El nostre terme és dels més grans de la Comarca , ja que tan sols el d’Alcalà de Xivert el supera en extensió (167,97 Km2), però el nostre és molt més valuòs per quan és quasi tot aprofitable per al regadiu ja que es troba aigua per qualsevol part. El de Vinaròs té 96,36 Km2. (9.422 Ha. segons l’Institut Geogràfic i 8.984,04 segons els treballs agrònoms) i té forma quasi quadrangular, més allargada cap a l’Oest, on té una longitud de 12 quilòmetres. Si comparem el nostre terme amb el de la població veïna de Benicarló, de 4.795 Has., resulta que el nostre és quasi el doble de gran, injustícia per al poble veí que tant ha sapigut viure i mantenir-se a base de tenacitat, esforç i sacrifici dels conreus de la terra i que ens titllaven “d’andalusssos” quan Costa i Borràs aconseguí el port per als vinarossencs que ells també volien. La part que toca a la mar té una longitud d’uns 11 quilòmetres, i sent menys aprofitable per als conreus de l’agricultura, el seu valor s’ha disparat per la construcció de xalets, coincidint amb els anys del “boom” turístic i “desarrollisme”. En 1960 comprenia 60 polígons de 8.561 parcel.les i 16.342 sub-parcel.les. També per eixa època eren unes 7.758 Ha. de secà, 900 de regadiu, 452 de pasturatge i 465 de terreny improductiu, xifres que s’han trasvalsat totalment en els darrers trenta anys en que s’han construit més de cent pous nous, la gran majoria d’ells pel pouater local, Domingo Castejón. S’hi troba un motlló molt visible que el separa del terme de Sant Jordi precisament en el punt quilomètric número dotze de la carretera que va a aquesta darrera població. Des d’aquest punt arranca el camí que s’anomena per aquest motiu «Camí de la Ratlla» i que es dirigeix, separant els dos termes de Vinaròs i Sant Jordi, fins al Molí Nou, situat a la vora del riu Sénia. Seran aquest riu i el barranc d’Aigua Oliva els que faran de frontera natural amb els altres termes, tenint en compte que aquell, el Sénia, ha servit i serveix encara de separació entre l’antic Regne de València i el Principat de Catalunya. El barranc d’Aigua Oliva ens separa de Benicarló i Càlig, en el lloc d’un camí que fa una revolta coneguda amb el nom de «Cap de matxo». El seu motlló indicatiu està poc visible i transitat. Un altre camí anomenat de la Ratlla hi ha en Benicarló, de traçat totalment convencional i rectilíni, amb un monumental motlló en mig d’ell, i que separa el seu terme del de Peníscola. El nostre terme confronta pel nord amb els de les poblacions d’Ulldecona i Alcanar, que es parteixen en front de las desembocadura del barranc de Canals, on actualment hi ha una gravera, la qual ha quasi tapat els motllons, al noroest del nostre «Mas del Pi». Per la part Sud, Vinaròs confronta amb els termes de Càlig i de Benicarló, que estan delimitats pel naixement del barranc d’Aigua Oliva, prop del barranc del Peturrero, en la partida anomenada de Surrac o Surrach.
NOMS DE LES PARTIDES DEL TERME: El nostre terme està dividit en partides més o menys ben delimitades. Sols els propis agricultors coneixen bé el traçat de dites partides no exactament definides, els noms de les quals sols està en la memòria popular. Segons el padró de riqueses de l’any 1811, les partides del nostre terme eren les següents: Aigua Oliva, Alcanar (Camí de), Ameradors, Argamassa, Barbiguera, Basses, Bassetes, Benicarló, Boverals, Cabanil o Cabañil, Cala, Càlig (Camí de ), Camp de Marí, Camp de l’ Església, Caminàs, Campos, Claper gros, Capçades, Camí Carreró, Carrasca, Carretes, Closa, Camí de Xivert, Clot, Corral de les Mates, Colell, Cometa, Cova del Vent, Creu de S. Josep, Creu Negra, Devesa, Dos Vilars, Estany, Friginals, Figueretes, Forques (Tres), Mas d’En Borràs, Mas d’En Cerdà, Malean, Mallor, Martinenca, Mas d’En Brau, Mas dels Mestres, Mas del Pastor, Melilla, Maroca, Mirambo, Molí Noguera, Molí, Molinet, Molí d’En Tarragó, Moli d’Orts, Murtera, Puntarró, Plana, Palmera, Paret Grossa, Parreta, Pas de Càlig, (Camí) Peníscola, Perenchil (Pere En Gil?), Penya de l’àguila, Pla de Lluch, Planeta, Portell, Pou de la Focha, Pou de la «Coisa» (sic), Pou de Na Foixa, Puente, Puig, Puntarró, Quadra, Racó, Ribes, Ribarroja, Riu, Sant Gregori, Camí de S. Jordi, Salines, Salt del Molinet, Sol de Riu, Soterranyes, Surrac, Terrer, Tres Corrals, Tres Corredors, Tres Forques, Triador, (Camí) d’Ulldecona, Camí de la Mare de Déu, Vistabella i Volta.
