ORFEBRERIA: El nostre patrimoni cultural, acumulat a travers de segles, queda palès en diverses manifestacions artístiques entre les que destaca de manera cimera el ric tresor parroquial, si bé incomplert per les diverses confrontacions bèl.liques que la població ha patit, com la del «francés», les carlines i la darrera guerra «incivil» de 1936. Citarem les peces d’orfebreria més importants, concisament.
CUSTODIA DE SANTALINEA: Aquesta custòdia templet, joia d estil plateresc, de plata sobredorada, és obra de l’orfebre morellà Gaspar de Santalínea Salvador qui la va llaurar segons disseny de 1566 de l’artista santmatevà i autor de l’antic retaule vinarossenc, Pere Dorpa, el qual va cobrar com anticipació 100 lliures. Santalínea la va acabar en 1570. (Borràs Jarque.Pàg. 85 i 88; Bover, Vinaròs del 19-VI-1982; Homenaje a M. Milián, 2ª Part. Pàg.182). Aquesta custòdia que actualment ja no s’usa, era portada en peanya per capellans. Medix un metre d’altura. El seu peu sosté tres templets superposats que esguarden el viril, una Verge Assumpta i una campaneta, coronant-la la imatge de Jesús Salvador.
La custòdia actual, que s’utilitza per a les processons del Corpus i exposicions del santíssim, de l’any 1955, va ser adquirida per l’arxiprest mossènJaume Sirisi i és de plata daurada, tenint 10 quilos de pes. Varies famílies van donar les monedes de plata i or amb les quals es va fer.
CREU PROCESSIONAL I BORDONS DE PLATA: D’estil barroqueny i de plata daurada és la creu processional i dos bordons, obra de l’orfebre valencià Simó de Toledo. El Consell de la Vila havia acordat l’any 1643 encarregar dita obra a l’artista i va ser estrenada en la festa de la Assumpció, patrona de la Parròquia, a l’any següent. Porta engarçatsesmalts fets a Ginebra (Suïssa). En la llanterna es troben representats els sants patrons de la ciutat: Sant Sebastià, Sant Vicent Ferrer, Sant Roc, Santa Bàrbera i Sant Pau. A una cara i altra de la creu figuren el Pare Etern i l’Assumpció (Borràs, pàg. 138).
RELIQUIA DE SANT SEBASTIA: De principis del segle XVII i d estil gòtic flamíger és el relicari del dit de «Sant Sabastià» (sic), com es llig en el cilindre que el conté. Es de plata daurada, amb punxó de Sant Mateu al peu (una corona?), segons opinió autoritzada de mossènMilian. Remata la relíquia una imatge del Sant que en el revers porta la llegenda: «ESTA RELIQUIA DE SANT SEBASTIA DONA LO CONDE DE BENAVENT. AÑ 1610″. Va ser regalada per Joan Pimentel de Herrera, comte de Benavent, sent virrei de Nàpols i la devoció popular va teixir una tendra llegenda entorn del fet. L’any 1910, amb motiu de les festes del III centenar de dita relíquia es va fer dorar a foc en València pels artistes italians, Blai i Aleix Jaunino.
RELICARI DEL LIGNUM CRUCIS: Joia molt curiosa és el relicari del Lignum Crucis. La formen dos peces diferents superposades una damunt de l’altra. La de la base és d’estil plateresc i de millor mèrit artístic que la part superior afegida posteiorment. Vegeu Fra Agustí de Vinaròs.
COPÓ D’OR: Aquest ric copó va ser ofrenat pel poble de Vinaròs a l’Arxiprestal, l’any 1920. L’Arxiprest, mossènBono, va voler fer un sagrari nou, tal com la població es mereixia, i moltíssimes famílies van contribuir amb dobletes i onces d or, llavors encara moneda corrent. L’orfebre i joier valencià Vilaplana les va fondre en la sagristia en presència del públic. De l’or sobrant, diu Borràs Jarque:» De l’or i alhajes que sobraren, es va construir més avant un copó, obra de l’orfebre de València, Sr. Orrico, constituint una altra joia de la que s’envanix l’Arxiprestal vinarossenca», (Pàg. 528).
BACÍ PETITORI: Bací o plat petitori, d’estil gòtic, d’origen alemany, de Nuremberg o Dinant, com acostumen a ser la majoria d’ells, amb llegenda complexa o difícil de desxifrar. Representa l’escena de l’Anunciació de la Mare de Déu. Llautó estampat. Segle XV o XVI. Presenta un forat al mig, que s’utilitzava per penjar-lo a la paret. Segons l’expert mossèn M. Milián és una peça de gran mèrit artístic.
