Varietat de taronja d’excepcional qualitat, detectada en 1948 casualment per l’empresari agrícola Adrià Gil Queralt, d’Alcanar, en una finca del terme de Vinaròs, en la partida Cales. Aquesta varietat es va originar per mutació espontània de Wàshington Navel. L’arbre és vigoròs, té bon desenvolupament i presenta certes espines. El fruit és de tamany mitjà tirant a gran, lleugerament inferior al ja mencionat de Washington Navel, i d’extraordinaria qualitat i que no té llavors. La maduració externa del fruit porta un lleu retard respecte a altres varietats, però la collita es pot efectuar al mateix temps. Les taronges poden aguantar durant molts mesos en l’arbre en perfectes condicions comercials. Encara que s’ha mostrat una varietat poc productiva, una bona aplicació de les tècniques de cultiu pot millorar sensiblement la seua producció. Es pot cultivar en quasi totes les àrees productores, però en les zones més tardanes és on presenta major interés comercial. Expandida posteriorment aquesta incomparable varietat de taronja, queda unida al nom de la nostra ciutat pel referit motiu. El seu descobridor, el Sr. Adrià Gil, va ser guardonat amb l’Orde Civil del Mèrit Agrícola. en maig de 1972.
Navarro Castro, Josep Ramón
(Vinaròs 1958). Tinent Coronel d’Artilleria. En desembre de 2005 estava comanant una força de 196 homes de les tropes de l’Agrupació Logística Expedicionaria SK-15, que Espanya mantenia a Kosovo.
Natació
1. La referència més antiga a aquest esport a la nostra ciutat la llegim en la Rev. “San Sebastián” de 28 d’agost de 1932 en que es diu: “Natación. En la carrera de 1.600 m. celebrada el pasado dia 24 en Benicarló obtuvieron un resonante éxito los jóvenes nadadores de ésta Sebastian Miralles, Manolín Bover y Pascual Barceló, clasificándose en 1º, 3º y 5º lugar respectivamente”. La pràctica formal d’aquest esport comença en 1940, i sempre es duu a terme al moll. Els pocs nadadors locals que participen en les escasses proves o competicions locals, provincials i regionals, eren Julio Chillida, J. Sebastià Farga, M. Talavera, Antoni Figueredo i Joaquim Garcés. En 1948 serien A. Figueredo, Ramon Pedrol i German Barberá, els qui guanyaven per clubs la competició del port de Castelló; afegint-se el germà d’Antoni Figueredo, Manuel, a l’any següent, que conquistaria quatre anys consecutius el primer lloc de la referida prova. També en eixos anys es donen a conèixer nedadors com Jaume Guzmán i Juli Soldevila. En 1950 les competicions ja es realitzarien en piscines i els nostres nedadors no estaven preparats perquè sempre entrenaven a la mar i dins del moll. La posterior història de la natació va lligada íntimament als nedadors Marcelino Rodríguez i els germans Figueredo (Manuel i Antoni), destacant sobre tot Manuel en un principi i després Antonio que als més de setanta anys encara continua guanyant medalles d’or com a veterà. Marcel-lí Rodríguez (o Fuster), sent quasi un crio, va ser el millor nedador i la millor promesa en aquest esport durant la dècada dels anys seixanta, no mai superat per cap altre, a nivell nacional, en aquells moments. Altres nedadors destacats han sigut Alfredo Gómez Carrasco, Manolo Cabanes, Tadeo Boix, Rafael León, Matamoros (a) Trompet, Manuel Miralles, Angel Brau, Felipe Fonellosa, Xavier Chesa, i un llarg etcétera. Antoni Figueredo Miralles segueix des de jove i després amb una edat ja avençada obtenint moltes medalles i rècords nacionals. La implantació d’aquest esport a la ciutat es va vore en moments àlgids amb la creació del Club de Natació i la construcció de la Piscina per la Caixa de Castelló. En 1998 l’equip local es nombrosíssim i amb moltes joves promeses.
2. Iniciat aquest esport d’una manera continuada cap als anys cinquanta (1954), ha anat prosperant creant-se el club esportiu Club Natació Vinaròs, sent una de les proves reina la travessia al port, la qual es celebra tots els estius.
