Mendicitat

La mendicitat secularment estava abans molt extesa a tot arreu. Als pobres menesterosos se’ls donava un plat d’arròs a l’ermita per les festes dels sants patrons i acudien com a mosques des de molts pobles. En un ”Interrogatorio” de l’any 1802, en que es demanava “Qué numero de varones mendigos hay en este Pueblo hasta la edad de…” entre moltes altres dades “A que deben contestar todos los pueblos del Reyno y Balanza del Comercio pueda presentar el censo de población del año 1802, que le ha encargado S. M.” es respon de la següent manera, a les preguntes sobre mendicitat:
“Varones mendigos” fins 14 anys: 20
“Varones mendigos” de 14 a 40 anys: J. Bover no ho posa
“Varones mendigos” de més de 40 anys: 18
“Mugeres mendigas” fins 14 anys: 12
“Mugeres mendigas” de 14 a 40 anys: 27
“Mugeres mendigas” de més de 40: 10
(Bover Puig. Vinaròs en 1802. Setm. “Vinaròs” 28-VIII-1999). Anys abans havia escrit sobre el “Interrogatorio” Jordi Romeu i en aquest apartat en classifica 34 (Setm. “Vinaroz” 24-VII-1976). El dibuixant francés Gustavo Doré, quan viatja per Espanya i més concretament per les nostres terres en 1861, pinta molts personàges plens de misèria demanant almoina, principalment a les portes de les esglésies. Per altra part en 1894, el metge Romualdo Vizcarro, en el seu estudi “Memoria Médico-Topográfica” ens diu, (pàg 293). “Pobres. / Hay más pobres que pordioseros, pero aquellos viven en sus míseras habitaciones ocultando como si fuera un crimen su pobreza y se sostienen de la caridad de sus vecinos y conocidos y de personas piadosas que nunca faltan. / Los pordioseros de la localidad no llegan a cincuenta. Pero en cambio los transeuntes y los forasteros que fijan pasajeramente aquí su residencia constituyen una verdadera plaga por su importunidad y malos modos y porque algunas veces los harapos del mendigo cubren el cuerpo de un ratero o de algo peor. / Todos ellos tienen en el estremo de la calle de Alcanar una casa asilo con entarimados situados a un metro del suelo y su pequeño patio para cocinar sus míseras viandas”. A partir de 1960, l’erradicació de la mendicitat en eixa època del desarrollisme, és ja pràcticament absoluta. A recollir l’arròs que es reparteix a l’ermita en les festes dels sants patrons acudeixen primer turistes estrangers i desprès ja paulatinament els vinarossencs, donat el primer pas i perduda la vergonya. A finals de la dècada de 1990, Càritas Interparroquial ajuda les famílies que es mantenen sols amb unes 40.000 pessetes al mes; també Càritas ajuda molt els immigrants, preferentment magrebins i de l’Europa de l’Est, regalant-los roba usada que els vinarossencs ja no necessiten i no utilitzen. Com que avui ja es llancen al fem rentadores, neveres, aparells de TV, bicicletes obsolets i demés, es recuperen per eixos emigrants més necessitats.