CORONA DE PLATA DE SANT SEBASTIÀ: Obra de Carles Piñol, màxim exponent d aquesta nissaga d orfebres vinarossencs, que tenien el seu obrador en la mateixa plaça de l’església. Desapareguda aquesta joia durant un temps, va ser recuperada d un antiquari de Madrid. Es obra barroca, d estil rococó, característic per les abundants rocalles. Porta molt visible una inscripció que diu: «Se renovó con ayuda de un devoto y la hizo de limosna. Es de San Sebastian de Vinaroz. Carlos Piñol. Año 1760». Aquesta era la única obra dels Piñol que consideravem que hi havia en Vinaròs, de les moltíssimes que van fer, fins que l’any passat van tindre la sorpresa de observar el revers de la corona del Natzaré i vore que porta la inscripció «La dió de limosna Francisco Trifú.1732.», que demostra sense cap dubte que és obra també dels nostres orfebres ja que Trifú era sogre d’un d ells, Josep Piñol Cambra.
CALZE DEL BISBE SALINAS: Entre altres calzes i copons de tono menor, cal destacar una obra de recuperació de després de la guerra civil, que perteneix a la Parroquial de Castelló. Es tracta del calze que aquest bisbe va donar a aquella ciutat. Es del s. XVIII. Peu en sis lòbuls que contenen al.legories de la Passió: l’escala amb claus i martell, vas per al llavatori dels peus, corder pasqual, borsa de les trenta monedes de plata, llenç de la Verònica i daus. Està sobredorat i en la part interior del peu té la inscripció següent: «A expensas del Ylmo. Sr. Dn. Joseph Climent Obisp. de Barcelona para la Parroqul. de Castellón de la Plana. AÑO.1771». Porta l’escut episcopal amb colom i rama d olivera, magrana oberta dixant entreveure els grans i el castell – de Castelló.
ESCULTURES I PINTURES: Seguint en la línia de deixar una mena d inventari de les peces més importants que són orgull de tot el nostre poble per la seua gran significació-antiguitat i patrimoni heretat dels nostres avantpassats- passem a descriure les escultures i pintures que es guarden en l’església arxiprestal, algunes de mèrit artístic extraordinari i de valor sentimental incalculable.
IMATGE RELICARI DE SANTA BÀRBARA: Talla policromada de principis del segle XVII. Mèrit artístic extraordinari. Representa a Santa Bàrbara. Va ser regalada en 1617 per Catalina de la Cerda i Andrade, comtessa de Lemos. Borràs Jarque escriu sobre el fet, però no la va descriure com era exactament (pàg. 115), perquè segurament que no la va vore mai. El motiu fou que la imatge va permanèixer amagada molts de temps fins fa pocs anys (1980 aprox.) en una casa del veïnat de l’Arxiprestal i va ser donada a l’actual rector mossènEnric Porcar pels hereus (Conxin Obiol). És relicari perquè porta un osset de la santa incrustat com en una joia que li penja a mode de collar daurat. Aquesta escultura es va salvar del desastre de la guerra civil del 36 per estar, com hem dit, oblidada en una casa particular, des de les guerres carlines, en que les imatges es van repartir pels veïns. (Vore Borràs Jarque, pp 115, 124, 137, 417 i 428). Per averiguar la identitat d’aquesta dama (Catalina de la Cerda), vam escriure a la Duquesa d’Alba, hereva del Comtat de Lemos, i per la seua recomanació, a una historiadora madrilenya experta en personalitats d’eixe temps. Fortuitament i pel meu compte (encara no existia llavors “Internet”), vaig descobrir que Margarita de la Cerda era i es tractava de l’esposa del Duc de Lerma, l’organitzador del casament del rei Felip III a València i per tant del fastuòs desembarc de la princesa – reina Margarida d’Austria al nostre poble, com no podia ser altre, en 1599. Les seues immenses fortunes, afegides al possible agraïment a la nostra vila per totes eixes atencions que se li deurien donar, deurien motivar la donació, perquè no acabà aquí la història. Josep M. Palacios Bover ens conta en la revista Randemar nº 8 en l’article que titula “Una visita rocambolesca del Rey Felipe III…” que el compte de Lemos era nebot i gendre del gran afavorit del Rei, el Duc de Lerma i que va tractar-se de conferir-li un virregnat i es va pensar en el de Nueva España. Aquesta imatge es va dur a restaurar a València al mateix temps que la bandera de Vinaròs que es troba al museu municipal, i va tardar vuit anys en ser retornada.
