Mes: junio 2014

Nom d’una urbanització moderna de xalets construida als anys 80 o 90, en la zona de la costa Nord, entre la platja del Saldonar i la urbanització Cala Montero.

Nom donat a un carrer de nova apertura en sessió de l’Ajuntament del dia 7 d’Abril de 1999.

(Morella 6-XI-1775-Onda 27-XI-1849). Es la figura més representativa de l’art de la pintura en la província de Castelló, en la primera meitat del segle XIX. Pintor molt dotat, es va especialitzar en la pintura al fresc, deixant obres notables en els temples de la província. Fill de matrimoni acomodat. Els seus pares, davant la seua inclinació i facilitat per al dibuix i la pintura, l’envien a estudiar a la recent creada Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València. Va ser deixeble de Josep Vergara. Acadèmic de mèrit cap a l’any 1803. Allí deuria contactar possiblement amb alguns dels orfebres vinarossencs Piñol que també practicaven el dibuix i altres tècniques. Té un Sant Roc i un cap d’estudi a l’Acadèmia de San Fernando. La seua facil.litat el va fer promte un pintor consagrat. El casament amb una rica hisendada castellonenca li va permetre treballar sense patir necessitats. Queda vidu al poc temps i deixa a tres fillets amb companyia dels seus sogres. Pinta profusament per les comarques dels Ports, Maestrat i s’allarga per tot el País Valencià. Així es troben pintures d’ell en les esglésies de Cinctorres, Càlig, Les Coves, Tírig, Borriol (1801),Vall d’Uixó, Alcoi, Algemesí, Ibi, Torreblanca (1805), Museu de Sant Pius V de València, Morella (Sant Frances Xavier, Vallivana, 1815), presbiteri del convent de clarises de Castelló, etc. Torna a casar-se, aquesta vegada amb una xica d’Onda, fixant allí definitivament la seua residència fins 1849, any en que va morir, als 74 anys. La seua pintura, eminenment religiosa, sembla més antiga per seguir models ja «demodès» en el seu temps. El barroquisme de les ampuloses vestimentes, de grans mantells amb profussió d arrugues, enormes columnes en runes, cortinatges, etc. destaquen en els seus frescs molt coloristes mentre deixa els rostres poc expresius. Copia d’altres autors de manera descarada i repeteix els temes, com direm més avant, en parlar de Torreblanca i Vinaròs. Les seues pintures són, però, agradables, decoratives i ben compostes. Ens inclinem a pensar que per la seua semblança les nostres pintures són anteriors o molt pròximes a l’any 1805 en que es contracten o es fan les capitulacions de les pintures de l’església de Torreblanca (1805) i no pròximes a les de l’ermita del Socors de Càlig (1826), com afirma Borràs Jarque, qui ho pren de Segura Barreda. Mossén Milián afirma, però que són de 1823 o 1825. L’obra de Torreblanca és còpia idèntica de les de l’ermita de Vinaròs o a l’inrevés, en els passatges del «Naixement de Jesús», «Epifania» i «Fugida a Egipte», la qual cosa ens podria induir a afirmar l’error de la data de Borrás ja que resultaria molt estrany que vint anys després, l’artista repetigués uns mateixos temes exactament, cosa permesa en un pintor novell, però no en un autor consagrat. Però això cal no tenir-ho en compte ja que era molt corrent en aquells temps. Els 18 quadres de la nostra ermita així com els símbols de les claus de pedra dels porxos tenen tots com a life-motiv el tema marià, per ser santuari dedicat a la Verge Santíssima. En les petxines de la volta es representen quatre figures bíbliques de l’antic testament – molt belles- que pels seus fets són compendi de les virtuts de la Mare de Déu. Són María de Aharó, Ruth, Jael i Judit. De Maria de Aharo se’n parla al llibre quart del Pentateuc, el Números, com a la germana de Moisès i Aharó. Se la considera figura bíblica de la Verge per ser la primera en dur el mateix nom de Maria. Ruth és de l’estirp de David, com la Verge, i la seua figura exalta les virtuts del vincle familiar i a la que s’acostuma a representar com persona laboriosa, en aquest cas recollint el blat. Jael es troba amb les armes amb les quals va occir a Sisera, general enemic al qual va clavar un clau mentre dormia en la seua tenda. Judit es representa amb el cap tallat d’Holofernes, un altre general enemic del poble d Israel. Les històries de Ruth i de Judit es troben en els seus llibres respectius de l’Antic Testament. En els quadres de les llunetes de la volta figuren els patriarques de l’estirp de Josep més destacats i dels quals va nàixer Jesús, quina genealogia completa ens dóna l’evangelista Sant Lluc: Noé, David, Abraham i Jacob. Aquests patriarques es troben alternats amb figures bíbliques femenines de la rica simboligia mariana: Rebeca, Esther, Abigail i Dèbora.Rebeca és l’esposa d’Isaac, mare d’Essaú i de Jacob. La història d’Esther es narrada en el seu llibre de l’Antic Testament i tracta de la persecució jueva durant l’imperi persa de Xerxes. Dèbora és una profetessa d Israel, destacada pel seu càntic referint la victòria del seu poble sobre els cananeus (Jutges, 4 i 5) i Abigaïl. Que apareix amb una gerra de perfum i uns coloms que simbolitzen la mansetud. Era la muller del dèspota Nabal i a la seua mort, el rei David la va prendre per esposa, destacant llavors per la seua dolçor. Els simbolismes d´aquestes figures es troba reforçat amb els seus noms respectius que ajuden a la seua identificació:Abraham amb un altar amb foc encés i preparat per al sacrifici; Jacob junt a un pou; David apareix junt a l’arpa, amb els seus escrits – els famosos salms- i un casc; Noé es troba sentat al costat de l’Arca que pareix, però, una barraca. Dèbora, com a profetessa, porta un rotllo de paper a la mà dreta i amb l’esquerra sosté un llibre; Rebeca està junt al pou sostenint un càntir. Esther es abraçada tendrament pel seu espòs, el rei Asuero. Les figures dels patriarques apareixen totes representades aixecant la seua mirada al cel, mentre les figures femenines menys Abigaïl, la dirigixen cap a terra en senyal d’humil.litat i docilitat. Dos pintures més es troben als costats del presbiteri –els pitjor conservats per la incúria del temps i les humitats- representen a l’arcàngel Sant Rafel mostrant el peix i a sant Roc (?), extrem aques últim que no podem confirmar. Acabarem afirmant que un tio de qui això escriu, Agustí Redó, va pintar l’església i va retocar els quadres de la nostra ermita en 1900, segons gran cartel.la que es troba a l’entrada (mà dreta) de l’església.