HISTORIA DEL NOSTRE TERME: En el primer i més important document que es conserva en el nostre Arxiu Municipal, la Carta Pobla, signada pel rei Jaume I, es fan constar els llindars que devia tindre l alqueria de Bynalaròs: «primera part la Mar; de segona part el Riu d’Ulldecona; de tercera part, ab terme de Cervera; i de quarta part ab el riu d’ Oliva. Tal com eixes fronteres inclouen i dividixen, aixís us donem a vosatros i als vostres, per a sempre més. I també vos donem cinquanta quatre parts en l’almarjal de Peníscola«. Segons conta l’historiador Beuter i ens ho transcriu l’historiador Borràs Jarque al principi del capítol IV de la seua História de Vinarós, els moros de Peníscola van buscar discòrdia per no conformar-se i respectar els termes assenyalats per a Vinaròs i Benicarló. Per a tranquilitzar-los el Rei Jaume I va enviar al cavaller Guillem de Vic. En 1311 Peníscola va iniciar un plet contra Vinaròs i Benicarló, perquè volia que aquestes «Viles?» contribuiren als seus pagaments reals, a la qual cosa al.legaven que TENIEN TERME PROPI i sols depenien d’ella en les causes criminals. Va ser el tercer mestre de Montesa, Fra Pere de Thous, qui l’any 1359, a 19 de gener, a petició dels pobladors dels llocs de Vinaròs i Benicarló, (“ab gran et matura delliberació”) els va donar terme propi (terme atermenat), separant-les del castell de Peníscola, de la qual depenien. Llavors es van amotllonar els termes i es van donar drets propis a les nostres viles, encara que amb unes càrregues tan fortes, que els vinarossencs, no podent-ho suportar, al cap de quatre anys, van haver de retornar a sotmetre’s a la jurisdicció de Peníscola. Com diu l’historiador Borràs Jarque, moltíssima solemnitat se li va donar a aquest document de l’amollonament del terme, que per a Vinaròs li segueix en importància a la Carta Pobla. Va ser el Lloctinent General de Montesa, Fra Arnau Guinot, qui amb els síndics i prohomes de Peníscola, Benicarló i Vinaròs, va posar els motllons i les forques, (possiblement en la partida anomenada de les tres forques) com a senyal de la majoria d’edat de les dos viles, tenint els privilegis del «mer i mixte imperi», consistents en poder imposar penes majors com l’extradició i la pena de mort en la forca, el primer, i poder per a decidir en causes civils, el segon. Els veïns de Peníscola es van sentir perjudicats i van recòrrer al Mestre de Montesa, fra Pere de Thous, qui en el Castell de Cervera, el 5 de setembre de 1359 va resoldre que «ell ha fet la separació de termens i la dita separació de contribucions. I ha donat la dita jurisdicció a Vinaròs i a Benicarló, be i justament, i que per justes i raonables causes i ab gran acort i madura delliberació» I afegia que ni a Peníscola li llevava res, ni a Benicarló i a Vinaròs els donava si no alló que era propiament del senyor Mestre i de la seua Orde. Però que passats quatre anys, a petició mateix dels de Vinaròs, es resolia anul.lar la partició, aduïnt tres raons per les que, per la «separació i divisió la universitat i prohomens de Penyíscola, se tingueren molt per agraviats»; que els bons homes i universitat de Vinaròs, també estaven molt agraviats a causa del pagament que tots els anys, per la festa de Nadal, de mil i vint sous de cens amb el que havien compromès, per a replegar els quals tenien necessitat de fer manllevats o demanar a prèstec i passar per usures, i per tercera raó aduïen que no tenien persones sàvies i de nota per regir la seua jurisdicció; que els de Vinaròs volien «pau e concordia e bona amistat e sie una cosa e un voler» I en Sant Mateu, a 7 d’octubre de 1363, el Mestre de Montesa va signar la conformitat a dita petició la qual va ser revocada al propi temps quatre anys més tard. Pocs anys després, l’altre Mestre de Montesa, Fra Berenguer March, en una visita a Vinaròs, en reunió celebrada en la seua església, li va confirmar els furs i privilegis rebuts de tot temps (6 de novembre de 1382. Borras Jarque. Id.Pàg. 37,38,39,40). EL BARRANC D’AIGUA OLIVA: OLEUM FLUMEN? El geògraf romà, Rufo Festo Avieno, en el seu llibre «Ora Marítima», al descriure la nostra costa diu:
«Iuxta superbum mons Sacer caput exerit
Oleumque flumen proxima agrorum secans
Geminos jugorum vertices interfluit».