ESCULTURA DE LA IMMACULADA: Procedent de l’oratori privat de Meseguer i Costa, aquesta primorosa imatge de fusta policromada de la Immaculada devia ser un obsequi segurament de la ciutat de Granada, ja que l’arquebisbe va tenir l’honor de coronar canónicament a la Patrona d’aquella bella capital andalusa. És una delicada còpia de finals del segle XIX, de la famosíssima Immaculada d’Alonso Cano. Aquesta rèplica és obra segurament d’algun escultor granadí (Antoni Mundo Salvador es va interessar molt pel tema i apuntava la possibilitat de que sigués de Joan de Mesa).
BUST DE L’ARQUEBISBE:A la sagristia es conserva també el bust en marbre i sobre pedestal, de l’arquebisbe Meseguer i Costa amb la corresponent inscripció dedicatòria:. «Bodas de Oro Sacerdotales del Excmo. y Rvdmo. Sr. Dr. D. José Meseguer y Costa celebradas en 1867 en Tarragona. Granada 1917»; procedeix de la seua casa particular, al carrer Pilar, -casa de López Dóriga-des d’on es va traslladar a l’Arxiprestal a l’entrar en 1938 les tropes de Franco i haver fugit a Mèxic el canonge d’idees avençades.
PINTURES: TAULES VALENCIANES DEL SEGLE XVI: Al sostre del presbiteri, en el lloc de les pedres claus es troben cinc pintures ennegrides pel pas del temps. Són taules valencianes del segle XVI. Podrien ser dels pintors i doradors vinarossencs Joan i Josep Moreno, els mateixos que van daurar l’antic retaule i el llit de la Mare de Déu d’Agost (obres desaparegudes). Representen a cinc patrons menors de la Vila, com Sant Josep, per la vara florida; Sant Vicent Ferrer, amb l’hàbit de dominicà; Sant Gregori, per vestir de bisbe; Sant Roc, pel cos nu i ple de llagues; Sant Ignasi, per la ploma? que l’acompanya. (Mossèn Milián declarava en el setmanari del 8-II-1958, que a Vinaròs hi havien en aquell moment unes taules valencianes del segle XVI – que són les que acabem de referir- i un oli de “L’adoració dels Reis Macs”, de Josep de Ribera, que desgraciadament no hem pogut vore mai).
QUADRE DEL DESCENDIMENT: Es troba actualment en la sagristia, penjat demunt de la calaixera correguda que guarda els ornaments i va estar colocat durant moltíssim temps detras de la porta de l’ entrada de la dreta del canzell. És obra de recuperació dels moments posteriors immediats de la guerra civil de 1936. Es l’autor el castellonenc Josep Simón Hernández (1869-1950), pintor contemporani i amic personal de Puig Roda i Vicent Castell. Es copia del famòs de D. Valdivieso, i està signada el 22 d’agost de 1921. Denota l’afecció de l’autor pel classicisme, influenciat per l’estil de Ribalta.
SAGRARI: Acabada la guerra civil, el rector Vicent Enrique i Tarancón, va posar molt èmfasi en restaurar plenament la capella de la Comunió. Allí es va instal.lar un primoròs sagrari que porta diferents imatges dels nostres sants Patrons, la Verge de la Misericordia i Sant Sebastià, la Dolorosa, Cor de Jesús, Sant Vicent i La Fe coronant el templet, etc. No porta cap inscripció, encara que està fet en València, sens dubte en el taller de «Vicentius March», ja que és de similar factura que el de Vila-franca, que porta la inscripció «Factus a Vicentius March. Valentia. 1946. (…)». El nostre sagrari es va reposar pel rector Vicent Enrique i Tarancon el 16 de març de 1941.
ALTRES PECES: Dª Hilària Meseguer va regalar unes VINAGRERES DE PLATA DAURADA AMB ESMALTS en juliol de 1921, que encara es conserven;
a la porta principal de l’església es poden admirar dosALDABONS GÒTICSde ferro forjat del segle XV, que representen caps de drac i procedixen segurament de la porta de l’anterior església. Formant part d’aquest tresor es pot admirar una artística
SACRA DE PLATA, obra sense dubte dels orfebres vinarossencs Piñol (Carlos Piñol) i que va pagar Miquel Febrer, en 1805. Suposo que aquest Miquel Febrer deuria ser el Capità de Dragons de Buenos Aires, de la noble família dels Febrer de la Torre, o un capellà homònim de la mateixa família que tenia un dels molts benifets. Hi ha també tinters de plata procedents del despatx de l’arquebisbe.