(Organización Juvenil Española). Com una rama més de la Falange es va crear quasi al final de la dictadura del General Franco als anys cinquanta aquesta institució a tota Espanya. Les seues variades activitats consistien entre d’altres els campaments d’estiu, marxes, acampades, integrar-se en bandes de cornetes i tambors, jocs, etc. No era ja tan política com l’antiga Falange, per tal d’atreure els joves.

 

 

 

Els oficis, molts d’ells desapareguts, que apareixien en el segle XVII, en personatges que actuen de testimonis en la redacció dels nostres establiments, tenim els següents: Agricola: Melcior Anglès i Damià Forner (1665); Pere Esteller (1670); Pere Joan (1674); Domingo Garcia (1606); blanquer: Antoni Cerveró (1656); Agustí Uguet, Pere Pons d’En Pere (1657); boter: Sebastià Bellviure (1659); calafat: Sebastià Forner (1667); «Chirurgo» o cirurgià: Benedicte Caselles (1660); Gregori Aznar (1656 i 1662); Joseph Doménech; Vicent Marraco (1660). (1667); Cutor (curtidor?): Jaume Ferrer (1669); «doctor en Medicina: Joseph Anglès (1655); Bernat Monfort (1670); «doliario» (alfarer): Sebastià Bellviure (1663); «don»: Joan Prima (1664); (e)scrivent o (e) scrivano (escriptor): Miquel Sans (1656), Joan Dominico (1661), Jaume Pujalt (1673); espardenyer o solearius: Joan Gombau (1605 i 1678); (e)specier: Miquel Bosch. (1655); (e) studiant: Balthasar Bertoll, natural de Lucena (1657); Ferrer o Faber ferrarius: Josep Arnau (1682); Faber lignarius o fuster: Tomàs Pasqual (1656 i 1660); Miquel Pasqual (1664); hostaler: Jacintho Arinyo (1659); «laterarius» (fabricant de rajoles): Antonio Beneditto (1667); llaurador: Christofol Miralles (1651), Pere Burguello (1656), Joan Onda (1681), Pere Gombau (1658); mariner (nauta): Bartolomé Roca (1667, 1668), Josep Miralles, fill de Baptista (1668), Josep Uguet (1670), Francesc Breixano (1670), Joan Corrau (1606), Antoni Torres i Josep Joan (1688); mercader: Joseph Sabater (1651), Agustí Vidal (1667); mercatore pellium (peller): Custodi Reverter (1661, 1662, 1663), Agustí Uguet (1666 i 1667) i March Pasqual (1666); mestre de carros: Joseph Doménech (1654); notari: Juan Langlada (1652), Jaume Pujalt y de Monfort (1695 i 165?), Matias Mallach (1676); nuncio (pregoner): Josep Sello, de Vilafranca (1647); Piscator: Joseph Cortés (1664), Francesc Bruxano (1671), Josep Banasco (1679); sutor (sabater): Josep Sant Joan (1674); sartor o sastre: Miquel Garsia, menor (1658), Joseph Català (1660), Pere Balada (1669), Jaume Chaler (1670), Baptista Chaler (1677), Antoni Flos (1671), Antoni Miralles (1605 i 1678), Agustí Joan (1696); Solearius (vide espardenyer); Sombrerer: Joan Fontanet (1647); Teixidor: Josep Caudet (1695). En els pagaments de l’Ajuntament en 1701 trobem: especiero, que ven pólvora; síndic o advocat procurador, nucio o conductus, pregoner; negociator o comerciant; albéitar o veterinari; macers que precedien els membres de l’ajuntament en els actes oficials i convocaven a les reunions. Els oficis vant canviant en el transcòrrer del temps. Així que en el cens de 1910 que oferim a continuació podem notar curiositats ben palpants, com que hi havia llavors en Vinaròs encara 12 teixidors, 16 xocolaters, 9 sastres, 59 sabaters, (no reparadors, si no que feien les sabates a mida), 24 pastors, 346 mariners, 10 guarnicioners, i 51 boters per posar alguns exemples d’oficis desapareguts, mentre sols hi havia un únic carnisser. I que l’ofici més abundant era el de jornaler, que no treballava més que a jornal “pa atri” es a dir per a qui vullgués contractar-lo.

