Assentament

L’assentament o localització del nostre poble es degué a dos causes principals: al nostre port natural i a l’abundància d’aigua potable al nostre subsòl, extreta amb una multitud de sénies des de l’època àrab. La importància que des de la més remota antiguitat ha tingut la mar en general i el Mediterrani en particular és inqüestionable. Alguns pobles van escollir el cim d’una muntanya, buscant seguretat i un lloc idoni per defensar-se; uns altres cercarien la vora d’un riu per la proximitat a l’aigua, element necessari per a la vida, i també vehicle o mitjà per desplaçar-se; els d’esperit comercial van trobar en la proximitat d’algun pas, camí o via important el lloc idoni per a dur a terme els seus negocis; la proximitat d‘unes mines, en fi, serviria també per atraure’n i per a establir-se a d’altres, en els seus orígens. Que les nostres terres van ser poblades pels homes primitius ho demostren les abundants i riques pintures rupestres pròximes d’Ulldecona i del barranc del Rosegador de la Sénia i les menys pròximes de Tírig (La Valltorta, barranc de Gasulla). Els més antics dels nostres avantpassats, el protoíbers, però, es van establir al cim de la muntanyeta del Puig, on està la creu de l’ermita dels nostres Sants Patrons. Des d’allí dominaven l’extens i frondós Pla de Vinaròs i estarien en contacte amb els altres poblats íbers de les poblacions veïnes, d’Alcanar (La Moleta del Remei), de Benicarló (Puig de la Nao), amb altres de no menys importància (Castell d’Ulldecona, La Parreta, El Tossal de Benicarló, etc, etc.). La gran via de penetració cap a l’interior de la Península que era el gran riu Iber, l’Ebre, va donar lloc a que aquests paratges estiguessen segurament molt poblats, donat l’intens tràfec o comerç marítim, que els fenicis, grecs i cartaginesos practicaven. Les nombroses troballes de restes fenícies i sobretot romanes en la nostra costa del que ja hem parlat en el capítol corresponent així ens ho demostren. Dits pobles van apreciar la profunditat de les seues platges, aptes per a la navegació. Alguns autors ja assenyalen la importància del nostre port natural, quan a l’alqueria àrab conquerida per Jaume I, de 50 habitants, el rei, al concedir-li la carta pobla, mana redactar en termes distints als de les altres poblacions, ja que el posar-la a costums de Saraggossa, obeeix a la necessitat de que «Binalaros» sigue el lloc d’entrada i sortida natural dels productes de l’Aragó (Memoria sobre el Comercio en general y en particular sobre la utilidad de la construcción del muelle concedido a Vinaròs», Ramon Jorge Ayza. València.1840). Però quan ja es cita la població com a tal, és després de la conquesta; en els llavors anomenats «ports» de Peníscola es proveeix la sal per a varies comarques del nord del creat Regne, de la seua gabela: des del coll de la Garrofera i grau d’Orpesa fins al riu d’Ulldecona (M.Betí. Morella i el Maestrazgo en la Edad Media). Aquestes gabeles i salines ja havien estat utilitzades pels romans i pels àrabs. A Vinaròs tenim una partida i un barranc de Les Salines en quina desembocadura fa pensar estigueren localitzades. En el tema dels ports, encara que amb poca documentació, estan citats els de Peníscola, Alcossebre, Vinaròs i Benicarló, poblacions costeres i punts naturals de sortida dels productes del seu «hinterland». No eren ports construits; més bé platges aptes per a l’embarc i el desembarc. El control o autoritat d’aquests ports era materia del reis. La documentació existent sobre ells es centra en els aspectes de llicències per a utilitzar els seus carregadors i les matèries més o menys vedades d’exportar. Així tenim que s’autoritza el carregador de Benicarló en 1318, junt al de Peníscola pel rei Jaume II, amplia el 1328 al port d’Alcossebre, i és el Rei Pere IV qui el va concedir a Vinaròs el 23 d’octubre de l’any 1338, segons pergamí conservat en el nostre arxiu consultat per J.M. Ibarra Folgado. (E. Guinot Rodríguez.»Feudalismo en expansión en el norte Valenciano». Dip. Provincial. Castelló. 1986, pp 321, 322).IMPORTÀNCIA DEL NOSTRE PORT NATURAL: «IL MERCANTE DI PRATO»: Vide Dattini. 