Categoría: Letra B

(València 1830 – 1899). Enginyer de Ports, catedràtic de l’Escola Industrial d’Alcoi, Director Concessionari de les obres del port de Vinaròs (les del contramoll) i posteriorment de les del port de Benicarló. Sobre ell apareix la noticia sobre les anteriors afirmacions en el setmanari local “El Mediterráneo”, del 15-VII-1882. Fou el principal accionista de la Societat Mercantil de la Companyia del Port de Benicarló de la qual era director Gerent i com a tal llegí la memòria en la junta general d’accionistes celebrada el 26 de juny de 1887, la qual es publicà a València. Dita Memòria està reproduïda íntegra al Butlletí del Centre d’Estudis del Maestrat, nº 2. Fill del ric comerciant Daniel Balaciart, tenia 49 anys quan va iniciar-se en aquesta comesa, i en 1879. Balaciart, com a catedràtic que era, fou professor actiu durant molts anys a Alcoi fins que el 1892 sol.licità l’excedència i es traslladà a València, on va morir 7 anys després. Fill adoptiu de la ciutat d’Alcoi. Se li va concedir aquest honorífic títol l’any 1877, amb motiu d’haver projectat la instal.lació del gas per dita ciutat i, posteriorment, junt amb un arquitecte haver fet el plànol d’eixample de la població que fou aprovat el 1878.

Coneguts com “Apeaderos” del ferrocarril es trobaven dins del terme de Vinaròs els Baixadors d’Alcanar i de Planes Altes, sent aquest molt més modern i quasi sols utilitzat per al creuament de trens. Durant molts anys el més antic d’Alcanar que estava molt allunyat de la població veïna apenes era util.lizat i mantenia carències de llum i telèfon i es donà el cas que un tècnic alemany que es dirigia a la fàbrica de ciment va baixar allí a altes hores de la nit, havent d’esperar durant hores per a que el puguessen traslladar. L’abaixador d’Alcanar, sent molt poc viable, va ser eliminat i enderrocat definitivament en electrificar-se la xarxa viària per les nostres terres.

Nom que es va posar a l’anterior carrer denominat del General Alonso Vega, per acord pres en sessió de l’Ajuntament de 5 de març de 1980, amb motiu de l’adveniment de la democràcia. És paral.lel al d’Ausias March i es coneixien els dos popularment com “carrers de l’Alemán” pel renom del seu constructor.

Va ser amb l’adveniment de l’actual democràcia (1979) i la reclamació de les autonomies que el sentit de la comarcalització va prendre força, ja que abans encara es seguia identificant o es confundia el Maestrat amb la zona dels Ports i Morella, a pesar de que els historiadors ho tenien més clar (Borràs Jarque, per exemple) i Sant Mateu reclamava la capitalitat, basant-se en èpoques passades. S’aprenia ara de la comarcalització feta a Catalunya en el periode republicà. Es deixava ara també de parlar de la Regió Valenciana, per denominar el territori País Valencià. Vinaròs reprenia ara la capitalitat de la part denominada Baix Maestrat, basant-se en el fet de ser la població amb més habitants, més serveis comarcals i nuc principal de la xarxa de comunicacions. Abraça la zona compresa entre el Riu Sénia i les darreres estribacions de la Serra d’Irta, a Alcossebre, i des de les muntanyes de Benifassà fins la nostra mar. Tres poblacions de la costa, Vinaròs, Benicarló i Peníscola, aglutinen més de la meitat de la població de tota la comarca.

Nom posat en sessió de l’Ajuntament del 19 de desembre de 1995 a un llarg tram de la carretera de la costa sud, compresa des del barranc de les Salines fins el d’Aiguaoliva. Dit acord es va fer efectiu, retolant-se i descobrint-se la placa solemnement per les autoritats locals i provincials el 14 d’agost de 1997, en presència dels fills i nets de l’homenatjat. Coincidint amb aquesta celebració es va inaugurar també pel president de la Diputació, Carles Fabra, l’enllumenat públic de tota la carretera de la costa sud.