Clavaris

Encara que en l’origen la paraula clavari es referia al monjo administrador i per tant encarregats de les claus dels queviures del monestir, posteriorment va servir per dessignar els diversos homes que s’encarregaven del manteniment, ornat i festes de diverses institucions. Eren com els moderns majorals. Els més antics que apareixen eren els de l’antiga Confraria de la Sang, que equivalien als majorals del Santíssim. Altres clavaris eren els «de la borsa comuna» (vide id) i els de l’ermita (dos), que recollien almoines per tenir els altars, festes o qualsevol altra necessitat a punt per a la celebració. Normalment eren personatges molt solvents que podien aportar diners del seu propi pecuni particular i resoldre també les despeses complementàries o més necessàries. Construien, reparaven i procuraven donar ambient a la festa. En 1854 els Clavaris Frederic Cros i Francesc Gombau van reposar la pedra de baix del balcó del saló de l’Ajuntament, com encara es pot vore incrit en ella. En 1868 eren Sebastià Adell Miralles i Joan Baptista Cabadés. Aquests clavaris, els de l’ermita, van ser els que més efectivitat van tenir i més van perdurar en el temps, però van ser suprimits per l’Ajuntament en 17 de febrer de 1870 i després d’un curt temps de reposició, ja es van fer desaparèixer en sessió del 24 de juny de 1871. Uns altres clavaris (sis) eren nomenats per a l’església de Sant Agustí com en la sessió de l’Ajuntament del 12 d’abril de 1855, ja que es trobava en molt mal estat de conservació (Eren Tomàs Juan, Joaquim Meseguer, Nicolau Pascual, Francesc Poy, Agustí Juan i Francesc Cabadés).