457). ALFONS EL MAGNANIM (Vide Alfons Vé). PIRATERIA (Vide Pirateria) VISITES DE REIS (Vide Felip II, Felip III, LEMOS, Comptes de, Isabel Farnesio, cites de Vinaròs en el “Estebanillo González”, en Tirso de Molina, etc. etc.). JOAN D’ AUSTRIA I LEPANTO, 1571 (Vide Joan d’Austria) PROVISIONS DE PA PER A LES GALERES DE GÈNOVA: Les continues anades i tornades de les Galeres de l’esquadra Real Espanyola pel Mediterrani i en concret per les nostres costes, van fer establir el nostre port com a punt de aprovisionament de pa, que es devia servir tan sols a les galeres procedents de Gènova i no a les demés, com així es tenia determinat, ja que les quantitats eren de tal envergadura que dixaven sense aquest aliment bàsic (bescuyt) a la resta de la població, que solia ser nombrosa quan venien dites galeres, pel moviment que suposava de gent que venia a embarcar, curiosos, etc. El panader Cosme Ferrer era el provisor i sempre baix l’autoritat dels justícia i jurats de la vila. Van haver plets per no voler aquest servir pa en diverses ocasions. Els testimonis que intervenen en un d’aquest plets, en els trancurs dels seus testimoniatges, dónen fe de diverses ocasions que aporten a Vinaròs les galeres, i el compromís en que posen a la població per tal de servirlos: «…se ha vist q. haurà dos anys poc mes o menos (1595) que venint don Juan Porto Carrero de llevant ab dotze galeres y havent pasat per devant de Palamós, de Barcelona y Tarragona, aplegà a la present plaza de Binaròs sens tenir bescuyt per donar a la xusma i axi fonch socorregut y remediat lo dit don Juan Porto Carrero per lo dit Cosme Ferrer de quatre cents huytanta quintars de bescuyt, lo que si no tinguera havent de pasar anant y anar de así a Cartagena pera provehirse de bescuits fora star en gran dany de dites galeres…» (Gómez Sanjuán. El Puerto de Vinaròs en el siglo XVI.I. Congrés d Història del Maestrat. Vinaròs. 1987.). AMBROSIO DE ESPINOLA (Vide Ambrosio de Espínola). APLEGA LA PRINCESA MARGARIDA AUSTRIA I L’ARXIDUC ALBERT: (Vide Margarita d’Austria). TRÀNSIT DELS REIS: Passats els aconteiximents de la boda, el 13 de maig tornen els reis a Vinaròs on embarcarien en direcció cap a Barcelona «y fonch lo dia que lo Rey y la Reyna, nostres Señors, juntament ab lo Archiduch y infanta se embarcaren en la Vila de Vinaròs pera Barcelona, ab coranta y sinch galeres«, com ens diu Pere Combes, presbíter, en el 1er. llibre de batejos. Pels «Apuntamientos» del padre Diago sabem que els reis ja estaven a Vinaròs com a mínim el dia abans, perquè parlant de l’estirp dels Vilanova, refereix: «Al qual va donar el títol de Comte de Sinarcas el Rei D. Felip, estant en Vinaròs el 12 de maig de 1599, i el mateix dia va despatxar el Rei la Gràcia del títol de Comte del Rial a D. Lluís de Calatayud«. (Pàg. 118 dels «Apuntamientos» del P. Diago) Vint-i-cinc anys tan sols tenia la malaurada Reina quan va morir de sobrepart el 23 d’octubre de 1611, i del seu matrimoni amb el Rei «devot» havia tingut vuit fills. LLEGENDA DE LA RELIQUIA DE SANT SEBASTIA: Dins del terreny llegendari, va ser per mar on miraculosament va aplegar el comte de Benavent des d’Itàlia, transportant la nostra relíquia d’un dit de Sant Sebastià. «LOS CIGARRALES DE TOLEDO»: El gran escriptor de la llengua castellana Tirso de Molina en la seua obra escriu una cita molt curiosa que també fa referència al nostre port natural (Vide Gabriel Téllez, Tirso de Molina) . «VI PER A LES GALERES DE GèNOVA: També en els protocols notarials de l’època es llig un plet que va haver entre els vinarossencs i els responsables de l’esquadra de Gènova per no voler éstos pagar drets reals dels 893 cànters de vi (9.823 litres). / En un dels llibres cimers de la picaresca espanyola «EL DIABLO COJUELO» de Vèlez de Guevara escrit en 1641. / LES MEMÒRIES DEL CARDENAL DE RETZ: El cardenal de Retz, Arquebisbe de París, va ser un dels personatges de la cort de França que més es va distingir en la lluita contra Anna d’Austria i el regent Mazarino, aspirant a ser un altre Richelieu. Presoner dos anys, i fugitiu, disfressat de mariner, va arribar a Espanya que llavors estava en guerra amb França. Diu així el seu text: «El 14 de Octubre de 1654 llegué al puerto frondoso de Vinaroz, donde don Fernando Carrillo, con las galeras de Nápoles, se me unió al dia siguiente. Desde dicho puerto, a los pocos días y después de aprovisionarnos, embarcamos hacia Mallorca«. PREPARATIUS PER AL DESEMBARCAMENT D’UNA REINA: Un altre fet similar al de la princesa Margarida d’Austria hagués viscut Vinaròs, si els temporals marítims no l’haguessen malbaratat. Es tracta en aquest cas del desembarcament fallit de la reina Isabel de Farnesio, esposa de Felip V, previst per a principis d’octubre de 1717.