Margalló

Planta molt abundant al nostre terme per barrancs, terrenys erms i vores de camins. Considerada actualment una planta en vies d’extinció, està ara protegida per la llei. S’utilitzava per a fabricar graneres, cordells, barrets. Produeix uns dàtils bords, mot dolços, però aspres i estrenyidors, però que es poden menjar. Les parts més tendres de cada margalló també es podien menjar, encara que actualment sols serveixen d’aliment a les cabres. L’Ajuntament, en sessió del 5 d’abril de 1895 acorda: “Asimismo se acordó la venta del palmito del barranco de la Barbiguera comprendido en el trozo que media entre la Mallada del Macareno y el puente del ferro-carril por el precio de cuarenta pesetas, con la obligación de cortarlo desde esta fecha hasta últimos de Junio próximo, a Tomás Bueno” i el 25 de març de 1921 també va acordar vendre per 40 pessetes «las palmas del barranco Barbiguera desde el camino de Càlig hasta el ferrocarril.» El 3 de març de l’any següent un veí del la partida dels Ameradors ofereix 20 pessetes per tallar els margallons compresos des de la carretera de Càlig cap amunt, però l’Ajuntament acorda no cedir-los per si podien aprofitar per als pobres. L’acte de “Fer llata” era treballar el palmito i trensar-lo per a fer cabassos, sàries i estores, etc. Segons em van explicar en Canet en les festes d’agost de 1999 en que van exposar pels balcons coses antigues, la llata la feien de diversa amplària segons si era per a cabàs o sària. S’utilitzaven generalment palmitos de Vinaròs, de la via per avall, del barranc de la Barbiguera preferentment, perquè eren més grans i consistents que els de per amunt com Canet i s’avençava molt més en el seu treball. El taxista “Evelio” referia que quan ell es va casar, allà cap als anys quaranta, després de sopar la seua muller el feia quedar en casa fent llata per a que no se’n anés ni tranuités amb els amigots a beure per les tavernes i bars. Argemí cita l’expressió fer llata en la seua obra “Roseta, la del barranc”.