(Vinaròs 1653-Vilafamés 1697). Serva de Déu. Nascuda el 16 de novembre de 1653, tres mesos després de la mort del seu pare. En la partida de baptisme s’afegeix junt al seu nom: «Esta Señora morí ab gran crèdit de Santidad en la vila de Vilafamés y se li predicaren les honres en dita vila«. Victòria era de família acomodada, filla d’En Miquel Gavaldà Juan i d’Anna Sorita (o Zorita) d’Orfanell, amb edats de 28 i 15 anys respectivament en el moment de casar-se el 24 de febrer de 1651. Victòria va ser maridada amb Baltasar Mas i Gil, un home bastant major i batlle de Vilafamés. El cognom Orfanell u Horfanell, que de los dos maneres apareix, l’emparentava amb el beat de La Jana, Fra Jacint Orfanell, oncle segon de la seua mare. Aquest beat tenia un germà casat a Vinarós, d’ofici mercader, anomenat Josep Orfanell Prades; era la seua esposa Damiana Travesset Salvador, de Vinarós. Van tenir dos fills i una filla. De l’única que van tenir descendència, de la xiqueta Anna, es va casar amb Gaspar Sorita o Surita, els quals van tenir tres filletes, Anna, Tomasa i Anna Maria. Aquesta última, al quedar vídua, va casar-se en segones noces amb Miquel 
Gavaldà, els pares de la nostra «santeta». Poc es coneix de la seua vida matrimonial, i el que es sap es déu a les fonts d’informació del Clergat de la població, molt agraït possiblement a les generoses almoines amb que l’afavoriria. La dot aportada per Victòria al matrimoni la deurien ajudar en les quantioses obres pietoses i almoines, sent aquesta la seua qualitat més remarcable. La casa del batlle de Vilafamés era un casal del segle XV, – museu d’art modern de la Diputació des del 18 d’agost de 1972. Victòria tenint poca salut, va morir molt jove, als quaranta anys, sent possiblement la seua malaltia la tisi, donada la contínua febra, poca gana en el menjar, cansament i deixadesa general.
Havia transcorregut la seua vida entre obres pietoses com eren ajudar els menesterosos, guarir malalts, amortallar difunts i pregar a Déu. S’afirmava d‘ella que podia curar els malalts amb tant sols tocant-los i que curava les nafres més malignes amb l’oli de la làmpara de Sant Pasqual. Va morir el diumenge 28 d’abril de 1697, a les déu i mitja de la nit. Les exèquies que atenent a aquells grans mèrits que d’ella es predicaven i per ordre del bisbe se li van fer el 15 de setembre, passats ja molts mesos, van ser lluidíssimes, sent soterrada en el sepulcre més digne. El seu panegirista la qualificava com «violeta mas baxa i clavel mas empinado por la fama de sus virtudes«, i seguia de la següent manera: «Batalló nuestra venerable doña Victoria con el ocio. Empleó toda su vida muy bien el tiempo, que en quarenta y tres años y meses que vivió, no se halló en ella un punto de perdimiento por ociosa. Y por eso consiguió doña Victoria, victoria de ocio». GAYA, Miquel. (?). Arquitecte
Ribera Hernández, Agustí
(Navarrés 29-II-1904 – Vinaròs 25-VI-1995). Doctor en Medicina. Llicenciat en la Facultat de València i doctorat posteriorment a la Universitat de Madrid. Fill de pare vinarossenc, metge, va exercir la mateixa carrera durant més de cinquanta anys, continuant-la després el seu fill, Agustí Ribera Caballer. Casat amb Carolina Caballer Matutano. Distingit en gener de 1977 amb la Creu de Sant Raimundo de Penyafort, amb motiu dels 50 anys com a metge forense del Jutjat de Primera Instància i Instrucció de la nostra ciutat i 40 com a metge de la plaça de bous. Bon conversador i amant de la lectura, li agradava passejar a soles o amb companyia pel passeig marítim, vestit impecablement i sempre fumant una bona faria.
Es autor del llibre “Zonariv” (Vinaros al revés), publicat en maig de 1991, on recull vicisituts viscudes molt interessants. Fou co-autor amb Francesc Mira i Orduña de “D. Pedro del Almirez 
o el añejo del XCIII”, obra teatral en vers, reeditada en maig de 1972.
Gavaldà Bel, Josepa
(Vinaròs). Germana dels músics abans descrits. El seu nom apareix esculpit com a benefactora en la làpida de l’antic hospital.
