Autor: AmicsDeVinaros

En 1654, el Cardenal de DE RETZ aplega a Vinarós i ho publica en les seues Memòries, Viaje por España, editades per primera vegada a París l’any 1717. Pels motius que siguessen el cardenal de Retz s’havia enemistat fortament amb el cardenal Mazarino, mà dreta del rei de França i que el perseguia. Es refugià ell en Espanya i va arribar a la costa cantábrica a San Sebastián, des d’on per terra es va dirigir cap a Vinaròs, passant per Saragossa. Catorze dies va tardar en aplegar a la rada de Vinaròs, arribant al nostre port el 14 d’octubre amb la pretensió de seguir camí per mar fins a Roma i quedar segur en la curia romana del Papa. D’un altre llibre “De Le Cardinal de Retz, par Louis Batiffol. Librairie Hachette. Paris. 1929.) Pàgines 156-157, extraem la referència següent:“De Tudela, Retz gagna Saragosse. Il alla y visiter Nôtre-Dame del Pilar et les chanoines lui montrèrent par forces révérences, qu’ils savaient fort bien à qui ils avaient à faire. Enfin, le 14 octobre, les voyageurs parvenaient à Vinaroz, port situé au sud de Tortosa et de l’embouchure de l’Ebro oú les attendait, par ordre du roi d’Espagne, Don Fernando Carillo Quatralve, jeune seigneur de vingt-quatre ans, chef d’escadre des galères de Naples, avec la galère patronne de son “escouadre”, superbe batiment de 28 bancs de remeurs, monté par une chiourme de 450 galériens, dont une centaine de Turcs et un équipage en tout, avec la soldatesque de la capitane (120 soldats, 80 matelots), de plus de 650 hommes. De la part du duc de Montalte, vice-roi du royaume de Valence, un gentilhomme espagñol vint offrir à Retz par courtoisie, 6 caisses de confitures, 144 paires de gants d’Espagne et une bourse de senteur contenant 2000 pièces d’or d’une valeur de 2.300 pistoles. Cette fois, Retz accepta tout, sous prétexte, disait-il, qu il ne voulait pas, en refusant, manquer de respect au roi d’Espagne; mais, séance tenante, il donna: les confitures aux officiers de la galère, les gants à Don Fernando Carillo et l’or à Don Pedro pour le faire parvenir au baron de Vatteville, en paiement de ce que celui-ci lui avait pretté. C’était fastueux! «Les Espagnols, a-t-il écrit, ne me l’ont jamais pardonné.» / «A six heures du soir, Don Fernando Carillo, qui était venu saluer Retz le matin à son arrivée, envoyait une felouque le prendre avec sa suite au port, l’embarquait sur sa galère et appareillait. / La mer était bonne. On vogua vers Majorque oú on arriva.(…)» El notari D. Trinidad Ortega Costa va publicar «El Cardenal de Retz y Vinaroz» en el setm. “Vinaroz” (15 de març de 1958). En el butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura de juliol-setembre de 1948, Josep Cotrina dedica 9 pàgines al tema, exquisites per als amants de la història del nostre poble.

 

 

L’historiador Borràs Jarque suposava que l’antic retaule procedia de l’anterior església i que era obra del mestre Pere Dorpa (ell diu Dospa), de Sant Mateu. No havia trobat cap document referent a aquesta magnífica obra, recoberta amb gruixut pa d’or, que descriu exhaustivament en la pàg. 88. L’amic Joan Bover que tants documents va desempolsar de l’arxiu municipal transcriu un document del segle XVII que tracta principalment d’alguns personatges que llavors devien estar exents de pagar l’impost de la “sisa” coms els alfarers o fabricants de cànters d’aquella època que es trobaven treballant llavors en Vinaròs en la construcció de la seua església fortalesa. Escriu entre altres cites una de prou o molt trascendent per al patrimoni artístic i que ell ressalta amb lletra negreta però sense donar-li desprès cap més importància (Setm. “Vinaròs”, 10-X-1981): “y Gabriel Eiximenes y los de sa cassa y familia mentres farà lo retaule que se a consertat ab aquell de tota cossa de son vestir, calçar, menjar y també sien franchs de sisa Sebastià Martines canterer…”./ Com el famòs tribut de la “sisa” es va imposar a principis d’eixe segle XVII per pagar precisament les obres de l’església en construcció i no s’especifica res més, no es podia tractar d’un retaule de cap dels altars laterals que pertanyien als poderosos gremis i s’acondicionarien anys desprès. El fet de que l’esmentada cita de l’escultor estigue tatxada en el document es podria considerar probablement que acabada la seua tasca marxaria amb la família a un altre destí i se’l donaria de baixa en el llibre registre dels eximits de pagar l’impost de la “sisa”, i donat que en els primers llibres de baptismes parroquials no apareix ningú amb aquest cognom (index inèdit de Joan Bover). La opinió de Borràs Jarque de que eixe antic retaule procedía de l’anterior església, també resulta poc credible perquè per la seua gran altura no s’adaptaria al suposat temple anterior romànic o gòtic que òbviament tenia que ser per força, molt menys elevat. És en 18 de desembre de 1625 que en la visita pastoral del bisbe de Tortosa Agustí Espínola va vore amb bons ulls que algunes dones recolliren almoines pels forns i altres llocs amb la finalitat de daurar el retaule, com cita Bover que diu “alabant sa Senyoria Ilustrísima tan sancta obra, les concedéis cent dies de indulgencia a les que seran semaneres cada semana que ho seran”. (Setm. 7 Dies, actualitat de Vinaròs, del 18 de desmbre de 2004). La suposició de Borràs Jarque de que el retaule fos obra de Pere Dorpa la trau segurament de que eixe escultor era cunyat de l’escultor Redorat de Benicarló, i autor de diverses obres per la comarca. (Vide Redorat). Les imatges del retaule les explica Borràs Jarque en la pàgina 88. En el centre tenim: El sagrari i la mare de Déu de Cap d’altar, l’Assumpta, llenços de la resurreció i la mort de Crist.