Monument Històrico-Artístic, declarat segons el Butlletí Oficial de l’Estat de 24 de Novembre de 1978. Alça els seus grossos murs en el centre de la població, front a l’actual Casa de la Vila o Ajuntament i en un extrem del Carrer Major. Segons el profesor Fernando Benito Doménech, fou “l’Architector” Juan de Ambuesa, l’autor de les capitulacions de l’obra. Començada a construir en 1582 pels francesos Joan Friafont i Martí Volsanyes, per 7.700 lliures, per soles les mans. Martí o March Volsanyes va colaborar posteriorment en la construcció del campanar de Castelló, conegut allí com «El Fadrí». El nom d’aquest «Mestre de l’Església Major de Vinarós», com apareix en el document de la capital de La Plana, s’ha hagut de revisar, perquè ens apareix als llibres de l’arxiu parroquial amb diferents grafies: Volganbob, Valfanges, Urgambole, etc. Així Bover ha trobat i llegit Volfanges, Valfangos, Valganges en els diferents llocs on apareix dit personatge en els primers llibres de Baptismes, i Gómez Sanjuán aporta el de Valsánchez, extret d’un plet del segle XVI (Butlletí del CEM, nº 38). Les obres van ser adjudicades el 28 de febrer als mestres d’obres esmentats per les autoritats civils i religioses, sent iniciades sense cap solemnitat el 31 de març de 1586. Van durar uns vuit anys, ja que el 3 de febrer de 1594 va ser beneïda la nova església, sent rector de la mateixa Miquel Joan de Ledesma. Seria una doble década prodigiosa per a Vinaròs que va emprendre quasi tot seguit les obres de la torre del rellotge i de les campanes, abans de rematar tot el conjunt amb la preciosa façana barroca, feta pocs anys desprès, i que és considerada una obra mestra acertadísima pel seu bon gust i que figura en moltes antologies d’art com a tal, per la seua espectacularitat.
L’edifici era, perquè ho pretenia ser, una autèntica o gran fortalesa, que com estipulava el document del tribut de la «Sisa» havia de donar cabuda a tots els veïns de la població i protegir-los dels atacs dels pirates, com queda especificat en l’esmentat document de pròrroga del rei Felip III, de 1610: «ad fabricandam Ecclessiam in qua vicini et habitatores eiusdem villae se recipere et tutti esse possint tempore necesitatis ET INVASSIONUM MAURARUM ET PIRATARUM» que vol dir que “per a fabricar una Església en la qual tots els seus veïns i habitants de la Vila es puguessen aplegar junts i estar allí íntegres en temps de necessitat i de les invasions de moros i pirates”.
LA SISA. La Sisa era un impost concedit pel rei i destinat a recaptar fons per a diverses obres d’importància per a la Vila com les muralles i l’església. Per cada lliura de valor de qualsevol venda de mercaderies o finques es cobraven sis diners que eren destinats a aquelles obres. L’església acabada així sols era una immensa nau, d’estil renaixentista, amb volta elevadíssima de creueria, de construcció ogival i per fora tenia l’aspecte d’imponent fortalesa que s’aixecava per damunt de tots els altres edificis de la Vila.
Durant la guerra de Secessió de Catalunya, l’edificació es va fortificar més i es va dotar de peces d’artilleria. Durant el segle següent es construeix primerament el campanar, a principis, i a mitjan segle es fa la capella de la Comunió per Joan Ibànez (1657), constructor que ja havia intervingut anteriorment en el convent de sant Agustí.
ALTARS LATERALS. El 18 d’abril de 1690 van començar a construir-se els altars laterals en l’església; es per aixó que atribuïm al pintor vinarossenc Vicent Guilló que és d’eixa mateixa època les pintures de l’altar dels llauradors on apareix la transfiguració del «Salvador» i un poc després (cap a 1703) la de les pintures de l’altar del Roser que atribuïm al seu germà, Eugeni Guilló, per la similitud que ofereixen amb les del convent de Castelló, avui parròquia.
FAÇANA BARROCA: Al final del segle s’emprenen les obres de la façana barroca. Es una façana-retaule de dos cossos arquitectònics, dissenyada pel pintor vinarossenc Eugeni Guilló Barceló, al gust de l’época barroca, amb espectaculars columnes salomòniques de marbre negre, arcs, cornises, estípites i altres elements decoratius de molt d’efecte. En el nítxol central es trobava la imatge de l’Assumpció a qui està dedicada l’església com quasi totes les de la Comunitat Valenciana, i als costats les imatges de patrons menors de la Vila, Sant Roc i Sant Sebastià, destruides en l’última guerra civil i reposada sols la de la Mare de Déu als anys cinquanta, sent obra de l’artista local Francesc Vaquer «Chaldy». Es van adjudicar les obres el 2 de maig de 1698 a Joan Bte. Vinyes, de Valéncia, i a Bartolomé Mir, pel preu de 2.200 lliures valencianes, sols per les mans, ja que el material s’havia de portar al peu de l’obra i se’ls havia de donar casa i franquícies als constructors. Joan Baptista Vinyes havia fet el preciòs campanar barroc de l’església de santa Caterina de València i Bartolomé Mir faria posteriorment un dels quartos de la nostra ermita. La seua construcció va finalitzar un any després de l’estipulat en el contracte, en 1702. S’havia transportat el marbre negre des de Xilxes, per la platja de Moncòfar a la de Vinaròs pel patró Josep Corrau; el marbre blanc es va extraure de les pedreres pròximes a Vinebre i Ascó i les altres eren del mateix Vinaròs. Els mestres d’obres Carles Cabacés i Josep Palau van revisar l’obra, donant-la per bona.
