Associacións de vinarossencs que lluny de la seua estimada pàtria han creat lligams per recordar festes i tradicions del poble. Allí on es troben dos vinarossencs junts fora de la terra el dia de Sant Sebastià i recorden amb nostàlgia la festada que es fa en l’ermita, es recomposa un simulacre i es torren unes llonganisses amb l’all-i-oli, es canta l’himne del “Patria i fe”, es recorden cançons infantils i es fan propòsits de reencontre per a anys següents. Els vinarossencs estem molt enamorats del nostre poble i som molt enyoradissos: cal recordar al gran Costa i Borràs, qui sent Arquebisbe de Tarragona, quan eixia a passejar per la ciutat i s’assomava a la mar, es girava cap a les muntanyes del sud, de Salou, i aixecant el seu bastó, deia als contertulis: “Allí detràs…, Vinaròs”. I en el toc i res de l’Angelus sempre repetia: “Ara volteja la campaneta de l’ermita”; poc abans de morir i trobant-se malament va demanar l’ajuda de l’amic de la infantesa, metge vinarossenc, per a que l’assistís. / Així, de totes les colònies que s’han anat gestant en els darrers temps, tenim que la colònia més antiga seria la formada durant de la primera o segona dècada del segle XX a Buenos Aires: la fotografia dels emigrats vinarossencs reunits en aquella capital el dia de Sant Sebastià resulta antològica, única i d’un grandíssim interès. Desprès es va fundar la colònia o colònies de Barcelona en 1924, celebrant les festes dels patrons a la Font d’en Fargues en els primers temps. En 1926 celebraven també la festa de Sant Sebastià 50 compatriotes de la colònia vinarossenca de Palamòs. Molt més actualment van anar apareixent les demés de Caracas, que s’anuncia en els primers diariets (1957); Mèxic, que aglutinava pocs però grans entusiastes vinarossencs; la de Madrid, promocionada per la Sra. Enriqueta Landete, pren un gran impuls en la década de 1970, gràcies també a l’atractiu de la presència del cardenal Enrique i Tarancón qui sent fill adoptiu de la nostra ciutat, actuava d’ambaixador vinarossenc.
S’organitzen autobusos i molts vinarossencs es desplacen fins a Madrid com si anessen d’excursió i això serveix d’excusa per viatjar i conèixer així la capital d’Espanya, sempre tan allunyada del nostre poble. València també s’apunta eixos anys a celebrar la festa de Sant Sebastià; surgeixen Múrcia, Balears, Gandía, Dènia, etc. totes les quals han anat apareixent i desapareixent segons l’empenta que els han anat donant els seus animosos impulsors, alguns dels noms dels quals hem de destacar, encara que tots ho mereixen i colaboraven amb total entusiasme, són aquests: Joan Giner Ruiz i el seu germà Miguel; Josep Paulo Carsi, etc. (Barcelona), Enriqueta Landete (Madrid), Cecilio Rodrígo Gasulla i Agustí Miralles Boix (Salamanca), Ramon Guardino i Paco Puchol (València), Jesús Prades Abecia (Caracas), Ginés Doménech Ratto (Múrcia), Agustí Tormo a Gandia, Cinta Fontanet Doménech en Dènia, els germans Joan i Manolo Anglés, Gerando Pedra i Manuel Bas Gasó (Mèxic); Josep Ramon Mestre Vives a les illes Balears, Pedro Barceló a Alemanya, etc, etc. que porten el seu vinarossenquisme més enllà de tot protocol.