Ribera Gonel, Joan
(Vinaròs 7-III-1875 – 8-XII-1944). Ajudant d’ Obres Públiques per oposició, “de gran intel.ligeència i tenacitat» com diu el nostre historiador Borràs Jarque. Des de 1895 a 1898 va ocupar el càrrec d’Ajudant del Servei Agronòmic Catastral en Andalusia, lloc que va deixar per retornar a Vinaròs tenint vint-i-tres anys i casar-se. En els Jocs Florals celebrats a Vinaròs amb motiu de les festes el 4 de maig de l’any 1917 va guanyar un accèssit amb el poema en valencià «A Vinaròs». En gener de 1921 es ascendit a Ajudant Major d’Obres Públiques. Cap del partit Polític «Unió Patriòtica» a Vinarós de la que era President Provincial el Marquès de Benicarló, durant la Dictadura del General Primo de Rivera. Gràcies a les seues gestions i influència en dita època es van dur a terme grans obres d’embelliment i d’infraestructures com l’ampliació de les obres del port i la construcció del nou mercat municipal, obra de l’arquitecte provincial Francesc Tomàs Traver. Amb els diners sobrants es va construir també el grup escolar “Sant Sebastià” (de l’arquitecte Jordi Gallegos, de l’Oficina Tècnica del Ministeri d’Instrucció Pública), i el passeig marítim, amb uns arttístics bancs i entre ells un 
excepcional banc-biblioteca dedicat al Marquès de Benicarló. El Mercat i el nou grup escolar es van inaugurar en les fires de l’any 1929 pel canonge canareu Josep Matamoros. Les dissenssions del Rector mossén Bono amb les autoritats de la Dictadura li van aplegar també al seu cunyat, l’historiador Borràs Jarque, al qual no se li permetia l’accès a l’arxiu municipal per a investigar per a la Història de Vinarós. Baix el seu manament es va inaugurar en 15 de juny de 1929 l’ Escola d’Art i Dibuix que estava dirigida pel professor Francesc Argemí Poy. Va ser nomenat president de la Junta de restauració de l’Ermita en sessió de l’Ajuntament del 28 de gener de 1928 i es van portar a efecte serioses reformes molt necessàries a les sales, però va dimitir per motius de salut el 15 de juliol de 1929. El setmanari local «Heraldo de Vinaroz» era el portaveu del partit «Unió Patriòtica», fins el final del règim, en que el va reprende Manuel Foguet, transformant-lo en merament informatiu i literari. Va ser impulsor del ferrocarril de Val-de-Zafán, passant per Amposta i Tortosa havia d’aplegar a Vinarós. En Sant Carles de la Ràpita i a la vora de la platja encara queden restes d’aquella incipient via a mig construir. Es van adquirir els terrenys per al segon grup Escolar (el de la Misericòrdia), seguint els mateixos plànols que el anterior. D. Joan era pare de Lolita, Mª Agustina (mestra) i Joan Ribera Piquer (advocat). Borràs Jarque el cita molt sovint en la seua “Història de Vinaròs”.
És autor de “Saneamiento de Almirez” (Imprempta Fernández, Vinaròs 1922) i “Los problemas capitales de Vinaroz” (Tortosa 1925), sobre una conferència que havia pronunciat en el Teatre Ateneo de la nostra població el 17 de maig del mateig any. Va dimitir en caure el régim de la Dictadura. En esclatar la guerra civil de 1936 es trasllada a Castelló, sent detingut i empresonat a lmirez per les seues idees conservadores. Al final del conflicte retorna a Vinarós, on, víctima de greu enfermetat, va morir en desembre de 1944. Autor de “Planes de Obras del Puerto de Vinaròs” (1900-1930). Tenia dos grans desitjos que va vore incomplits: Publicar els “Apuntes Históricos” de Vinaròs, de Ràfels Garcia i formar un “Museu de construccions navals” dels tipus de vaixells que es feien a Vinaròs, fets en miniatura, assumpte al que s’ha dedicat en cos i en ànima Arseni Gausachs.