SILLÓ DEL CANONGE LLUIS LÓPEZ DÓRIGAamb el seu anagrama repussat en el cuiro o fusta del respatller.
FRONTAL D’ALTAR DE VELLUT. De seda i vellut roig fosc que cobreix un altar portàtil de fusta, amb l’escut brodat molt ricament de l’arquebisbe Costa i Borràs i que es troba molt descuidat a l’altar del Natzaré.
Una “MITRA” riquíssimament brodada amb fil d’or i plata, possiblement la que el Clero de Barcelona li va oferir a Costa i Borràs, en retornar del seu exili de Cartagena (Borràs J.Pàgina 603) i que D. Lluis López Dóriga Meseguer va deixar en 1929 per a l’exposició d’Art, junt a dos magnífiques casulles les quals havien pertenescut totes a Costa i Borràs;
LLIBRE D’ANNIS o ANIVERSARIS DEL CLERO. Entre els llibres que es van poder salvar de la foguera en la darrera guerra de 1936 cal destacar aquesta obra manuscrita, amb dibuixos a tintes de diversos colors fets a mà i que constitueix una autèntica joia. Es obra del segle XVII.(1648) ARQUETA DEL MONUMENT adquirida per mossèn Sirisi, cap a 1950; RIQUES TELES del palis antic i del nou, aquest últim brodat per Na Nativitat Gozalbo en 1982, etc. etc. completen el ric tresor arxiprestal, ofrena de la població religiosa de Vinaròs a travers de segles. IMAGINERIA DE LA POSTGUERRA: Acabem aquesta sèrie d articles dedicats al tresor artístic de l’Arxiprestal, intentant rescatar de l’ oblit els autors de les imatges de talla de les quals, per ser bastant modernes, s’ha tractat poc i mereixen ser conegudes i apreciades en el seu just valor. Acabada la guerra, el llavors rector i actual cardenal Tarancon van voler retornar l’esplendor perdut, posant sobretot èmfasi en la capella de la Comunió. Allí es troba la talla atribuïda a l’escultor Joan Bte. Folia, nascut en Sant Jordi, i que suplia l’obra de la Dolorosa del famós valencià Esteve Bonet. Dels altars laterals es van cuidar algunes famílies devotes i que la seua economia els ho permetia, en aquells anys crítics de postguerra. Descriurem les imatges que són de talla , les quals, per ser obres d encàrrec, algunes no són massa considerades i estimades en el sentit artístic pels seus autors; sovint, no podien expresar-se lliurement; se ls manava refer les peces destruides anteriorment, basant-se en fotografies o models estereotipats. ALTARS LATERALS: Entrant, a mà esquerra, es troba l’altar o capella de la Pila Baptismal i la IMATGE DE SANTIAGO MATAMOROS O SANT JAUME,de guix que, com a curiositat, va aparèixer en un descarrilament de tren en mig del riu, allí junt al «Pont Roig»i no reclamant-la ningú durant molt de temps, el quefe de l’estació la va guardar. Se li va fer l’espasa nova, a causa d estar trencada, pel fuster García Julbe. El segon altar, de l’antic gremi de mariners mercants, de S. Telm, té actualment les imatges dels Arcàngels S. Miquel i S. Rafel, de l’escultor vinarossenc AGUSTI AGRAMUNT. La imatge central del diví Jesús de Praga la va sufragar la família Miravet Redó, com ja ho havia fet abans de la guerra civil de 1936. El tercer altar, de la Puríssima, conté l’urna de la Mare de Déu d Agost, obra també del vinarossenc A. AGRAMUNT. Desconeixem, però qui va sufragar totes les demés imatges i si són de talla. De l’altar de la Pilarica, perteneixent a l’antic gremi des llauradors, es poden vore encara les pintures de la Transfiguració, atribuibles al vinarossenc V. Guilló. Van refer l’altar els Salessians de Sarrià i es cuidaven de la seua neteja i manteniment les cambreres de la Verge del Pilar, encara que el va sufragar En Santiago Falcó. Ha desaparegut llastimosament el sòcol de rajoletes fines d Alcora, del segle XVIII, sent substituit amb un afany modernitzador, per pedra d’Ulldecona (?). El dels fusters de S. Josep si conserva el primitiu sòcol. La imatge la van pagar els presoners vinarossencs de dreta després de la guerra civil, en acció de gràcies perquè precisament el dia del sant va caure una bomba a la presó (1937?) i no va explotar. Segons ens