Si el nostre carrer Major puguès parlar… Ens diria que és dels més antics de la població, que segurament més de dos mil anys el contemplen. Construides les primeres cases al llarg d’eixa riera o baixada natural d’aigües, anirien afegint posteriorment altres carrers que el creuen ja més ben aliniats. Quàntes generacions de vinarossencs i quants forasters hauran passejat amunt i avall per eixe carrer. Amb molta frequència diem que eixim de casa a «aixorejar-mos», a «pegar la volteta». Aquesta ha tingut i té un denominador comú: el carrer Major i la raval del Socors; ells dos s’han endut la palma, passant, clar està, per la plaça de Jovellar -la nostra «placeta» per antonomàsia-, la travessera de Safon i «l’Amera». Efectivament, és on hi ha més comerços que són visitats tot l’any per un estol de forasters i turistes. Aquest recorregut va tindre els seus moments més àlgids, possiblement en el temps en que hi havien diferents sales de cine allà als anys sixanta. En eixa època en que el despegament econòmic anava parell amb dies de molt de treball, durant la setmana els xics i xiques es veien poc. Per això era la volteta o voltetes de després de les sessions dominicals de cine les que feien les funcions de punt de coneixença i de vore s’els joves uns i altres abans d iniciar un possible festeig. Recordem la volteta de xic i la volteta de xica les quals propiciaven trobar-se de cara, mirar-se, saludar-se, somriure s, valorar la resposta de la persona per la qual es sentia certa inclinació, etc. Es donaven voltes com si fos una noria. Li van arribar a dir el «tontódromo». Recordem els «passacalles» de la Banda de després de la traca i els coves de mariscs, de peix bo i fresc, exposats a la vista del públic en els abundants bars i restaurants d aquell turisme incipient que ens invadia.
LA VOLTETA de Carlos Elorduy