(Vinaròs). Capità de vaixell. Posteriorment exerceix de Professor de Formació Professional a Sant Carles de La Ràpita.
Arxiver i cronista oficial
El 15 de setembre de 1924 es nomena a Francesc Argemí com Arxiver-bibliotecari interí de la ciutat. El 1929 se li fa una entrevista al llavors Arxiver i Cronista Oficial, Daniel Dimas Delmàs, advocat, el qual qualifica l’arxiu de caòtic perquè tots els papers i documents estaven desordenats i fora del seu lloc i que no tenia ni una miserable taula per poder sentar-se i escriure. Afirma que un dels seus predecessors no oficials s’havia oferit per a ordenar els documents a canvi de poder agafar els segells que tenien alguns documents, desapareixent així part del ric tresor de l’arxiu i a més que no va ordenar cap paper, tal com havia promès. Des de la fundació del setmanari “Vinaroz” apareix des dels primers moments com a Cronista Oficial i Arxiver el Rvent. Manuel Milián Boix. L’Ajuntament va nomenar a Joan Bover Puig en 1983. En 2001 Xavier Palomo substituí com arxiver a Joan Bover, tenint ja la plaça específica com a funcionari municipal.
Arxiu parroquial
La disposició del Concili de Trento de que en les parròquies s’havia de dur un registre dels baptismes, casaments, defuncions, visites pastorals (Quinque Libri), ha permés que des del segle XVI es tinguen aquestes importants fonts documentals, que contenen a més moltíssimes anotacions curioses. Per sort a Vinaròs no van anar a parar a la foguera tots els llibres durant la guerra civil 
de 1936 però es van perdre quasi tots els protocols notarials que contenia, dels quals sols es van poder salvar dos únics volums. (Vide Bibliografia). En una de les efemèrides considerades importants es llig que l’1 d’agost de 1753, el “Clero”, reunit en capítol, va acordar construir la nova sagristia i arxiu. Aquest lloc encara existeix, amb unes portes d’estil castellà de l’època molt boniques, però els armaris, que sols contenien peces parroquials d’escàs interès, encara que no fa massa anys es guardava allí el tresor parroquial, s’han tornat a rehabil.litar ara com arxiu. També manca o mancava el llibre de batejos de 1773 1780. Un dels llibres de baptismes que es donava per perdut va reaparéixer després de molts anys en l’institut de batxillerat “Leopoldo Querol”.
Arxiu municipal
Es en sessió del 22 de març de 1931 que en el darrer acord municipal près, s’accedeix a construir «un pequeño departamento en el desván para archivar papeles por el Sr. Secretario» (Sr. Cid). (Rev. San Sebastián). El fet providencial de que es va salvar de la foguera en la guerra civil de 1936, no va passar en moltes poblacions veïnes com Sant Mateu, Benicarló, Peníscola, Alcalà, etc, etc. que van desapareixer irremeiablement, el fa ser considerat un dels millors de la Regió Valenciana en fonts documentals. Així han begut d’aquesta font molts historiadors moderns que han pogut traure temes per a les seues tesis, tesines, comunicacions de congressos, etc. (Vide Bibliografia).
Arxicofradia de les Filles de Maria i Santa Teresa
Vide Teresianes.
Arxicofradia de la Mare de Déu de la Misericòrdia
Va ser el Pontífex Benet XIII, el qual no era el considerat “antipapa” Luna, qui en butlla del 13 de maig de 1727 va erigir canònicament la Confraria de la Mare de Déu de la Misericòrdia. Llavors el clergat va acordar celebrar processó de la patrona el quart diumenge de cada mes. L’antiga associació de dones pies per a cuidar el culte, la imatge i la festa de la Verge va ser refundada a pincipis de segle per mossèn Pasqual Bono (1917), i molts anys després represa també pel rector Alvaro Capdevila així el 1963, es va formar una nova Junta amb la intenció d’embellir els actes del dia de la festa. Des de sempre la festa de la Verge ha quedat eclipsada per la de sant Sebastià. Això va motivar ja l’any 1688, «el vot sagrat de la vila» per a potenciar-la: «Atenent la magnífica Vila als grans beneficis experimentats y per complir en sa obligació, pues ja en lo any 1688 votà de ferli festa tots los anys...». Aquesta nova associació recreada modernament estava presidida per la senyora Rosita Robles qui encara ocupa el càrrec quaranta anys després en l’any 2003 i la formaven també Manuela Milan, Lolita Ribera, Dolores Morales, Conxita Costes Fustegueras, Maria Agustina Mercader, Paulina Agramunt, Teresita Brau, Conxa Ratto, etc. Aquesta junta, a més de realçar la festa, va adquirir en els anys 1971 i 1972 l’actual peanya per 30.000 pessetes, obra de l’escultor valencià Ponsoda, unes corones reconstituides en or, pedreries i brillants fins, amb un cost de 75.650 pessetes i diversos mantells per recobrir i embellir la imatge de la Verge.