Nom que agrupa els balls típics de Vinaròs, l’origen dels quals hi ha que buscar-lo en l’antiga feina del plegar les garrofes al mes de setembre i octubre. La següent poesia de Franccesc Esteller Fons, (a) “Tomasino”, premiada als Jocs Florals de l’any 1917, encara que publicada quasi idèntica el 15 d’agost de 1908, il.lustra ben bé aquesta antiga, tradicional i bella costum, transformada en ball popular:
…………………………….LA PLEGADA
Com l’avar guarda riqueses, tresors,Jo guardo i conservo del poble records.Records de la infància que porto grabatsCom graba la història els fets ja passats.Mil fets i altres coses, refranys i costumsQue d’il.lusió m’omplin d’amor i d’orgull.Ells me donen vida, alegria, conhortI quan en ells penso, disfruto de goig.Un poc d’historieta els vaig a contarQue és del mes d’octubre, del mes del plegarDel mes que pel poble només sents cantarTant a primera hora com al tardejar.
“Camarada com la nostrano la hi ha en tot Vinaròs,ni que plegue més garrofesni que minge més arròs.
De la nostra camaradaTenen lo món encantat,Lo pandero de TonetaI el caragol de SastiàMilagròs sant Sebastià,Que esteu a la nostra ermitaL’any que ve en pau i salutDoneu-mos bona collita”
Estes i altres coses ne solen cantarLes mil camarades quan van a plegar.A plegar garrofes del camp valencià.Que dobles i dolces se solen criar.Pujats del del carro, cantant i rientTocant la guitarra, pandero, ferrets,Surten ells del poble, molt de matinet,No els importa un pito ni el mestral ni el fred.Les xiques gojoses, arreu van xillantI a lo millor sentes uns crits com a brams:¡¡Arri! ¡arri! ¡Moro!… ¡Careto! ¡Leal!..¡Huaixque allà Tordillo! ¿Vine ací Castany!i així els carreters criden desvanitsi empunyant l’assot tornen a fer un crit.Tu, porta les cordes! ¡vàtua l’estral!Entonces les bèsties se’n van com a llamps.Uns van a la Serra, al Puig, al Caminàs,Altres a la Closa, Pradet, Dos Vilars,Puntarró, Cometa i a la Cova del vent.Per tots aquells camps s’escampa la gent.Allà a l’aire lliure tots són treballant,Per terra les xiques, ajupides vanPlegant les garrofes en molt d’interés,Contemplant-ho l’amo de goig satisfet.Pel garrofer els homes s’empinen com gatsFent caure garrofes i altres omplint sacs;Los sacs drets al carro los van carrejant,I així dones i homes tots van treballant.Treballen, conversen i de quan en quantLes gracioses xiques s’entonen cantant.Entre cants, xerrades pel treball distretsSents l’amo que crida: ¡A dinar, xiquets!Portem lo recapte, del carro, XoximI de pas la manta i la bota de vi…Vicent, i l’aigüera ¿què saps on està?Penjada a una soca l’he vista, Sastià.La gran camarada, després de dinarBaix dels garrofers gitada s’està.A les dos s’aixequen; ans fan un badall,S’estiren, s’arronsen- i cap al treball.De nou la faena tornen a empunyarD’hasta que tardeja, quan de nit se fa.Quan tots los arreus han arreplegatS’empinen al carro per damunt dels sacs.S’empinen com poden per rode i baralEstant aquells carros plenets hasta dalt.¡Ja pots tocar, Ximo!…tots som a cavall.¿Si?… pos, apa, Moro! Arri, Arri!, avant!A cantar es disposa, molt prompte tothom!Un toca el pandero; l’altre el caragol;Ferrets castanyetes, i aixines ells vanArmant rebombori per on van passant…………………………“Camarada com la nostraNo n’hi ha cap a Vinaròs,Ni que plegue més garrofesNi que minge més arròs.”
Associació Cultural organitzada l’any 1984. L’origen de les nostres tradicionals «Camaraes», tal com es canten en l’actualitat i es ballen s’ha de remuntar al segle passat, en que era costum que els cullidors de les garrofes, allà cap al mes d’octubre formaven colles de homes i dones, xics i xiques, que en retornar de la jornada amb els carros replets de sacs del característic fruit de les nostres terres, d’excelent qualitat, entraven del camp cantant a veu plena cançons, acompanyant-les de sons de guitarres, panderos, castanyetes, i del típic caragol. Aquestes colles i les cançons que cantaven espontàniament durant quasi tot el segle passat i primer quart de segle d’aquest, van ser reagrupades com a balls tradicionals pel «Grup de Coros y Danzas» de la Secció Femenina de la Falange, fundada per Pilar Primo de Rivera, germana de José Antonio Primo de Rivera, després de la guerra Civil, polint-se llavors les cançons de paraules malsonants i expresions de doble sentit, també denominades de «picadillo». Les xiques que els van organitzar eren assessorades per l’antic ballador, el sr. Francesc Chaler Bel, conegut com el «tio Severo». Es llavors quan els nostres balls populars prenen un caràcter oficial, que surt de l’àmbit purament local per a expandir-se per les terres de tota Espanya, i el nom de «Les Camarades» amb que es coneix una de les seus danses queda consagrat, ja que per la seua gràcia i vivesa guanya en multitud de concursos, en Barcelona, Bilbao, Málaga, San Sebastian i Madrid, per citar-ne uns quants. La nostra «Jota», l’airosa «Jotilla» i el senyorial «Bolero» arrodonixen les actuacions, que són admirades i vivament aplaudides. Les nostres Camarades són fonamentalment balls de jota, que per pedre la seua potència, es van quedar en «Jotilles”, i van guanyar en gràcia i delicadesa. Cal fer referències a les notes més antigues que es tenen dels balladors vinarossencs, tots homes, que apareixen en documents de 1692, els quals el 25 de febrer cobren del clavari de la borsa comuna 8 lliures “llauradors i dansadors de la present vila de Vinaròs, habitadors (…) les quals ha ofert donar-los dita vila per haver dansat a festa del gloriòs sant Sebastià i infraoctava propasada. Joan Bover que va escriure aquesta interessant data va ometre per mor de la brevetat la referencia del document (Setm. Vinaròs, 20-I-1990, pàg. 3: 20 de enero: ¡San Sebastián!.)
