Autor: AmicsDeVinaros

Nom popular que es dóna encara al carrer de Meseguer i Costa, ja que en un principi tenia un reng de «faroles» al mig, separant-lo en dos mitats, que posteriorment es va llevar.

(Parma Itàlia 1692 – Aranjuez 1788). Reina d’Espanya. Casada amb el rei Felip Vé. Quan encara havia de vindre a Espanya per a casar-se amb el rei en 1714, s’havien fet uns grans preparatius a Vinaròs per a rebre amb tota la magnificència que com a tal requeria la seua arribada per mar, recordant-se la famosíssima arribada de la Princesa i quasi Reina Margarita, de l’any 1599. J. Bover Puig els aporta en l’article del setm. “Vinaròs” (25-II-1989) i d’ells n’extraem el més significatiu: “En 14 de septiembre de 1714, se paga a Bautista Cruz 5 libras, a saber es 4 L. Por ocho días que se ha ocupado en hir a las villas de San Matheo, Morella, La Jana y Convento de Benifasar a recibir las ropas, alajas y demás cosas que prestado han a esta villa para su mayor desempeño en el desembarco que se espera de la Reyna Nuestra Señora; y una libra que se ha gastado, esto es, catorse sueldos en socorrer a los vagajeros que fueron en su compañía y seis sueldos en cuerdas que compró para atar y embalar las ropas, muebles y demás cosas que fueron menester”. Altres despeses foren fetes pel vidrer de València, Mateo Suarez “Cuyos vidrios han de servir para la casa o Palacio que se previene para la Reyna Nuestra Señora…(…)”; per l’escultor Vicent Dols de Morella; pel ferro per a fer dos ponts, un al riu “de Alcanar” i un altre a la mar i unes altres per a pagar els criats i cotxers. No s’anomenen les despeses d’arranjar tots els camins per on havia de passar, i moltes altres més, totes oneroses, que sempre feien certa la dita de: “Ni rei, ni guerra, passen per la teua terra”. Finalment la reina no va desembarcar a Vinaròs perquè un fort temporal d’aquells dies desaconsellaren la vinguda per mar i es va resoldre fer-la vindre per terra.

Pasta típica de Vinaròs per Pasqua, a banda de la mona. Està feta amb pasta de mona, més grossa i allargada, plena de confitura de cabell d’àngel o de moniato. Fins a principis del segle XX no es reomplia de confitura, ja que Alcover en el seu Diccionari diu que fins a eixa època en que ell va visitar Vinaròs (1921) no es feia així.

Carrer de nova apertura. Se li va dedicar a Josep Sebastà Farga Esteller en 1988, ens sessió del Ple Municipal del dia 8 de juny. El carrer arranca des del de Maria Auxiliadora i és paral.lel al de Fra Pere Gonel.

(Vinarós 3-VI-1922-València 28-VII-1975). Poeta local.

Artista còmic. Havent estudiat a Terrassa peritatge tèxtil, es va inclinar cap al móm de l’espectacle, utilitzant el nom artístic de Joe Correira. Actuava preferentment al Teatre Argentino i Teatre Alkazar, de València, i de gira per moltíssimes capitals espanyoles amb l’ambulant “Teatro Chino”. Les seues actuacions humorístiques, formaven la part més esperada dels espectadors, entre elles la revista còmica teatral “El embudo del tiempo”, de 1967 i sempre en elles feia alguna referència al nostre poble. En 1950 va publicar a Terrassa “Entre ripios y flautas”. Estant a Palma de Mallorca col.laborà en la revista “Cumbre”. En 1968 va escriure la lletra de l’Himne a Vinaròs, que amb música del mestre Tomàs Mancisidor, es va estrenar en una vetllada al Cine Coliseum, al nadal de 1968.
Gran enamorat del seu poble, escribia sovint poemes plens de sentiment cap a la seua pàtria, que publicava al setmanari “Vinaròs”. Sense haver-se publicat mai el seu poema “L’Odio-sea” era conegut per molts vinarossencs. L’any 1984 l’Associació C. “Amics de Vinarós” va recollir baix el títol de «Rimes Vinarossenques (Glops d’aigua de Mangrano)» tots els seus poemes. Al juny de 1988 se li va dedicar un carrer. Dels versos que traspuaven un acendrat vinarossenquisme, extraem sols els següents:

 

“Terme gran de Vinaròs,  el meu món de les entranyes!…  De l’Hort del Coixo al Claper Gros,  Vistabella i Soterranyes…  Les Planes prop d’Ulldecona,  Les Melilles, Boverals…  Tot un món dins d’una zona  d’un paradís terrenal…”

(De “Felis el que…” 1973)

“Poble que no sé que té,  que de tant que té ,té tant,  que no es troba foraster   qualsevol que no vullgue ser   d’aquell poble un habitant.”

(De “Patria i Fe”, 1975)