Roso de Luna, Mario

(Logrosán, Cáceres 15-III-1872 – Madrid 8-XI-1931). Fill de l’enginyer industrial vinarossenc Lluís Roso Bover que s’havia traslladat a Extremadura per treballar en la construcció de la via del ferrocarril i de mare extremenya. Doctor en lleis. Llicenciat en Ciències Físico-Químiques, Astrònom, Teòsof i prolífic escriptor. Delegat de la Creu Roja en Extremadura. Considerat incomparable savi científic, astrònom, químic, advocat, educador, políglota, polígraf, arqueòleg, etc. l’únic compromís del qual era la recerca de la veritat, despreciador de les actituds dogmàtiques i caciquils, i encara que fou respectuós amb la religió des de molt jove es va mostrar decididament anticlerical, considerat per alguns “el geni més gran del segle XX” i sent molt apreciat pel mateix Menéndez Pelayo. Als 17 anys va patir la greu enfermetat de la meningitis de la que es curà milagrosament. Descubridor en 1893 d’un cometa que duu el seu nom, d’un altre més i de sis estrelles de les anomenades “noves”. Va alcançar gran relleu dins de la maçoneria espanyola, fundant associacions i donant conferències. Va pertànyer a societats nacionals i estrangeres de Geografia, Astronomia i Història Natural. Va fundar la revista “Hesperia”, va impartir nombrosos cursos i conferències en l’Ateneo de Madrid i per Iberoamèrica; va colaborar en la prempsa amb el pseudònim de Rigel. Va exercir l’abogacia a Logrosán a partir de 1892 però no li acaba d’agradar la professió a causa de que li obliga a traicinar freqüentment la propia conciencia. Ja casat, s’instal.la definitivament a Madrid (1902). Va pasar mesos i mesos a Londres i París. Li foren concedides les medalles d’Isabel La Catòlica i de Carles III. La Diputació de Càceres va auspiciar la fundació en 1995 d’un Centre d’Estudis que porta el seu nom. Porten el seu nom un centre cultural, una residèncias universitària, institut i carrers extremenys. Obres seues més importants són: La realidad y el ensueño, Preparación al estudio de la fantasía humana bajo el doble aspecto de la realidad y el ensueño, La dama del ensueño, El Conde de Gábalis, Por el reino encantado maya, Hacia la Gnosis, en el umbral del misterio, La humanidad y los césares, La ley XV de Toro (la seua tesi doctoral (Madrid, 1884), De Sevilla al Yucatán, Evolución solar y series astroquímicas, La ciencia hierática de los mayas, Códices del Ahahuac y la baraja española, El tesoro de los lagos de somiedo, Don roberto Frasinelli, el alemán de Corao, Libro de bitácora de mis viajes por Asturias, La Xana, Simbolismo de las religiones del mundo, El libro que mata a la muerte o libro de los jinas, Wagner, mitólogo y ocultista, La Esfinge, Por las grutas y selvas del Indostaní, De gentes de otro mundo, Helena Petrovna Blavatsky, una mártir del siglo XIX, Páginas ocultistas y cuentos macabros, El velo de Isis, Simbología arcaica, Significación filosófica de la teosofía, Del árbol de las Hespérides, Logrosán:Un legajo histórico, El Tibet yla teosofía, Comentarios a la Genealogía del hombre de A. Besant, etc. tenint altres obres inèdites. Va mantenir una intensa correspondencia i amistad amb grans personalitats espanyoles del seu temps. Sobre Vinaròs es conserven en el seu arxiu diferents cartes per la correspondencia que hi mantenía amb familiars i de l’any 1890 són colaboracions en el periòdic “El Oretano”: “Las Humoradas de Vinaroz”, “Vinaroz, sus corridas y sus ferias”, “La odisea de un alma”, “Un décimo de lotería”, “La vida estudiantil” que amb el pseudònim de Román Vizcaíno porta data de l’11 de maig de 1890. La Cambra i el Centre Roso de Luna extremenys van dedicar el llibre “Homo economicus” a aquest teòsof i astrònom, d’origen vinarossenc amb motiu del centenar. L’Ateneo de Madrid va reposar el retrat de Mario Roso de Luna en la seua galeria amb motiu del retorn de l’actual demcràcia.