(Califòrnia). Per la festa de Sant Sebastià de l’any 1924 van enviar donatius els vinarossencs allí residents, com el Rvent. Ascensi Segarra, molt apreciat a Vinaròs per ser el capellà de la Zona Militar o Caixa de Reclutament; Rvent. Josep Roure, rector de Lompac, Paquita Morales, Agustí Miralles i esposa Antonia Rabasa; Sebastià Rabasa i esposa Dolors Morales; Maria Rabasa, vídua de Chaler; Miquel Rabasa i Emilia Cabrero; i també finalment, Domingo Rabasa.
Angèliques, Monges
La Congregació del Sagrat Cor de Jesús i dels Sants Angels, fundada per la Serva de Déu, Sor Genoveva Torres Morales, d’Almenara va crear la seua residència de dames en la nostra ciutat en 1972. En el decurs d’aquests anys han renovat (1990) la seua residència, en el mateix lloc de la anterior, el número 100 del carrer de santa Magdalena, amb més modernitat i una capacitat per a unes seixanta senyores; està atesa per quatre monges i altres persones de servei. El 31 de maig de 1993 (dilluns), el bisbe de la Diòcesi, Martínez Sistach, va beneïr la capella i va inaugurar oficialment la residència, amb capacitat per a cinquanta senyores majors. L’edifici va ser donat per Dª Maria Gozalvo Navarro, viuda de D. Josep Gómez de Arce.
Andorra, Carrer d’
Vinaròs compta des del 17 d’agost de 1969, dia dedicat en les festes del Llagostí a Andorra (Terol), un carrer a aquesta Vila de l’Aragó; d’uns 8.600 habitants; és un centre miner de lignits on s’ubica la Central Termoelèctrica ENDESA, la qual va ser acusada als anys 90 de ser la causant de la mort de molts arbres de la comarca dels Ports a causa de la pluja àcida que produïa; el llarg procés judicial es va dur a terme a Vinaròs durant els anys 90./ Molts andorrans s’han establert a la nostra ciutat, on tenen xalets o pisos residencials, i les dos poblacions compten amb noms de carrers dedicats amb correspondència. El carrer Andorra de Vinaròs està molt cèntric, ja que es transversal a la preciosa avinguda del País Valencià. Els primers blocs de cases que conformaren el carrer els va construir el borrianenc Salvador Payà.
Andanada, La
«periódico único». Publicació curiosa de principis de segle impresa a Barcelona, però dedicada exclussivament a les nostres festes. Resa el títol «La Andanada» i la subtitula «Número único. Dedicado a las Fiestas de Vinaroz». Va ser impresa el 22 de juny de 1903. Consta d’un plec, conformant quatre págines. El fet de que l’exemplar estigués imprés a Barcelona ens denota la importància que llavors tenia la nostra ciutat, la gran afecció pels bous en aquells precisos moments – afecció que per altra part tindría els seus alts i baixos. La «Correguda de bous» de la que fa propaganda és la del dia 24 de juny de 1903, amb els espases Josep García, «Algabeño», i Rafael González «Machaquito», amb bous de D. Manuel Lozano, de la qual es fa una extensa ressenya així com dels espases.
Andalusia, Carrer d’
Es va dedicar aquest nom a un carrer de nova apertura en sessió de l’Ajuntament del 26 de juliol de l’any 1989. Alguns propietaris que van cedir el terreny a l’Ajuntament volien posar-li el nom de carrer de Gijón, però el Consistori ja havia decidit dita denominació.
Analfabetisme
Quasi en el llindar del segle XXI, en el cens de 1992 apareixen encara 1.600 habitants de Vinaròs majors de 16 anys que declaren no saber llegir ni escriure. A nivell provincial, segons estadístiques oficials de l’any 1877, sols un 13 % de la població sabia llegir i escriure, degut principalment a ser una societat eminentment rural en la que tants braços es necessitaven per a portar a terme les dures tasques del camp. Entre els homes hi havia un 80 % i entre les dones un 93%, sent Castelló capital, la més analfabeta d’Espanya, i sent la nostra província la que ocupava el segon lloc en aquesta trista lacra social. Encara en 1910 aplegava a un 56 per cent de la població vinarossenca que no sabien ni llegir ni escriure. Aquest problema, però, va anar millorant-se posteriorment molt paulatinament, al llarg del segle XX. Borràs Jarque menciona en la composició dels diversos ajuntaments que es conformaven a Vinaròs, els regidors que no sabíen de lletra. El 10 de desembre de 1968, quan es van fer els estatuts del pou dels Dos Vilars, déu dels seus socis van fer encara la seua signatura personal amb l’emprempta del dit per no saber de lletra.