Que es pot traduir com «Prop alça el cap el superb Montsià, i el riu Oli corre entre els pròxims camps dels vèrtex de dos monts bessons». Aquest riu Oleum Flumen, es considerat per alguns autors com el riu d’Aigua Oliva i els dos monts bessons el Puig de la Nao de Benicarló i el nostre Puig de la Misericòrdia. Aixó mateix opina Nicolau Primitiu, qui per cert, ja en 1961, estudiant aquests paratges va trobar restes ibèriques en les dos muntanyes, com també murs, parts d una escala de pedra, ceràmica, etc, «descobriment» que els arqueòlegs, tant a Benicarló com a Vinaròs van fer alguns anys, uns quinze, més tard, . Parlar així d’aquelles èpoques es una gran temeritat perquè les nostre poblacions apenes tindrien cap entitat i no podien ser ni tingudes en compte per cap historiador o geògraf. BENEDICCIO DEL TERME PER SANT JOSEP. Actualment es fa la benedicció del terme el dia de la Verge de la Misericòrdia, peró antigament es feia per sant Gregori i sant Josep, la qual datava del segle XVII. El gloriòs Patriarca tan venerat per la Confraria dels fusters, ho era molt especialment de tot el poble; tant, que l’any 1683 el Concell de la Vila, fent-se intèrpret dels sentiments del poble, declarà a Sant Josep el primer entre els Sants Patrons menors de Vinaròs. Al «Llibre de Determinacions del Clero» d’aquell temps, S’hi trobava la següent acta: «En 18 de Març de 1677. Estant convocats y congregats en la sacristia al so de campana, lloch acostumat ahon per semejants actes y negocis se té capitol, presidint lo Doctor Joseph Miralles Ecònomo, Gavaldà, Rabasa, Joan Gaspar, Pujalt, Crus, Benrregart, Gil, Gisbert, Bo, Forner, Batiste, Diego, Espinòs, Castell, Ledesma, Febrer, Damià y Joseph, tots presents i Beneficiats representant la major part del Reverent Clero. Lo sindich de la Vila representà que tots los anys, dia de Sant Josep se acostuma celebrar una missa cantada amb diàcono y subdiàcono y fer processó general en que es va a una Creu que està com qui va al Camí de Càlig, per que per intercessió del Gloriòs Sant Josep, Nostre Senyor vullga aplacar los danys que causa la cuca en les vinyes y fonsch determinat per tots los sobredits nemine discrepante que es fassa en conformitat com lo sindich en dita vila demana.»
Eixa processó tradicional a la Creu de Sant Josep per la primavera, que es va efectuar fins a 1962 aproximadament (any de la construcció del «desvío») – resultava molt típica, perquè tots anaven amb rams de flors del temps (flors de Sant Josep), i a l’entorn de dita creu, quan es fa la benedicció solemne, els aixecaven cridant vítors al sant.
L’actual benedicció del terme es realitza a l’ermita per la festa de la Mare de Déu de la Misericòrdia.