OFICIS CENS 1910 1932 1945
Advocat 16
Ajudant O.P. 1
Alfarer 1
Amanuense 2
Ambulant 2
Aperador 13
Barber 11
Boter 51
Bus 2
Cadirer 1
Cafeter 6
Calafat 18
Calsiner 1
Cambrer 1
Canter (en pedrera) 6
Capataç 1
Capellà 16
Capità 1
Carboner 2
Carnicer 1
Carreter 15
Carter 1
Manyà 3
Comerciant 64
Confiter 2
Cordeller 2
Corredor 6
Cotxer 1
Dentista 1
Dependent 13
Drapaire 1
Electricista 2
Empleat 26
Enfermer 1
Enginyer 1
Escribent 14
Escultor 1
Espardenyer 2
Esquilador 2
Estanquer 1
Estorer 1
Estudiant 11
Fabricant 1
Farmacèutic 3
Ferrer 17
Filador 1
Fogoner 1
Fondista 3
Fotògraf 2
Fuster 57
Guarda rural 5
Guàrdia 1
Guarnicioner 10
Impressor 1
Industrial 7
Jornaler 937
Jubilat-retirat 11
Lampista 3
Lapidari 1
Llandero 4
Llaurador 197
Manyà (Cerrajero) 3
Maquinista 9
Mariner 346
Marbrista 1
Mecànic 10
Menobrer 45
Mestre 8
Metge 6
Militar 7
Moliner 4
Músic 1
Notari 2
Oficial Reserva 1
Ordenança 2
Ordinari 1
Organista 1
Panader 42
Pastor 24
Peó caminer 12
Peó ferrocarril 4
Periodista 1
Pèrit Agrònom 1
Perruquer 1
Pintor 14
Plater 1
Possader 1
Practicant 2
Procurador 3
Professor 1
Professor de Música 1
Propietari 62
Rajoler 1
Registrador 1
Rellotger 1
Sabater 59
Sagristà 2
Sastre 9
Secret. Ajuntament 1
Taberner 1
Tallador (aclaridor) 2
Tartaner 4
Teixidor 12
Telefonista 1
Telegrafista 4
Torrer (Farer) 1
Tractant 1
Veterinari 2
Viatjant 1
Vigilant 1
Xocolater 16

Fins la introducció del primer vot femení durant la segona República, les dones no tenien dret a votar. Consultant aquest cens de 1932, resulta que a quasi totes se’ls adjudica l’ofici de “labores”. Molt curiosament a algunes d’elles (molt poques) se’ls posa l’ofici de “sirvienta” i a altres (poquíssimes) el de “propietaria”. També es citen les que són mestres i alguna perruquera. Cal dir que les “sirvientes” eren normalment dones de pobles de l’interior que es passaven la vida sencera fent de criada de per vida per als senyors, sense percebre més sou que la manutenció i la vestimenta més estricta.