Naranjos, Carrer Los
Nom posat pels propis veïns a un dels nous carrers de la urbanització de xalets situats a la serra del Puig de l’Ermita a principis de l’estiu de l’any 2002. Recau en la també llavors batejada com Avinguda de La Closa, junt al Club de Tennis. També és el nom d’una urbanització moderna construida a la costa als anys vuitanta o noranta.
Nano de Santa Ana
(Vinaròs 1705-Valencia 1760). Segons la Gran Enciclopèdia de la Regió Valenciana, amb aquest malnom es coneixia a Domingo Pablo, un personatge popular en València, nascut a Vinarós, de figura grotesca, -baixet i molt gordet- i de mentalitat molt ocurrent. Se l’coneixia per dit malnom per ser l’escolà i recader de les monges del Convent de Santa Ana, de l’esmentada capital. L’any 1746 va ser al.ludit en un dels «Col.loquis» de Carles Ros, fent-li augmentar la seua popularitat; va intervenir notoriament en actuacions teatrals amb motiu del centenari de Sant Vicent Ferrer, quedant memòria de les seues originalitats que van quedar escrites pel cronista de la ciutat i així encara es recordava durant el segle XIX. La seua memòria permaneix encara gràcies al refraner popular de la ciutat de València. De l’antiquíssima i preciosa tradició dels gegants i «nanos» se’n parla a la Història de Vinaròs de J. Manuel Borràs Jarque que diu: «Per la festa del Còrpus d’eixe any (1903) es restaurà l’antiquíssima costum d’eixir els simbòlics gegants i nanos a la provessó; cosa de la que ja no se’n tenia memòria. L’industrial D. Antoni Sendra fon el restaurador, havent fet construir dos gegants i sis nanos que donaren la bella nota típica an eixes provessons.(…)«. A peu de pàgina afegeix : «Se’n 
parla dels gegants i nanos en les festes del primer centenar de la Parroquia, any 1694″ (Pàg. 480). Aquesta tradició, per tant, «alego” “mos» cumplirà 300 anys. La qual cosa no vol significar que no puga ser anterior. Entre els moltíssims actes que es van fer per a celebrar aquell primer centenar de l’església, destacaren els del dia del Corpus: «ab totes les peañes e imagens que solen exir lo dia del Corpus Christi y donaren la volta per la mar y hagué en la processó JAGANTS, NANOS, DANÇA DE DANÇANTS Y DE VOLTEJADORS, se tiraren molts de tirs de artilleria, y moltes barques dispararen canons, pedres, escopetades y altres tirs, etc.». Paco Argemí, en la seua obra Feixet de Versos, reeditada per «Amics de Vinaròs», diu en la primera de les seues obres, titolada «LOS GEGANTS I LOS NANOS» (Pàg. XXV), que eren particulars de D. Josep Mayó. En maig de 1921 van ser renovats per a la festa del Corpus i en la mateixa revista “San Sebastián”, ara però de maig de 1923, es dóna la notícia, que diu: «El dia 11 del actual se cumplen 20 años de haberse construido los magníficos gigantes que lucen las procesiones del Corpus costeados por D. Antonio Sendra, y los cuatro «nanos», pagados por los mayorales. En la processó del Corpus de 1921, però, s’afirma (Rev. “Patria”), que eixe dia s’havien estrenat sis nous caps de nanos 
per a la processó i que van ser molt elogiats. ELS ACTUALS GEGANTS I NANOS: Aquests gegants i «nanos» van ser adquirits per l’Ajuntament l’any 1944. Per a comprar-los es van desplaçar a Barcelona, a l’establiment d’objectes de cartró «El Ingenio», del carrer Rouric, els regidors M. García Julbe i Vicent Caballer Tosca. Com que dit establiment havia sofert un incendi i tan sols quedava un únic model, no van poder triar. Representen als Reis Catòlics, Isabel i Ferran, tal com van ser esculpits en un baix-relleu que es conserva