Mes: junio 2014

(Vinebre 1840-Convent del Desert de les Palmes, Castelló 1896). Beatificat per Joan Pau II el 1979, va ser declarat sant pel mateix papa en juny de 1993. Va fundar les religioses de la Societat de Santa Teresa (monges Teresianes). A Vinarós va dur a terme la fundació de les xiques Teresianes en octubre de 1875, que ha perdurat fins els anys 80 i del «Rebañito», a l’any següent, agrupació de xiquets catequitzats per xics d’ Acció Católica, dones fadrines i mares.

(Vinaròs 1964). Fotògraf profesional. Va iniciar estudis de Geologia a la Universitat Central de Barcelona, que desprès va abandonar per dedicar-se al món de la fotografia i havent realitzat cursets en estudis de Barcelona, establint-se definitivament a la nostra ciutat en 1993. Es coautor amb Alfred Gómez Acebes del llibre “Art i Artesania al carrer. Elements decoratius d’Arquitectura a Vinaròs” aportant ell la part gràfica, i que va ser subvencionat per la Diputació Provincial de Castelló en 1996. També són seues les fotos del llibre sobre la setmana santa de Vinaròs dels autors Alfred Gómez i Emili Fonellosa, publicat per Editorial Antinea en 1998. I amb el savi investigador Alfred Giner Sorolla va fer les il.lustracions fotogràfiques del llibre “Indrets de l’ànima” quina portada reproduïm.

Carreronet. Es coneixia així el del Hort de Mayó (Casino antic), que popularment també es deia de Paco de l’Hort. Es va transformar a partir de finals de novembre de 1967 en carrer García Morato. Actualment es diu C. doctor Fleming. Un altre Ortenbach, Vicent, era en gener de 1931 un dels regidors de l’Ajuntament per ser un dels principals contribuents, sent de la seua propietat la «pedrera» de Vinaròs. Sobre la genealogia dels Ortenbach cal llegir “Documento curioso”, de J. A. Gómez Sanjuán, en Crònica de Vinaròs, 5-IX-1998.

(Vila-real 1887- 1961). Escultor. Autor de l’estàtua de Costa i Borràs que, sobre airòs pedestal, presideix el nostre passeig marítim. L’esculptura que primer es va fer en bronze, al ser destruïda a principis de la guerra civil, va ser reposada en 1953 amb pedra, sent obra del mateix escultor. La primera estàtua d’encàrrec i d’envergadura d’aquest autor va ser precisament la del nostre Arquebisbe en 1918 i referirem d’ella la següent anècdota que em va contar el meu pare que treballava en el taller de casa Sendra, tocant la muralla. Va fer primer un motllo xicotet de guix que va enviar a la nostra ciutat per ferrocarril i que va aplegar al taller del Sr. Sendra. El propietari va manar a un aprenent jove que es va carregar l’estatueta als muscles i en bicicleta va anar des de dit taller, a la punta del carrer del Pont a la casa abadia, però li va passar que davant del café Mediterráneo, a la plaça Tres Reis, l’estatueta li va caure fent-se tota a trossos, tenint-la que refer altra vegada l’escultor. Entre el jurat que va qualificar a Ortells per a fer el monument estava el pintor Puig Roda, artista afincat a Vinaròs. Signà el contracte el 28 de desembre de 1917, amb un pressupost de 20.000 pessetes pagades en diversos plaços. L’estàtua era de bronze, així com els medallons, escuts i garnaldes; marbre blanc per a les làpides de les inscripcions i pedra calisa del país per a la resta de pedestal. El monument va ser inaugurat en presència de l’arquebisbe Meseguer i Costa i del bisbe de Tortosa, Rocamora, els dos molt vellets, tal com apareixen en les fotos del moment. Les obres del pedestal van ser fetes per l’escultor marbrista de Madrid Paulino Caballero que es va instal.lar definitivament a Vinaròs, continuant fent làpides de cementeris i altres obres més dignes. A l’acte va acudir també Ortells el qual va ser molt elogiat. Borràs Jarque diu que el contracte va ser de 18.000 pessetes. El 27 de novembre de 1952 l’alcalde de la ciutat, Ramón Adell Fons, va escriure a l’escultor la carta que dia entre altres coses: «Enterado de que fue Vd. el autor de la estatua del Excmo. Sr. Arzobispo Costa y Borràs, que se colocó en una plaza de esta ciudad el año 1918, la cual desapareció durante la dominación marxista… Me permito dirigirle la presente rogándole tenga a bien indicarme si Vd. se haríacargo del trabajo, y caso afirmativo presupuesto aproximado de esta obra. / Para la fijación del precioruego tenga en cuenta que las posibilidades actuales no permiten se haga en bronce, sino que se ha previsto sea de piedra y además se trata solamente de la estatua (…) ya que el monumento permanece en buen estado.» Com a consequència de dita carta i l’acceptació de l’autor es signa un contracte en 22 d abril de 1953 en el que entre altres clàusules s’especifica que:» La estatua tendrá 2,20 metros de altura y será ejecutada en piedra caliza de Santander llamada «de Escobedo» labrado a cincel y martillina fina. La figura deberá tener todas las características de la destruida». Per eixe treball recibirá 50.000 pessetes.

Amb l’èxit dels Beatles a Anglaterra als anys seixanta, van proliferar molts conjunts musicals per poblacions com la nostra. A més del’orquestra “Mancy”, la “Xenit” i la “Treass” van aparèixer «Los Kácidas», «Los Geisers» a Vinaròs, «Los Brumas» aAlcanar, la orquestra «Filadelfia» amb bastants components vinarossencs, «Los Jaguar», «Persuasión», etc. Molts anysabans, a Barcelona, els dos germans científics i músics Francesc i Josep Manuel Segarra Obiol havien creat el conjunt “Fora ‘l Forat”. També als anys 60 es van posar de moda els «guateques» i les discoteques i sales de festa que van començar aproliferar. Les sales de “El Toro Bravo” i la del “Rio Seco”aquesta a l’aire lliure van atraure el turisme llavors incipient, sobretot de francesos i alemanys, vinguts a les nostres costes.

Fundada per Tomàs Mancisidor en novembre de 1932, va perdurar durant més de cinquanta anys, tenint gran prestigi per tota la nostra comarca i altres. Va celebrar les seues noces d’or en 1982 i ja poc després es va desmembrar, formant alguns dels seus músics l’orquestra Aitana. Va donar a la llum un disc i una cassete, i ja poc abans de desmembrar-se dos cassetes nous: “Los zapatos de Manacho” i un altre sense títol amb música de discoteca i de salsa, coincidint amb les noces d’or.