Gavaldà Bel, Josep
(Vinarós 3-X-1818 – Madrid 21-IV-1870). Músic i compositor notabilíssim. Organista de la Parròquia de Sant Blai de Tortosa. Obligat a ingressar a files, es va presentar al general carlí Cabrera en Morella i una vegada caiguda dita població en mans de l’exèrcit lliberal va ser indultat en premi als seus mèrits artístics, sent confirmat en el mateix càrrec de Músic Major de la Guàrdia Reial. Director de Música del Col.legi Militar de Toledo i d’ altres diversos regiments. En 1856 va fundar en Madrid una publicació per a bandes militars baix el títol de «El Eco de Marte». Va composar dos simfonies per a gran orquestra, una missa a sis veus, una Salve a cinc veus i un extens repertori per a banda. Va morir a Madrid el 21 d abril de 1870 segons afirmen Ràfels Garcia i Borràs Jarque, encara que en la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana s’assegura que va morir en 1890, confonent-lo amb el seu germà. Modernes antologies de música militar inclouen la seua obra «El grito de la Patria», composta en 1860. Palacios Bover va escriure sobre aquest music en la revista “Fonoll” nº 4.
Ribera Caballer, Agustín
(29-10-1936) Descendent i continuador d’una saga de coneguts metges vinarossencs que comença amb el seu iaio Agustín Ribera Gonel, germà de Joan de Déu Ribera Gonel, seguix a son pare Agustín Ribera Hernández i ell continuarà la popular IGUALA habitual en eixos temps fins a la seua jubilació definitiva en 2006.
Personatge entranyable i molt vinculat a la societat i cultura vinarossenca.
Casat en primeres noces 1965 amb Isabel Anglés Febrer morta, prompte, en 1970 de la que va tindre dos fills: Isabel Ribera Anglés i Agustín Ribera Anglés. Casat novament amb Amparo Roig Fortea, matrimoni del què són descendents Pablo Ribera Roig i Mara Ribera Roig.
És Llicenciat en medicina per la Universitat de Saragossa en 1960. Especialista en radiodiagnòstic i electroteràpia per la Universitat de València. Metge d’empresa per la Universitat de València.
Des de molt prompte (1956) es va convertir en l’Ajudant de son pare en la seua funció de forense de manera que va arribar a especialitzar-se a embalsamar els cadàvers de ciutadans d’altres països, morts a la comarca judicial de Vinaròs que havien de ser enviats a l’estranger i se’ls havia practicat la corresponent autòpsia.
En 1961 comença a desenrotllar la seua activitat en el regimen de Medicina General, sent a partir d’eixe moment el Radiòleg del subsector de Vinaròs.
De 1961 a 1985, junt amb el doctor D. José Maria Loza, es responsabilitza dels pertinents servicis mèdics de la Plaça de Bous.
En 1963-64 forma part de l’equip mèdic de la maternitat de Vinaros, al costat del Convent de San Françesc, equip que estava compost pels doctors. José Sabater com a tocòleg i Agustín Ribera Caballer, com anestesista Domingo Romeu, i Pilar “La Comare”.
Des de 1963 fins a 1972 és el responsable del departament de medicina de la més coneguda i important de les empreses vinarossenques: FORET S.A.
En 1972 va participar en el Primer Congrès de Medicina Rural que es va celebrar a Castelló.
Va ser elegit Regidor de l’Ajuntament en 1991 pel Partit Popular.
En 1992 Inaugurá l’Hospital comarcal de Vinaròs amb dos ènemes opacs i dos pilografies i l’anècdota és que es va produir-se en eixe moment la ruptura del telecomandament de l’ambulatori d’especialitats.
Per la seua “Iguala”, situada, primer en la Plaça Sant Agustí, continuadora de la del seu iaio i pare, i després, en el carrer Sant Francesc fins a la seua jubilació el 27 d’octubre del 2006, plena de cordialitat i atenció, per les seues visites domiciliàries, plenes de calor humana, pel seu servici en la seguretat social, han desfilat diverses generacions de veins de la ciutat de totes les classes socials i característiques que passaven immediatament de ser pacients a ser amics pels quals es desvivia.
Tota la seua vida professional l’ha exercit a Vinaròs.
Persona d’entranyable qualitat humana, encara hui, es preocupa i orienta sobre qualsevol circumstància de tipus mèdic que puga patir un conegut. Estudiós, coneixedor i amant de la història, especialment la de la seua ciutat Vinaros, ha estat sempre present en totes les activitats socials i culturals de la mateixa. De memòria prodigiosa relata milers d’anècdotes, fets o esdeveniments de la seua ciutat dels nombrosíssims vinarossencs que hi ha conegut. Seguidor entusiasta del Vinaròs C. de Futbol va ser el seu altruista metge durant molts anys, membre de la Junta directiva i protagonista de múltiples i simpàtiques anècdotes que narra amb la seua càlida humanitat i el seu graciós dir en vinarossenc als seus amics. (A.C.A.V.)