a la catedral de Granada de A. de Mena. Era la simbologia, per altra part, d’unitat i d’imperi, molt pròpia de l’època de post-guerra en la que es van construir. Per cert, que amb els mateixos motllos sabem que se’n van fer molts d’iguals. Són similars, per exemple, els de la barriada de Sanç de Barcelona, de l’any 1947. Quasi tots de la mateixa època i amb els mateixos motllos o molt similars als nostres, són els de les poblacions de Balaguer, Mollerussa, Tàrrega, Cervera, Alguaire, Agramunt i Gòsol, totes de la província de Lleida. L’armadura o bastiment dels nostres es va fer en el taller de Tomàs Miralles, al carrer del Pont (antiga fundició de Sendra). Les xiques del Front de Juventuts, van cosir els vestits baix la direcció de Lolita Polo i per no poder-se acabar per a Corpus, no es van estrenar eixe dia. La pipa del gegant la va fer el regidor García Julbe. Com hem dit, els actuals van desfilar per primera vegada en juny de 1944, des de l’antic Molí Carsi, baixant pel carrer del Pont, a l’ inici de les festes de S. Joan i Sant Pere. Des de llavors ho han fet ininterrompudament en el Corpus, precedint la processó i al començament de les Festes. El seu ball va ser ideat pels funcionaris municipals, Josep Batiste Bel i Ramón Romillo Romillo, els quals van fer assajar uns «passos» acomodats a la música que tocava llavors el juglar, que no és exclussiva de Vinaròs, ja que és similar a la que es toca en algun poble de la comarca i en el ball de Sant Vicent de Càlig, encara que amb una diferència de to musical, la qual cosa ens fa pensar que el juglà d’eixa època, molt probablement seria calijó. ELS «NANOS» MÉS MODERNS: LA FAMILIA ULISES: Les testes dels capgrossos o «nanos» van ser substituïdes per unes altres a finals dels anys sixanta per estar els primitius molt deteriorats. Aquests nous representen als membres de la família «Ulises», personantges del famós i popular còmic «T.B.O.» que formaven una família a la qual els passaven tota mena de peripècies gracioses, destacant les ocurrences de l’àvia o del pare. Eren els seus components el senyor Ulises, Donya «Sinforosa», l’esposa; Filomena, l’àvia; les dos filles, una rossa i l’altra morena, “Lolín” i «Merceditas» i el xiquet al qual li dien «Policarpito». En quant a la indumentària amb la que se’ls acostuma a vestir, es fa equivocadament ja que es confon a la mare amb una de les filles. Tenim, per tant, actualment, dos grups de nanos per haver-se restaurat els anteriors – els de l’any 1944- per a la festa del Corpus de 1990, i es torna a ballar la dansa típica dels «nanos», descuidada bastants anys, i que s’acompanya amb el típic so -xoc, xorroc, xoc, xoc-, d’unes grosses castanyotes. Cal dir que aquesta dansa s’ha recuperat actualment, gràcies sobretot al «Grup de Dimonis», sent Vinaròs dels poquíssims pobles que en tenen.Modernament, els amics dels gegants han establert des de fa un temps unes trobades dels singulars personatges, i aquests solen estar batejats amb el noms del patró de la població a la qual perteneixen. A Vinaròs van acudir, en la primera trobada celebrada en les festes i fira de 1989 gegants de Tortosa, de Sogorb, de Vila-real; d’Ulldecona i de Castelló. La següent es va fer en juny de 1992. Després veiem com cada any va creixent aquesta costum en els pobles i així es bategen nous exemplars de gegants, ja que les seues trobades fan molt de goig i molta festa.
NANOS I GEGANTS
Durant les festes de Sant Joan i Sant Pere de 2019 es va celebrar el 75 anys de la familia Ulises i dels primers gegants.