SAGRISTIA I ARXIU: Va ser l’agustinià, Fra Pere Gonel, l’arquitecte que va dirigir les obres de la sagristia, determinada construir l’1 d’agost de 1753.
SOTERRAMENTS: En el sòl de l’església eren tants els soterraments que es feien a principis del segle XVII, principalment davant dels altars de Ntra. Sra. del Rosari, del Socors i de la Concepció, que les lloses a desigual altura van donar peu a que els bisbes manaren fer un «Vas de les ànimes» o fosa comuna per dixar nivellat tot el sòl. Peró també es podien admirar les tombes d’algunes personalitats, destacant la del Duc de Vendôme, situada davant del presbiteri; al costat de l’epístola es trobava la tomba del venerable Damià Esteller, traslladat des del primitiu cementeri en 1701; segurament la sepultura dedicada als sacerdots també devia ser superior a les altres.
ESGLESIA ARXIPRESTAL DE VINAROS. FUNDACIÓ LA LLUM DE LES IMATGES: PULCHRA MAGISTRI. L’ESPLENDOR DEL MAESTRAT. 2013
L’església Arxiprestal de Vinaròs ha estat sotmesa a una restauració integral a càrrec de la Fundació La Llum de les Imatges.
L’actuació, fonamentada en la pròpia història del temple, ha plantejat tres principis d’intervenció: la consolidació de la imatge exterior de l’església, la recuperació de la unitat en la nau central i la posada en valor de l’espai del deambulatorio de canons.
De la zona exterior cal destacar la potent imatge de la paret-fortalesa, i que s’ha consolidat mitjançant tractaments de diferents paraments, així com de la torre campanar o la substitució de les gàrgoles. També s’han desenvolupat altres actuacions encaminades a recuperar la lluminositat natural de l’església a través de les seves vidrieres.
Respecte a la zona interior, destaca la seva gran heterogeneïtat a causa de les diferents actuacions dutes a terme fonamentalment a l’últim segle, durant el període de postguerra. Aquestes intervencions han afeblit la lectura coherent de la nau central, per la qual cosa s’ha recuperat la unitat d’aquest espai mitjançant una intervenció global i actuacions particulars en les capelles laterals.
L’especial naturalesa de l’església s’ha potenciat recuperant el recorregut que transcorre per la torre i connecta amb l’espai del deambulatori de canons. Aquest espai restaurat dóna a conèixer una arquitectura única.
Respecte als descobriments que s’han efectuat, són moltes les sorpreses que la restauració artística està aportant a la història del temple: l’aparició d’unes pintures decoratives murals en el lloc on se situava l’antic òrgan, amb fruits de l’horta com a figues i préssecs…motius que tornen a aparèixer en l’única clau de fusta, que trobem en la cúpula, també recuperada, on s’albira al costat d’un ala.
No obstant això, una de les grans obres de restauració efectuada per la Llum de les Imatges són unes pintures d’arquitectures fingides, que es trobaven ocultes en tres de les façanes -nord, est i oest- i que van formar part de la decoració exterior d’aquesta església, i que podria ser un exemple de la col·laboració amb artistes formats en la pintura de perspectives fingides, executades probablement al segle XVIII, una centúria després de la seva edificació. El pas del temps i la brutícia acumulava havia ocultat les pintures, encara que es mantenien tots els traços en la pedra que testificaven la seva existència. La neteja de les façanes va començar a destapar aquestes impressions de color.
La hipòtesi que maneja La Llum de les Imatges apunta al fet que aquestes pintures van ser realitzades pel cercle dels Guilló, autors dels frescs de dues capelles laterals, i que deixen el seu segell en aquest tipus de pintures en diverses poblacions de la província de Castelló, com Albocàsser o Castelló. En el panorama artístic valencià de l’últim terç del segle XVII destaca la labor realitzada per els Guilló, família de pintors oriünds de Vinaròs que es van especialitzar en un tipus de pintura de marcat caràcter decoratiu i pròdiga en les representacions d’elements arquitectònics fingits.
La campanya de restauració artística i arquitectònica també va deixar al descobert unes làpides aparegudes en el sòl de la capella del Natzaré, a l’interior del temple.
