lámpara del altar de Santa Ana es acopada, y al gusto moderno trabajada por el Maestro José Piñol». A la seua mort, va ser soterrat no en l’església, si no «en lo Fossar per ser pobre». Eixe detall de ser pobre indicaria el poc guany que l’ofici de plater entranyaria. Borràs Jarque el cita com a Síndic en la pàgina 262.