Ràfels García, Josep
(Vinaròs 1830-1906). Advocat, polític i escriptor. Fill il.lustre de Vinaròs. Procedent d’una distingida família, va nàixer al carrer de la Platja, actualment plaça Primer de Maig, el 13 de setembre de 1830. Son pare, Josep Ràfels Adell era natural de Culla i sa mare, Agustina Garcia Lluch era vinarossenca. Dèbil de salut en la seua infància, se li van prohibir els estudis, però ja major va cursar lleis a València i es va llicenciar en Dret Civil i Canònic. Casat a Vinaròs amb Teresa Cabadés Ribalta, va tenir dos fills, Elisa i Josep. Dedicat molt jove a la política va ocupar l’alcaldia vinarossenca en 1861, destacant el fet de salvar i socòrrer els nàufrags del llaüt «Estrella» de la matrícula d’Aguilas, cosa per la qual se li va concedir la Creu de Beneficiència. Cap de l’Administració Civil en 1864, i honorat amb el títol de «Fill 
Predilecte de la Ciutat”i Soci de Mèrit de la Real Societat d’Amics del País Valencià. Sent alcalde per segona vegada en 1867, va proposar la concessió de les obres del port, i amb col.laboració de Costa i Borràs i Febrer de La Torre es van adjudicar, així com la idea de construcció de l’hospital, buscant l’ajuda de les Monges de la Caritat (Consolació) per a que s’encarregaren d’ell. Els esdeveniments de la Revolució de 1868 li van tallar els desitjos. En 1873 va ingressar en la Milícia Nacional, sent nomenat Comanant i Primer Cap, encara que va dimitir poc després, davant la conducta despòtica del coronel Navarro. La nit del 17 de febrer de 1874 a causa d’entrar les tropes carlines a Vinaròs, es refugià en el vaixell a vapor San Jorge i es va dirigir cap a Barcelona. Va ser impulsada per ell l’obra de l’Asil dels Vells, sent nomenat President de la seua Junta i posant la primera pedra en 24 de juny de 1896. Gràcies a ell es va construir la carretera a l’Aragó per la Serafina; va habilitar la duana de 2ª classe, elevant-la a Principal de la Província, i passant Vinaròs a ser capital de la Província Marítima. Va treballar per obtenir la gràcia del Títol de Ciutat per al nostre poble. En 1875 va ser Diputat provincial pel districte de Vila-real, càrrec en el qual va perdurar vint anys. President de la Diputació des del primer de gener de 1883 fins al 24 de març de 1884. També va ocupar la Vice-Presidència en 1892. Va intervenir en la concessió del port de Castelló, de l’Hospital Provincial, subvenció per a reparar l’aqüeducte de Morella. Va lograr subvencions per a l’església de sant Mateu que s’havia incendiat, millores de la carretera de Vinaròs a Càlig, un pont sobre el riu Palància per a Sogorb; culminació de l’església de Santa Magdalena de Polpís; conducció d’aigües de la font de la Salz a Alcalà de Xivert 
i la carretera d’Albocàsser per Les Coves a Alcalà. Proposà la pensió al pintor Puig Roda, i a altres personatges, músics i arquitectes, així com la publicació dels escrits històrics de Balbás.
Va escriure «Muerte, Lauros y Gloria«, sobre els vinarossencs morts en l’Atac d’Alcanar, publicada en edició de luxe per l’Ajuntament; el drama històric “El corazón de una mora”; el drama de costums «El dedo de Dios» i el drama sagrat «San Sebastián», que es va representar amb èxit notable; va guanyar un certamen literari organitzat per l’Heraldo de Castellón amb l’obra «Noticias biográficas del ilustre vinarocense Fray Rafael Lasala». El 19 de març de 1895 se li va dedicar solemnement i en vida el carrer de Càlig o del Pilar, comprometent-se l’Ajuntament a publicar la seua obra històrica «Apuntes històricos de Vinaroz», «Efemèrides Históricas» i «Biografias», regalades per l’autor a la Diputació.
Dita obra, va ser obsequiada pel fill de Ràfels al General Francisco Franco, el qual va fer donació d’ella a la Real Acadèmia de la Història per a que es conservessen allí. Ràfels García va morir a Vinaròs el 29 de març de 1907, d’hemorràgia cerebral, sent soterrat al dia següent, Dijous Sant, sent acompanyat el seu cadàver per l’Ajuntament amb macers i una multitud imponent.