va assenyalar Na Rosa Landete, de la família que s’ha cuidat de l’altar, la imatge no és de talla, punt que no hem pogut comprovar. Hem d afegir que durant la guerra civil, irònicament, el sindicat dels fusters va ocupar dit altar.L’altar del Roser té, a més de les pintures al.lusives al Rosari similars a les de Castelló, i pert tant, obra segurament del vinarossenc Eugeni Guilló, de cap a 1703, la imatge més bella de les de talla, obra de l’escultor FRANCESC JUVENTENY BOIX, nascut i resident a Cerdanyola (Barcelona), en 30 de març de 1906; la va pagar el matrimoni format per Na Rosario Serres i Joan Falcó, als anys quaranta. Segons es diu, la cara de la imatge és el retrat de la primera muller de l’artista. Aquest va fer obres també a Montserrat (Abat Cisneros i S. Josep de Calasanç), Vendrell (Verge de l’Amor Hermòs), Barcelona (Sta. Ana), Sta. Coloma de Farnés, Escolapis de Sabadell, etc. Va ser per l’amistat i mediació d En Ricard Santos i Dª Elena que es va recòrrer a aquest excel.lent artista. Dels altars de la mà dreta actuals es troben en el primer el Crist, (Crist de la Pau), regal del Papa a Vinaròs, per mediació d’Hildebrad Antoniutti. Segons personalment ens va referir el Cardenal Tarancón la imatge la va fer un escultor de Castelló i aquests poden serPORCAR, COLON O ADSUARA. Si la Diputació restaura algun dia la imatge – i esperem que ho fasse prompte – possiblement, amb més coneiximents, se’ns podrà dilucidar qui va ser l’autor.De l’altar del la Mare de Déu del Carme hem de dir quela imatge va ser obsequi del senyor Obduli Balanzà que la va regalar en acció de gràcies per haver-se salvat de morir afusellat, quan els denominats “rojos” havien anat a sa casa a buscar-lo i no el van trobar perquè no estava. La imatge és de talla, de l’escultor de València, JOSEP GERIQUE.Lola Balanzà recordava quan la feien i que la van dur coincidint amb un dia de febrer de fortanevada, als anys quaranta. Ella conservava també el model en miniatura i alguna altra peça menudeta del mateix autor.
La imatge principal de l’altar de S. Antoni de Padua la va sufragar Antoni Esparducer, per ser el seu sant onomàstic. Del mateix autor i pagada pel matrimoni Ricard Querol Escrivano i Maria Giner Roca va ser la imatge de Sant Josep, de 1940 a causa de la gràcia d’haver-se salvat els presoners nacionals de Vinaròs en 1938 en que va caure una bomba damunt de la mateixa presó i no els va ferir, entre els quals es trobava el mateix Sr. Ricard, pare dels Querol Giner, tots ells magistrats. Es obra de l’escultor JOAN B. FOLIA PRADES, segons ens va assegurar Melcior Boix, fill de l’antic sagristà. Pilar Esparducer també ens explicava que Enrique i Tarancón li va dir a son pare que si volia pagar la imatge de sant Antoni, havia de ser gran i presidir l’altar. La imatge en si no és massa bonica. Falta en aquest altar el valuòs sòcol de manises que es va substituir per fusta d’aglomerat, és a dir, la més infame, permitint aquest desaguisat el bon home, el rector Alvaro Capdevila. En dit altar també es troba el Crist del Sant Sepulcre, de guix, sufragat per la família Ribera Caballer, que es treia abans en les processons de la Setmana Santa. De l’altar del Cor de Jesús (antigament de Sta. Ana o dels teixidors) es va fer càrrec D. Sixte Miralles i posteriorment la seua neboda Rosario. Aquell va pagar la imatge del Sagrat Cor de Jesús, obra del vinarossenc AGUSTI AGRAMUNT; també és obra seua, la talla del Sant Sebastianet i part de la de la Misericòrdia (el núvol que la sosté). De la neteja i compte de dit altar que encara conserva el sòcol primitiu del segle XVIII, s’encarregaven els membres de l’Apostolat de la Oració. Acabem dient que el Natzaré de l’altar del púlpit és una imatge sense «bulto», per a vestir. Té sols el cap i les mans de talla. La va adquirir després de la guerra la família Falcó Serres, i descendents dels Juan, que tenien el seu Crist en l’antiga església de S. Agustí.
