Cabrera i Griñó, Ramón

(Tortosa,27-XII-1806, Wentworth, Anglaterra, 24-V-1877). Geni Militar destacat durant totes les guerres civils carlines del segle XIX. La seua família es va traslladar a Vinaròs als pocs anys de nàixer ell, en 1811, fugint de l’ocupació francesa. Aquí va morir el seu pare Josep Cabrera Císcar, tortosí i mariner, a l’any següent, el dia 15 de març, dixant a la viuda, Maria Griñó, a ell i dos germanetes més menudes. Traslladada la seua mare a Vinaròs, aquí va correr de xiquet pels nostres carrers i coneixeria pam a pam la nostra ciutat que tan poc propicia li seria després per als seus plans i carrera militar. Sense pare, Ramón Cabrera, es va fer de caràcter traviés i indòcil, es barallava sovint, queixant-se-li a sa mare tots els veïns per les malcriances que feia; assaltava galliners i estava fet, lo que se’n diu, un dimoni. Trencava els plats i botelles de vidre als valencians que les venien a vendre. Era el cap de les colletes de xiquets que feien maleses i escapaven a còrrer. La vídua es va tornar a traslladar a Tortosa on es casaria de nou, el setembre de 1816, amb Felip Calderó, de mal nom «Arria en banda». Aquest padrastre, patró de cabotatge i dedicat al comerç, tortosí, li ajudaria després en les seues empreses militars armant per a atacs marítims llaüts de pesca, lanxes canyoneres i dos vaixells, arribant a crear la anfibia i incongruent «Cavalleria de Marina», però que va ser prou efectiva i des de ban cristí es van haver de prendre mesures fortíssimes per poder evitar l’anul.lació del trànsit marítim per les nostres costes. Cabrera s’havia posat al front del nomenat «Batalló de Vinaròs», quan, al principi, per mig del Baró d’Herbés, tenia el ban carlí els seus correligionaris. Poc després, Cabrera va ser l’autor del desastre luctuosíssim patit pels vinarossencs en el famòs atac d’Alcanar (Vore Alcanar) on van morir més de vuitanta vinarossencs de la Milícia Nacional, flor i nata de la juventut local. Els homes llauradors, llenyaters, pastors de la muntanya i demés desarrelats van aprofitar gustosos l’ocasió de matar els fills dels rics burgesos vinarossencs. «Allí pereció la juventud más florida de Vinaroz. Allí pelearon amigos con amigos, condiscípulos con condiscípulos. Allí murieron, con otros estimables jóvenes, don José Julián, don Joaquín Ayguals, don Juan Ballester i don Francisco Martí, ornamento y prez de la hermosa villa que les vió nacer. Eran mis amigos de la infancia…» va escriure Venceslao Ayguals en «El Tigre del Maestrazgo». Els nacionals d’Alcanar estaven setiats en la seua església. La derrota vinarossenca que van contemplar des del campanar, no els va arredrar i van seguir lluitant amb energia i tirant inclòs eixams d’abelles als atacants. Però els carlins van entrar a l’església a través de les cases veïnes, la van incendiar i els nacionals es van rendir. Beneficiats per l’eufòria de la victòria, el mateix Cabrera els va acompanyar desprès, sans i estalvis, fins les proximitats de Vinaròs i allí els va dixar en llibertat. Ayguals va retornar de Madrid i afegeix: «(…) …cuando se hallaba (Cabrera) en su mayor apogeo, y le teníamos a la vista amenazándonos con su ya numeroso ejército, sin que nunca pudiese profanar con su inmunda planta el suelo de Vinaroz, cuya custodia nos estaba encomendada como alcalde primero constitucional y comandante de aquella valiente Milicia…» Al febrer de 1836 va ser afusellat a Vinaròs el governador del Castell de Tortosa per haver-se descobert el complot que tenia amb Cabrera d’entregar-li dita plaça. El 29 de desembre, Ayguals, comanant els Nacionals de Vinaròs que tripulaven dos falutxos a les ordres del capità Agustí Ribera, van dur a terme una valenta acció que va desbaratar els plans de Felip Calderó. Cabrera, disfressat d’arrier, entrava de vegades al nostre poble, es passejava sense recel, aparentant de vegades estupidesa o curiositat i observava les fortificacions i les muralles. En un dels seus atacs a la vila, al gener de 1838, esperant que li obriren les portes en connivencia amb uns traidors, va d’haver de retirar-se, no sense baixes; l’acció va ocòrrer quan un tal Roure, després d’un atac a Benicarló, va capitular per salvar la pell i li va oferir l’entrega de Vinaròs si li permitia anar amb uns quants soldats, seguit de les tropes de Cabrera a certa distància. Però Roure, a l’arribada a Vinarós, va enganyar a Cabrera, dient als defensors vinarossencs que tanquessen les portes i disparessen contra els qui el seguien. A pesar de la seua crueltat, Cabrera era, en paraules de Galdós, «gran caudillo, tan buen conocedor del suelo como de los hombres, táctico y estratégico de primera, audaz, incansable i heroico». L’historiador Pirala afirma: “Cuanto hubiera ganado aquel país no conociendo a Cabrera. Contaba un héroe, pero ¡a cuanta costa!”. Durant els set anys que va durar la guerra van ser afusellats per la seua ordre 975 presoners i 730 per ordre dels seus subalterns.