Benifassà

Antiga abadia cistercenca (Santa Maria de Benifassà). Situada al centre de la Tinença, va ser fundada pel rei Jaume I, sent el primer monestir del Císter creat en terres valencianes amb un abat i dotze monjos traslladats des de Poblet. Es van establir provisionalment al castell de Beni-Hassan, baix l’advocació de Sta. Escolàstica i al 1250 ja es van poder instal.lar a les noves construccions que van des de l’últim romànic al gòtic, destacant la porta reial, el palau de l’abat, claustre, església, etc. Ja des d’un principi (1261-1269), gràcies al monestir van ser poblats el Bellestar, La Pobla, Boixar, Fredes i Magraner. L’expansió del monestir en èpoques successives es feu notar en el molí de l’abat, i possessions a Tortosa, L’Aldea, La Carrova, Cardó i La Galera, i un llarg etc. Tres abats de la mateixa família tortosina, els «Llorenç» van continuar l’expansió, però després la sèrie d’abats vitalicis va fer decaure el convent al llarg del segle XVI. Els mateixos monjos van demanar que fossen elegits cada tres o quatre anys (abats triennals i quatriennals), iniciant una època de recuperació gràcies a eixos abats. Vinaròs, per la seua proximitat, va estar sempre present amb monjos i abats destacats en el convent. Persones, obres d’ orfebreria i materials diversos formarien els intercanvis més comuns de la nostra vila amb el convent. El 17 d’abril de 1247 el Rei Jaume I va concedir al monestir el privilegi de pasturar els ramats en el nostre terme. Els abats que Vinaròs va donar a Benifassà van ser Damià Ferrer Gombau, Robert Forner, Josep Lluch Reverter, Tomas Covarsí, Plàcid Lanuza Doménech, Francesc Gonzàlez, Lluís Antoni Ayguavives, Fra Forner (?), Josep Piera Salom, les biografies dels quals aportem al seu lloc corresponent. Altres monjos menys destacats apareixen sovint als nostres arxius parroquials administrant sagraments a familiars com batejos i casaments. L’últim abat de Benifassà, el canareu Chavalera tenia molts lligams amb famílies vinarossenques com podem vore a la seua biografia. Des de 1707, en que regia el convent el tortosí, Gregori Oliver de Boteller, fins l’any 1717, la comunitat es va separar per ser l’abat austracista i haver de fugir davant l’arribada de les tropes borbòniques.
El monestir va decaure durant tot el segle XVIII. Es va poder reunir altra volta la comunitat el 1814, que s’havia disolt el 1810, però desaparegué totalment a causa de la desamortització al 1835. Durant les guerres carlines les seues dependències van servir de residència, hospital, quadres i de presó carlines; allí van morir de fam molts presoners liberals. Cabrera va canviar mil presoners per mil carlins a Onda, apareguent els que duia ell, autèntics esquelets ambulants ja que quan els era permés sortir de la presó i passejar pel cementeri per tal de respirar millor corrien a menjar-se les malves i arrels de plantes escarbant la terra. El cas fou que, fet el canvi, els presoners van haver d’estar a règim de caldo a l’hospital i cases benefactores de Castelló. El convent es va incendiar a l’entrada de les tropes d’Isabel II, perdent-se llavors obres d’art que encara contenia, així com un exemplar dels Furs (el primer manuscrit) i la casulla de sant Bernat. Durant la segona república, ja mig en runes, va ser declarat el conjunt Monument Històric Nacional (Gazeta de Madrid del 4 de juny de 1931), no servint per a res positiu la mesura ja que les runes van anar desplomant-se cada vegada més. L’edifici va ser adquirit per la Diputació Provincial de Castelló en 1955 i quatre anys desprès va ser cedit per a la instal.lació d’una cartoixa femenina. A partir d’aquell moment es van succeïr els treballs de restauració fins que en 1968 es va establir allí definitivament l’actual comunitat de monges cartoixanes, sent l’única existent a Espanya.
Durant la seua reconstrucció molts vinarossencs van treballar en ell i el monjo belga, l’arquitecte Dom Alphonse Remy, baixet i regordet però molt àgil, va passejar la seua figura per Vinaròs en les visites que feia a la nostra ciutat per questions de notaria i d’adquisició de materials. Degut a la severitat de la regla cartoixana el convent sols es pot visitar els dijous, des de la una fins les tres de la vesprada, obrint-se al públic algunes poques dependències, entre elles l’església. Tot el seu entorn està protegit, no podent-se construir cap edificació.