En els encreuaments de camins es trobaven dites construccions d’origen àrab que a Vinaròs sempre s’han denominat cisternes o peixeres, per tal d’abeurarse les persones i els matxos. L’arqueòleg vinarossenc Arturo Oliver va publicar al setm. “Vinaròs” del 15 d’octubre de 1983 un treball sobre l’estat dels aljubs que encara quedaven en peu disseminats pel terme, molt deteriorats pel poc interès i ús que ja es fa des de que ja quasi no quedaven carros ni matxos degut a la mecanització dels vehicles. Els aljubs que encara es poden admirar són: el de l’encreuament camí de Peníscola i camí Carretes; el del Mas d’Anglès; el del camí de Peníscola amb camí de Caio (prop de la carretera de Càlig); la del Camí Canar o d’Alcanar, del qual se’n parla en la revista “Patria Nueva” de 2 d’agost de 1925, que hem vist en els nostres temps junt al barranc de la Barbiquera i que es deuria perdre en el seu aixample, i per fi el del camí de les Tres Forques l’encreuament amb el camí de les Egües, prop d’un corral d’un pastor, vora del barranc de la Barbiguera. Altres que encara resten a la memòria popular ja han desaparegut. La denominació apareix en documents de 1647 com el “pecher” (peixera o cisterna) que citem a continuació: (…)… no puga estar del Camí que va de Càlig a Ulldecona damunt del pecher en avall» (Establiments del Lloctinent de Justícia de Vinaròs, nº 64.).
Aljub
