Categoría: Letra B

L’únic intent de crear un banc financer a Vinaròs el protagonitzà la família adinerada dels Querol, que el mantingueren durant un seguit d’anys entre 1855 i 1925 aproximadament, amb seu a la plaça de Jovellar en el mateix edifici que en el temps esdevindria Banc de Castelló primer i Banc de València després, on va nàixer l’insigne pianista Leopoldo Querol. Els seus anuncis a tota plana apareixien en la revista “Patria” en 1921 amb l’encapçalament de “HIJOS DE ALEJO QUEROL. BANQUEROS”. Posseïen la major part de les accions de l’Ateneo Mercantil amb el teatre Ateneo, que va fundar en 1910, Lluís Roso Bover, l’avi del pianista, però segurament els principals protagonistes de la Banca Querol, deurien ser el seu pare, Leopoldo Querol Vives (Vinaròs 1863-València, 1929), junt al seu germà Ricardo Querol Vives, mort aquest ja en 28-VI-1923. En 1917, l’Ateno Mercantil es va disoldre, adquirint llavors la família Querol totes les accions dels demés socis. La Banca Querol deuria fer fallida sobre l’any 1925, poc més o menys perquè davant la tragèdia ocorreguda la nit del 26 de desembre de 1926 en que van morir dos mariners i es van enfonsar prop de 25 barques al moll no es nomenen en la llista de primers socors, ni benefactor, cosa que hagués estat més normal. Molt poques referències trobem d’aquesta entitat, entre elles les següents: “HAN SALIDO. Para Valencia. La respetable señora y distinguidíssimos hijos Leopoldito y Luis del acreditado banquero don Leopoldo”. (“Patria Nueva”, 23-IX-1923); i aquesta altra “Estos días se presentó en casa de D. Ricardo Querol un individuo, Augusto Mexicano, de Guatemala, para que le cambiaran billetes americanos; y gracias a la pericia de nuestro amigo D. Santiago Falcó, pudo evitarse una sorpresa. Tal sujeto fue detenido con sus tres mil y pico de pesetas imaginarias y encerrado en la cárcel”. (Rev. “San Sebastián”, juliol de 1916). Els altibaixos de l‘economia europea i la vinarossenca en particular deurien ser els culpables de la bancarrota, sense oblidar també la galopant inflació alemanya d’eixa època, en que molts ciutadans vinarossencs havien acumulat grans sumes de marcs, que després no van valer res. Com a història d’un greu fracàs, el tema no ha sigut mai estudiat.

Segons es pot llegir en la Revista San Sebastián corresponent a la data, pel retard en les obres, el banc que havia de ser inaugurat en primer de juny de 1921, va començar a funcionar provisionalment en un pis des del 6 de juny de 1921.(3 de juliol segons altres dades) Finalment es va establir a l’edifici propietat de Manuel Esteller, on havia estat instal.lada anteriorment la seua farmàcia, a la plaça del Salvador, número 12, amb una façana molt renovada per arquitectes. Va ser el seu primer director Joaquim Sanjuán Escribano. Elias Ferràs que havia dirigit durant quinze anys la oficina local de La Eléctrica del Sénia va substituir al novembre de 1921 a l’apoderat Josep Calvet Mulet. Al juliol de 1931 va fer suspensió de pagaments. Al final de la Guerra Civil, el tortosí Josep Bau i Vergés va adquirir la majoria de les accions del banc que va vendre en 1950 al Banc Central i en ser absorbit pel referit Banc en 1952, van desaparèixer les seues sucursals de Vinaròs, Benicarló, etc.les quals van ser preses baix el manament del Banc de València, des del 15 d’agost del mateix any 1952. Per eixos temps i segons les lleis vigents en aquell moment el Banc Central no es podia implantar a Vinaròs per estar ocupades les places per les sucursals del Banesto i de València, i ja no se’n podien posar més. Actualment i des de fa molts anys, tots els bancs poden obrir sucursals lliurement.